Un Dia de la Traducció amb entrevista

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que llavors també hi havia més traductores. (Quadre de Zurbará, tret de Wikipedia)

Sant Jeroni amb santa Paula i santa Eustòquia, que allà també hi havia traductores. (Quadre de Zurbarán, tret de Wikipedia.)

El temps va passant, i ja torna a ser Sant Jeroni, el Dia Internacional de la Traducció, un d’aquells que s’aprofiten per parlar de la nostra feina, mirar de fer soroll i muntar algun sarau si convé. Però aquest any no li vull dedicar cap entrada al blog perquè avui ja surto en un altre. La Sílvia de L’illa deserta (aquí al costat, a can WordPress) em va fer una entrevista on parlo de la feina del traductor i d’alguns llibres que he fet, i l’ha publicada avui. La podeu trobar en aquest enllaç, i sense sortir del blog ni canviar de tema us recomano que llegiu també l’entrevista d’ahir amb la Maria Rosich, traductora de danès i neerlandès. De fet, us recomano tot el blog, que la Sílvia hi publica bones ressenyes i, com que és de l’ofici, quan parla de traducció sap el que diu.

I sabeu allò que les coses mai no vénen soles? Doncs resulta que en cosa d’un mes aquesta és la segona vegada que m’entrevisten, perquè fa uns quants dies vaig sortir al suplement de cultura d’El Punt Avui parlant de la traducció de Cançó de gel i foc. Es veu que amb el rodatge de Joc de trons a Girona volien dedicar unes quantes pàgines al tema des de diferents punts de vista i es van posar en contacte amb mi.

Tenint en compte que sóc més introvertida que altra i que generalment no m’agrado a les fotos com jo, gairebé ja es podria qualificar de mediàtic… En fi, ara toca recordar allò de «menys fressa i més endreça» i continuar treballant cada dia, que és el que compta.

Per acabar, només una cosa: recordeu que aquí parlo sobretot de la traducció de llibres, perquè és la que va signada i resulta més visible, però en aquest món traduïm textos molt diversos, i que tots mereixen ser recordats en dies com avui.

Anuncis

Rectificar és de savis… o potser no en saben tant?

Reprenem la secció de cartelleria amb un parell de fotos. Les poso juntes perquè són de dos centres d’ensenyament, llocs on s’espera que hi hagi gent formada que sàpiga escriure i voluntat de fer les coses bé, ni que sigui per donar bons exemples a les criatures.* Tots dos es devien trobar amb la necessitat de rectificar alguna cosa quan ja tenien el cartell fet, però no els sortia a compte encarregar-ne un de nou.

per_al-1En el primer cas, sospito que a sota del «per a» afegit hi havia un «per». És un dels punts complicats i discutits de la normativa del català, però aquí crec que la cosa estava prou clara com perquè calgués canviar-ho. El pedaç és visible, però res a dir. (I disculpeu la qualitat de la imatge, tenia una llum i un angle bastant dolents.)

el3Després vaig pensar en aquesta altra foto que tenia a l’arxiu; la vaig fer fa temps, però no fa gaire he passat pel davant i tot està més o menys igual, potser més gastat. Aquí s’ha corregit l’edat màxima dels infants i (no sabem si per la mateixa mà) hi ha un accent afegit, però els altres accents que caldrien estan desapareguts, i sembla que no tinguin clar que «metge» és un nom però no un adjectiu. D’acord que són criatures petites i que la bona ortografia no és el que més es busca en una escola bressol, però no em negareu que fa lleig.

* Poso l’asterisc perquè, pel que he vist a casa, sospito que els àlbums i les fitxes d’infantil donarien per obrir una nova secció al blog. Ja sé que en aquestes etapes els mestres no practiquen gaire l’escriptura i tenen una muntanya de feina, però quan veig textos descuidats no puc deixar de pensar que els nens (i de passada les famílies) es mereixen una cosa millor.


Una mica de tinta i…

La frase d’avui la vaig fotografiar a l’exposió Escriptures, que es pot veure al Museu de les Cultures del Món fins al gener vinent.

És una mostra petita però molt cuidada, una bona proposta per passar una estoneta a la fresca del museu, tant si gaudiu amb tot aquest món de les lletres com si només teniu una mica de curiositat. I a més a més, els diumenges a la tarda és de franc.

