Els equilibris de treballar en català

Què és, doncs, el que falla i fa que tantes traduccions al català ens caiguin de les mans? Una cosa bàsica: el traductor (o qui després l’ha corregit) ja no es fia de la seva intuïció i, per tant, ja no es planteja si el que escriu sona bé. Només l’obsessiona que sigui correcte.
Albert Pla, «Aviciar una flor», Avui (via ATD)

Una altra cita sobre traducció literària en un altre article que explica les penes i les desgràcies del gremi, partint d’un parell d’errors en una novel·la d’èxit. Molts dels problemes esmentats, cal dir-ho, no són ni de bon tros exclusius del català, ni dels llibres traduïts.

Però aquesta frase sí que reflecteix una situació pròpia del català, i una sensació que comparteixo. Si traduir sempre comporta fer equilibris (entre aferrar-se a l’original i ser excessivament lliure, entre els pros i els contres de diferents opcions, entre escriure sense reflexionar i donar-hi massa voltes…), en el cas del català s’hi afegeix aquesta tensió constant, el dubte de si allò que sona bé és correcte o de si convindria anar més enllà del que diu el DIEC… I, sincerament, això de dubtar constantment de la competència en la pròpia llengua cansa. Però tenim l’entorn que tenim, amb les coses que se senten cada dia, i toca treballar perquè la intuïció no s’esmussi.

Quant al llibre de què parla Albert Pla, el vaig llegir i no em vaig fixar en les pífies que esmenta, ni em vaig endur cap impressió bona o dolenta de la traducció. En part perquè és una obra d’intriga, escrita de manera que empeny a continuar llegint, i  em vaig deixar portar. I en part perquè vaig agafar-lo per plaer, i es veu que de tant en tant encara sé desconnectar.