La dura vida del ‘free-lance’

Fa molts dies que m’hauria de posar a escriure algun apunt seriós, amb cara i ulls (tinc uns quants temes pendents), però el que em venia de gust era jugar a veure com es podia penjar un vídeo al bloc…

Es tracta d’una cançó que ha últimament ha anat fent la ronda per les llistes de correu del gremi, sobre les desventures d’una traductora. (Hi ha qui fa blocs, i hi ha qui agafa la guitarra i una càmera.) El títol, «5000 Words for Tomorrow» (‘5000 paraules per demà’, que si no sou del gremi ja us dic que són moltes), parla tot sol. Alguns comentaris la qualificaven de cançó protesta, però jo no sé si es tracta més aviat d’una faula sobre els perills de no saber deixar anar un bon «no» a temps (almenys això era el que pensava a partir de la segona estrofa).

No n’he trobat cap versió subtitulada i no tinc temps de traduir-la, però almenys una ànima caritativa n’ha fet la transcripció:

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Anuncis

Presses i malentesos (potser)

papers2Avui dia, amb l’estrès que portem al damunt, un grapat de projectes en dansa i correus electrònics amunt i avall cada dia, poc o molt tots ens hem acostumat a llegir en diagonal i filtrar ràpidament els missatges. Fins i tot hi ha gent que té contestadors automàtics i plantilles de resposta preparades segons els temes per poder guanyar temps. Però, és clar, com totes les dreceres de vegades acaben portant on no toca, i em sembla que la setmana passada em vaig trobar en un cas d’aquests.

Resulta que, a l’adreça electrònica que faig servir en un parell de directoris professionals, vaig rebre un missatge (en anglès) d’una empresa de selecció de personal alemanya amb un client que buscava traductors de diverses combinacions. Cap problema; semblaven correctes i seriosos i tampoc no havia de fer gaire recerca perquè l’oferta no m’interessava: era d’una especialitat que no domino ni de lluny, i a més comportava un trasllat que tampoc no em convenia. De tota manera, vaig decidir que no em costava res ser educada i enviar-los dues ratlles per dir que gràcies, però que jo no encaixava amb el que estaven buscant. L’endemà, però, em vaig quedar parada quan em van tornar a escriure amb més informació sobre la feina i un formulari de sol·licitud.

No sé si és que tenien posat un contestador automàtic per a enviar informació a tothom que escrigués amb l’assumpte del missatge, o si van llegir el meu missatge a corre-cuita i van tirar pel dret, però se’m va fer força estrany. Perquè reconec que ja no escric en anglès com durant la carrera, quan em tocava fer-ho cada dia i una mala expressió podia fer desaparèixer un parell de punts d’un examen, però diria que una nota senzilleta encara se m’entén…


Tan ‘internationals’ que fa feredat*

No estic especialment en contra que la gent faci campanyes publicitàries en anglès si li sembla que és la millor manera d’arribar al seu públic objectiu (tot i que en mols casos podríem discutir si és un encert o tonteria).  Ara, per molt modern que siguis i independentment de la llengua en què escriguis les coses, si les has de plantar en cartells al mig del carrer cal escriure-les bé, i no amb pífies com la d’aquest cartell.

citizenPels que no sabeu anglès, us explico que no es pot dir «I am citizen of», sinó que cal posar-hi article: «I’m a citizen of». No sé en quin nivell ho expliquen, però us asseguro que no cal haver estudiat filologia anglesa per saber-ho… Però sí que cal haver superat el mètode «busco paraula per paraula al diccionari i ja està», i també tenir un bon sistema de revisió per detectar i corregir els errors que, per molt que en sapiguem, tots podem cometre.

Com ja van observar fa dies els companys de l’ATD, es veu que la feina mal feta tampoc no té fronteres… I amb els calés que diuen que es van gastar en la campanya, n’haurien pogut dedicar uns quants a tenir un bon traductor i un revisor qualificat en els moments crucials, que després aquestes coses fan lleig.

——-

Per cert, he recordat aquesta expressió arran d’unes declaracions de Quim Monzó sobre el (negre) futur del català la setmana passada. L’endemà, amb ganes de saber-ne més, vaig anar a parar al web de l’entitat organitzadora i allà la «feredat» (pronunciada fredat) s’havia convertit en «fredor». Anem bé per anar a Sants…


Tot s’encomana

Almenys en castellà diuen que todo se pega menos la hermosura (en català hi ha uns quants refranys sobre anar amb un coix i acabar sent dos), i aquest cap de setmana he pogut comprovar com la saviesa popular de vegades l’encerta… Em va passar dinant fora amb el meu marit, que no es dedica a traduir, corregir, ensenyar idiomes ni res que s’hi assembli. Al restaurant ens van posar unes estovalles de paper amb els plats de temporada que incloïen una petita descripció de cadascun en català, castellà i anglès, i us asseguro que només me les vaig mirar el just per decidir si en volia demanar algun.