Com a curiositat, em vaig quedar també amb el títol d’un glossari xinès-tangut del segle XII: L’oportuna perla al palmell, que no té ni punt de comparació amb els que gastem avui. I sense voler hi vaig veure sense voler una errata, però no us diré a on (si hi aneu i la trobeu, m’ho podeu explicar als comentaris).


L’enllaç de la setmana: ‘Nordic Names’

Sí, això de «de la setmana» no m’ho crec ni jo, però si no dono per escriure, encara menys per canviar noms de seccions… Avui, un web curiós que vaig descobrir traduint La meva lluita, com a mostra dels problemes diversos que ens podem trobar els traductors i els llocs on anem a parar per resoldre’ls.

Nordic NamesTítol: Nordic Names.

Contingut: Informació sobre noms de persona en idiomes nòrdics: significat, variants, santoral, estadístiques d’ús… Pot semblar una tonteria, però traduint de l’anglès de tant en tant passa que et trobes personatges amb noms desconeguts i sense pistes per saber si són d’home o de dona, cosa imprescindible en català (encara que siguis d’una variant que s’estalvia l’article, sempre hi ha els adjectius). Per descomptat, sempre hi ha el truc de buscar-los a Google Images, però de vegades els resultats són poc clars. Aquest buscador, en canvi, resol el dubte de manera més fàcil i fiable, si el nom en qüestió és éscandinau. Només hi he trobat a faltar informació sobre la pronunciació (per allò d’apostrofar o no algun nom de dona començat amb i), però ja expliquen que pot variar molt segons el territori i ofereixen un fòrum on preguntar-ho. Malgrat la limitació del tema, un bon enllaç d’aquells que molts traductors desem per si de cas.

Idiomes: anglès (interfície), amb informació sobre noms danesos, feroesos, finlandesos, groenlandesos, islandesos, lapons, noruecs i suecs.


Anotació

Em sembla que ja és la segona vegada que llegeixo aquesta frase en una setmana (l’última al blog d’en Rodolf Gimeno). Potser és un senyal que tocar deixar-la apuntada i no perdre-la pels racons de la memòria i d’Internet:

Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.
Josep Carner

Preneu-vos-ho com una prèvia de Sant Jordi, si voleu (si tingués temps i traça a maquetar, en podria sortir una postal maca).

Afegit: En Carles Miró ha estirat el fil i ha trobat més frases de Carner sobre el tema. I si seguiu estirant, en aquesta font hi ha més textos sobre traducció. Bona lectura!


El noruec (reconcentrat) que t’explica la vida

La mort del pare: portada

M’agrada molt la portada; és la de l’edició noruega, i el seu autor surt al llibre.

Una de les coses que m’agraden de la feina de traductora és l’oportunitat de descobrir obres i autors que altrament no hauria llegit o haurien quedat oblidats al fons de la pila, com segur que m’hauria passat amb Karl Ove Knausgård i La meva lluita. Havia vist alguna cosa sobre un escriptor noruec més o menys de la meva quinta que s’havia posat a explicar detalladament la seva vida i cabòries amb gran èxit, però no m’havien vingut especials ganes de llegir-lo (entre altres coses perquè són sis volums, i com a lectora de fantasia curta de temps més aviat em sobren sagues que no al contrari).

Però quan l’Eugènia Broggi (per a qui havia fet coses a Empúries, sense tractar-hi directament) es va posar en contacte amb mi per traduir La mort del pare, vaig dir que sí, encara que fos una d’aquelles feines que en un món ideal no s’haurien de fer així, perquè no sé gens de noruec i he treballat a partir de la traducció anglesa. A banda dels motius evidents relacionats amb el pagament de factures i tal, la veritat és que no havia treballat mai per a L’Altra Editorial i en tenia moltes ganes, i que quan vaig llegir la impressionant arrencada del llibre vaig decidir que no volia deixar-ho passar.

Sobre l’autor i els llibres s’ha publicat força cosa per Internet, i poc hi puc afegir: Knausgård es dedica a explicar el que li  passa, per fora (hi ha coses que Déu n’hi do) i per dins, amb voluntat de ser absolutament sincer. Això vol dir que s’hi pot trobar descripcions detallades de com torna del despatx a casa, per exemple, reflexions sobre la vida i l’art, i també pensaments privats d’aquells complicats i normalment inconfessables que poques vegades s’arriben a explicar… I ell a sobre ho fa amb noms i cognoms reals, de persones del seu entorn, que ara mateix deuen estar voltant per Escandinàvia (i que no sempre s’han pres bé aquest «salt a la fama»). De fet, hi havia trossos que em feien venir moltes ganes de sentir l’altra versió, la del germà, o de la dona, o d’altres participants en situacions a les quals Knausgård dóna vint-i-cinc voltes i que potser per ells no van ser tan transcendents.

L'autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

L’autor, que et trobes tan bon punt obres el llibre.

El que passa, també, és que l’home sap escriure, i d’una manera que enganxa. És capaç de fer paràgrafs de dues pàgines, però també sap anar empenyent el lector perquè arribis al final sense perdre’s. Fa servir un estil d’aquells que sembla que «no té res» però en realitat té molt, senzill i enredat alhora, amb una barreja d’elements formals i oralitat que li funciona molt bé. A més, els salts endavant i endarrere de la història dosifiquen la informació i desperten la curiositat per omplir els buits entre els que tenim tirada a llegir «per saber què passa» (tot ajuda…). Pel que fa als contres, si em pregunteu si no hauria pogut fer el mateix amb menys pàgines, personalment diria que sí. No puc evitar pensar que altres autors han fet servir el conte per transmetre la mateixa mena de reflexions i intuïcions, amb la virtut de la concisió. Però Knausgård tria un camí diferent, opta pels detalls i l’acumulació, i per tant no sé fins a quin punt la comparació seria vàlida. I si t’agrada escoltar el seu narrador, doncs ja està bé que xerri estona…

Quant a la traducció, el gran què era traslladar al català aquesta veu; és la mena de cosa que mai no sé explicar bé com es fa, i per tant perdoneu que no en parli gaire. El primer quart del llibre se’m va fer molt difícil i avançava molt lentament (les primeres pàgines sempre fan pujada, i aquestes em van semblar especialment dretes), fins que no vaig estar completament «ficada» al llibre i la cosa va anar fluint cada cop més (potser pels canvis de moment i situació a la segona meitat, no ho sé). També cal dir que, pel que he llegit, la traducció anglesa de Don Barlett és molt bona i és possible que en part m’hagi desbrossat el camí, però tampoc no podria assegurar-ho. Una altra mena de possibles problemes de traducció, els de com tractar elements de la vida noruega que no corresponen exactament amb els nostres, no em van fer patir especialment; a més, em donava tranquil·litat el fet de saber que alhora s’estava traduint el volum 3 directament del noruec al català, i que hauria pogut recórrer a l’editorial si feia falta (que no ha calgut). I també hi havia la traducció castellana de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo, que he consultat puntualment.

I ara què? Doncs no us puc prometre que em llegiré tots els llibres més enllà de la feina, perquè sis volums són moltes pàgines, el temps és limitat i de vegades penso que prou cabòries em faig jo soleta…  En tot cas, m’alegro d’haver llegit Knausgård (gràcies, Eugènia!) i de l’oportunitat de traduir la seva veu.


Dotze citacions, un homenatge

I també un repte, ara us ho explico.

Com segurament sabeu, ahir es va morir Terry Pratchett, un autor de novel·les d’humor i fantasia pel qual tinc un afecte especial, almenys per totes les vegades que m’ha fet riure amb ganes. La notícia ha corregut per la xarxa i entre els comentaris n’hi havia que lamentaven que no s’hagi traduït mai al català, una opinió que comparteixo plenament (entre altres coses perquè penso que, amb l’èxit que van tenir sèries com L’escurçó negre a TV3, la cosa hauria pogut funcionar) i que he expressat alguna vegada.

Com a traductora, a més, no puc deixar de pensar en com seria traduir Pratchett i la feinada que suposaria: per començar, els seus llibres contenen una bona dosi de paròdia dels clixés de la fantasia èpica (un cànon molt més desenvolupat en anglès que en català), entre un bon grapat de referències literàries i culturals de de tota mena, amanits amb jocs de paraules, humor absurd, exageracions i amb un to entre irònic però alhora molt humà… Un bon repte, em sembla, que més d’una vegada m’havia passat pel cap.