platsok-1Mentre esperàvem els segons, però, el meu home em va comentar si entenia per què una traducció a l’anglès era visiblement més llarga que l’original. Després d’especular una mica sobre possibles motius (si la dieta mediterrània ven sobretot entre els turistes, si havien retallat per motius d’espai i s’havien deixat l’anglès…), em va preguntar si allò de «incredible popular» era correcte, perquè li semblava molt estrany (almenys hauria de ser «incredibly»). A partir d’aquí ens vam entretenir una estona trobant errates i altres coses pitjors («tubular how»?) en uns textos anglesos que semblaven bastant d’estar per casa, en contrast amb un català i castellà prou dignes (encara que també vam trobar un accent despistat, no fos cas); en teniu unes quantes marcades a la fotografia de la dreta (perdoneu que no sortís gaire bé). Si mai passa per allà l’autor d’un bloc que ara he buscat i no he trobat, crític amb les males traduccions a l’anglès made in Catalunya, tindrà material per a una bona estona…

Però no vaig començar jo, que consti.


‘Evoluixon in pronunsieixon’

Dissabte al vespre van fer La guerra de les galàxies per la tele, i la vaig posar de fons mentre planxava la bugada acumulada dels dies que hem estat fora. Encara que també l’emetien en anglès, la vam deixar en castellà, que ens venia de gust tornar sentir el Constantino Romero dient allò de «Su falta de fe me resulta molesta», entre altres frases clàssiques.

I ens va sobtar una cosa del doblatge, que ens sembla deuria ser un dels canvis en la versió modernitzada que van passar (la que té més ninots i efectes especials): l’Alec Guinness anava explicant la història d’uns «caballeros jedai», quan el meu home i jo hauríem jurat que eren «caballeros jedi» de tota la vida, o almenys de quan nosaltres havíem vist les pel·lícules al cine de petits… Serà un efecte de l’ensenyament de l’anglès, o tenim mala memòria?*

Res, que si a nosaltres ens feia gràcia com els pares i avis pronunciaven «Clark Gable» o «John Wayne», qui sap què deuen anar dient les noves generacions de friquis…

––––––

Afegit (17 d’agost): Ahir vaig veure començar El retorn del Jedi, que també la feien per la tele, i en aquesta pronunciaven «jedi» amb i, de manera que ja dubto de quina forma es va fer servir primer i quina després… Deixem-ho en misteris del doblatge, que no tinc prou curiositat ni friquisme per investigar-ho.

——-

* Els de la Wikipedia en castellà, amb tot el que expliquen de la vida i miracles dels jedis, no semblen tenir gaire clar el tema de la pronunciació.


M’havien proposat de fer un apunt simultani…

… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per desgràcia, els atzars de la vida d’autònoma i la meva limitada capacitat d’organització m’han tingut força entretinguda aquests dies, pont inclòs. (I el fet que dimecres la clientela s’adonés que «ja som a maig» i decidís posar-se i posar-me les piles en uns quants projectes tampoc no hi ha ajudat, però això ja se’n va del tema.) Bé, el cas és que per tot plegat no puc fer un apunt amb cara i ulls, però com que també em sabia greu declinar una invitació tan amable, us deixo alguns esborranys.

  • El primer que se’m va acudir era que no veia per què algú havia d’estar tan sorprès de trobar això al Collins. En un diccionari general com aquest hi ha d’haver de tot i, si en determinats contextos «polaco» vol dir «català», doncs bé ho havia de recollir, oi? Ni que fos perquè algun pobre anglòfon no s’imaginés que hi havia polonesos nascuts a Vic… A més, ben segur que hi ha paraules i insults molt pitjors.
  • Hauria pogut mirar d’on ve aquesta expressió i explicar-ho (em sembla que hi ha diverses versions), però no tenia temps d’investigar. Si us interessa, espero que ho trobeu avui mateix en algun altre bloc.
  • La recerca que sí que vaig poder fer va ser consultar una edició més nova del diccionari (el faig servir per treballar, és a dir que només vaig haver d’estirar el braç). Allà vaig comprovar que l’entrada encara hi era (feu clic a la foto de la dreta), però el registre havia passat de «familiar» a «pejoratiu». Que potser això de «polaco» es percep com més ofensiu ara que fa uns quants anys? O ho ha estat sempre però no ho havien recollit? Un altre possible tema, tenint en compte que aquesta mena d’expressions no sempre es diuen ni s’escolten igual…
  • Encuriosida, ho vaig buscar també al diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, i aquest ja no ho recull. Es van despistar? O van pensar que la majoria d’usuaris ja sabrien de què va la cosa i aquesta entrada en concret no els feia gaire falta? (Als diccionaris tampoc no hi cap tot, ja se sap.) Al DRAE tampoc no hi surt, si bé té algunes accepcions que podrien donar força joc.
  • Els del Polònia, en canvi, millor no fer-los sortir, que ja m’allunyaria massa del tema d’aquest bloc.

Ara tinc curiositat per veure amb qui hauria coincidit…

Actualització: Ja podeu trobar una llista amb una trentena de blocs apuntats a la festa en aquest apunt de Gazophylacium. Cal destacar les tangents que ha arribat a prendre la proposta (friquipremi a «La darrera càrrega de la cavalleria polaca») i la quantitat de blocaires que s’ho han pres com una ofensa (que no havien buscat mai paraulotes al diccionari, de petits?).