I bé, després de llegir articles i reculls de frases, avui m’he decidit i ho he provat. M’he passat una bona estona a la llarguíssima pàgina de la Wikiquote dedicada a Discworld (Discmón? Mondisc? Com en diríem?), i n’he sortit amb una dotzena de frases i fragments:

La ploma¹ és més forta que l’espasa… si l’espasa és molt curta, i la punta de ploma està molt esmolada. (The Light Fantastic, 1986)

Si bé el cos havia vist força món, la ment mai no li havia anat més enllà de l’interior del cap. (Equal Rites, 1987)

En Grampone el Blanc. Acabarà sent en Grampone el Gris si no va més amb compte amb la bugada. Ja t’ho dic jo, nena, un mag blanc només és un mag negre amb una bona majordoma. (Equal Rites, 1987)

Allò era real. Fins i tot era més real que la realitat. Allò era història. Potser no era veritat, però això no hi tenia res a veure. (Wyrd Sisters, 1989)

Els dies passaven pacientment, un darrere l’altre. Molt al principi del multivers havien intentat passar tots alhora, però no havia anat bé. (Wyrd Sisters, 1989)

Deien que a Ankh-Morpork la vida valia molt poc. Evidentment, anaven ben errats. La vida sovint resultava molt cara; era la mort, que podia sortir de franc. (Pyromids, 1989)

El pit de Lady Ramkin es va alçar i va caure com un imperi. (Guards! Guards!, 1989)

Una bona llibreria només és un forat negre refinat i que sap llegir. (Guards! Guards!, 1989)

De vegades és millor encendre un llançaflames que maleir la foscor. (Men at Arms, 1993)

A la cort de Hunghung, l’assassinat era el pa de cada dia; de fet, el pa de cada dia era un mitjà habitual. (Interesting times, 1994)

A LA GENT SÍ QUE ELS PASSA TOTA LA VIDA PEL DAVANT ABANS DE MORIR. AQUEST PROCÉS S’ANOMENA VIDA. (The Last Continent, 1998)

«No li pots preguntar res, és màgia. No t’explica res, és màgia. No saps d’on ha sortit, és màgia! Això és el que no m’agrada de la màgia, ho fa tot per art de màgia!» (Comandant Vimes, Thud, 2005)

Segur que es poden millorar, i hi ha altres frases més bones que no em veia amb cor de traduir sense passar moltes més hores amb el cap en aquest món, però espero que aquesta petita mostra valgui com a recordatori i homenatge. (I també que no vingui ningú a dir-me que la tregui per qüestions de drets d’autor, que últimament no se sap…)

Nota:

1. En un recull en castellà, ho he vist traduït com  bolígrafo; suposo que no coneixien el llibre, ni se’ls va acudir que la fantasia clàssica gasta més aviat poca tècnica…

Actualització (11-3-2015):

Després de publicar l’apunt, aquest cap de setmana m’he assabentat que s’està preparant un muntatge en català de Wyrd Sisters (l’adaptació teatral) a Barcelona, i en Miquel de Saragatona ha trobat un petit conte traduït aquí (per algú que no sabia puntuar diàlegs en català, aviso). Engrunes…


Ara que s’acaba l’any…

El senyor WordPress ha tingut el detall de prepar-me unes estadístiques del (meu pobre) blog.

Tot i la foto, no són ni de bon tros per tirar coets. Però si teniu curiositat, aquí n’hi ha una mostra:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 3,200 times in 2014. If it were a cable car, it would take about 53 trips to carry that many people.

I aquí hi és tot (en anglès, però amb una foto de pa amb tomàquet).


Són dates assenyalades…

… i també em recordo que tinc un blog. Apunto donar-li més vida a la llista de bons propòsits per a l’any vinent, ni que sigui per tradició.

Als que passeu per aquí, bones festes.

nadal 2014


Ofici, respecte i premis Nobel

Una d’aquelles veritats que no fa cap mal recordar, en un Trujamán de bon llegir:

[…] en muchas ocasiones se valora al traductor por el nombre —el renombre— del escritor traducido o por la difusión de su obra, o por el papel que haya desempeñado ésta o esté desempeñando en la historia de la literatura. Y no es justo. Ni atinado. No es ésa, en mi opinión, la manera de enjuiciar la obra de un traductor. Su labor no tiene que ver con esos hechos. Lo que hay que considerar no es quién sea el escritor traducido, sino si el traductor ha permitido que personas que no conocen el idioma de la obra original y que querían leer ese libro, sea cual sea y sea de quien sea, hayan podido leer realmente ESE libro.

María Teresa Gallego Urrutia, Traducir a un no-premio nobel