Traductor franctirador

bleakhousefrontis.jpgAquesta podria ser una manera de descriure la persona que es fa anomenar Manel Pegagrega (a qui no conec de res en el món real, ja aviso). Li va semblar que calia una traducció de la novel·la Bleak House de Charles Dickens al català i, com que no n’hi havia cap, va tirar pel dret i es va posar a fer-la ell. Mentre avança, la va publicant a Internet amb una llicència Creative Commons. La seva idea és anar fent un lliurament cada mes (al capdavall, originalment es tractava d’una novel·la de fulletó) i entre el desembre i el gener ja ha arribat al capítol set. Podeu trobar més informació a Casa Inhòspita, el bloc que aquest traductor té a Vilaweb.

Per la part que em toca, mai no he sigut gaire de Dickens (ja des d’aquelles adaptacions infantils del David Copperfield i l’Oliver Twist) i Bleak House és a la meva llista personal de totxos que m’he hagut de llegir per força,* per tant no penso mirar-me la traducció. Només diré que el títol, Casa Inhòspita, no em sembla malament tenint en compte el que recordo de l’obra i que bleak no és un adjectiu fàcil de traduir, tot i que no sé si funcionarà gaire com a nom propi…

Quant a la iniciativa, tampoc no sabria dir si es tracta d’un bon exemple per a projectes semblants (a mi m’agrada traduir, però també guanyar-me la vida fent-ho, i en aquestes traduccions voluntàries hi pot haver problemes de continuïtat i qualitat; però si l’alternativa és no tenir res…). En qualsevol cas, sí que em sembla digna d’esment.

*Ja va ser durant la carrera, i admeto que alguns trossos em van enganxar, però és llarg i se’m va fer pesat. Totxo, doncs, almenys en la meva classificació personal.


Aquesta setmana m’hauria agradat…

… haver fet això:

I am in need of a reading binge. Do you ever crave those? You take a couple days off of work to just wallow in reading. It’s been awhile since I’ve had one of those and with the rate of book acquisition around this house, a binge is a fast approaching necessity. […] perhaps I can get away with–dare I wish for it?–a whole week! […]
Perfect binge reading weather comes at the end of December and into January. Now it really is cold and I can lounge around in fleecy clothes, socks, and a blanket. And of course, there is a hot drink by my side. […]

(llegit per casualitat fa temps a ‘So many books‘)

En canvi, m’he dedicat a altres coses, la majoria agradables i que tampoc no cal explicar al bloc. La idea del «reading binge», però, sí que me l’apunto. Sobretot per si trobo una manera més atractiva de dir-ho en català que «un fart de llegir»…


Fe d’errates amb errata inclosa

Fins els diaris anglesos seriosos fan faltes d’ortografia de tant en tant, com tothom. I es veu que el Guardian va escriure malament (dues vegades) una paraula que vol dir precisament «mal escrit», i a sobre a l’apartat de fe d’errates del diari. Això sí, ho van reconèixer després:

We misspelled the word misspelled twice, as mispelled, in the Corrections and clarifications column on September 26, page 30.

Vist junt amb altres curiositats a Microsiervos, que ho ha tret de Malaprensa, que al seu torn remet a Regret the Error (que bonic que és això dels blocs!). Però no es pot negar que la pífia és prou bona…


Llegenda urbana

Una de les meves feines inclou corregir força entrevistes a empresaris, i diria que almenys un parell han explicat allò que en xinès la paraula crisi s’escriu amb dos caràcters: un vol dir «perill» i l’altre, «oportunitat». A partir d’aquí hom reflexiona i arriba a conclusions molt inspiradores. O motivacionals. O proactives. O alguna d’aquestes paraules que tant agraden a determinada gent i tanta ràbia poden fer als correctors (sobretot en un text que toca revisar).

ji1_simp.gifDoncs resulta que la història, que fins i tot va fer servir Al Gore en rebre el Nobel de la Pau, és una mena de llegenda urbana. Ho descobreixo en un apunt de Language Log, on em remeten a aquest article (en anglès) de Pinyin.info que ho explica de manera prou clara (amb un apartat per als qui saben més xinès al final). El cert és que el caràcter que en teoria significa «oportunitat» en realitat vol dir més o menys «moment crucial en què les coses són a punt de fer un tomb». I si a aquest moment crucial li poses al costat la idea de perill, les perspectives del tomb no són precisament falagueres…

Com expliquen en aquest altre post de Language Log, la idea que en xinès crisi equival a perill més oportunitat la van introduir als Estats Units missioners que havien treballat a la Xina, i es va començar a estendre cap al 1940. Més endavant la van fer seva gurus de diversos camps i, com passa amb les llegendes urbanes, suposo que ens la continuaran explicant de tant en tant. Al capdavall, per què deixar que la realitat t’aixafi una frase inspiradora? Si non è vero è ben trovato, que diuen els italians (o no?).