Això del llibre digital i com treballar-hi

k13El mes passat, vaig aprofitar un dissabte al matí (iupi! activitats que no són al vespre!) per assistir a una xerrada d’introducció al llibre digital en el marc del Kosmopolis, a càrrec de Jaume Balmes, una persona que no segueixo assíduament per les xarxes, però de qui he llegit coses interessants. Feia temps que tenia ganes d’anar a una cosa així, perquè tot i que procuro informar-me sobre això dels llibres electrònics o digitals (entre altres coses, per si hi ha possibilitat de guanyar-s’hi la vida), sovint tinc la sensació que em falta aclarir conceptes. A més, als que no som experts en informàtica, hi ha explicacions de com es fa un ebook que ens costa assimilar…

Va ser, realment, una introducció molt completa: història, terminologia i acrònims bàsics, aparells i formats, comparacions amb el paper, distribució i producció… Vaig prendre força notes,* tantes que si les redactés em sortiria un apunt-novel·la. Per això em centraré en la part que em va interessar més: el procés de producció i com, si es vol treballar bé, s’hauria de replantejar respecte a l’actual.

Si ho vaig entendre bé, la idea clau seria treballar molt l’original i així deixar-lo ben preparat perquè després pugui sortir en diferents formats amb un mínim d’esforç. A diferència del llibre en paper, en què mentre el resultat imprès quedi bé la manera d’arribar-hi tampoc no és tan important (i hi ha «trampetes» que es poden fer a l’hora de maquetar sense que després es noti gaire), quan es tracta de llibres electrònics (que poden tenir diferents formats i veure’s en diversos aparells, a més d’incloure enllaços i cerques) cal un contingut ben preparat i estructurat per evitar sorpreses desagradables més endavant.

esquema flux de treball

Així seria, més o menys, un flux de treball ideal.

I com es faria, això?** Doncs amb un original al màxim de «net» possible (res d’estils, formats i altres meravelles gràfiques del processador de textos) i un «marcatge» en HTML, un format que permet posar etiquetes per indicar un munt de coses: on comencen i acaben les diferents parts del text (capítols, paràgrafs…) o, per exemple, quan apareix un estrangerisme, el títol d’una obra, el nom d’un autor… Més endavant, quan es dóna forma al llibre (per a la impremta o per a dispositius electrònics), aquestes etiquetes serveixen perquè els maquetadors posin el text en un estil determinat (per exemple, si porta l’etiqueta «títol d’obra», anirà en cursiva) o facin el que calgui. Per als que ja tenim una edat, fins a cert punt és un sistema semblant al de fa anys, quan les màquines de compaginació no s’entenien amb els processadors de text i calia preparar originals visualment «pelats», amb anotacions de tota mena per indicar què calia fer.

Ara com ara, no hi ha referències generals sobre quines etiquetes cal posar, com anomenar-les, què fer amb elles i quina és la millor manera de tenir-les controlades (un equivalent als manuals d’estil en paper, per entendre’ns), sinó que cada editor s’està espavilant com més li convé. Això vol dir un esforç inicial de pensar, definir i explicar el sistema que es farà servir, necessari perquè després tot rutlli fàcilment.

D’altra banda, quan es tracta de llibres electrònics, cal tenir en compte que no n’hi ha un model únic, sinó diferents formats i dispositius. Per tant la correcció final, que ja és diferent de la del paper (no cal controlar línies òrfenes, per exemple), pot tenir unes quantes variacions segons les vies per les quals es distribuirà el llibre, i com de prim vulgui filar l’editorial.

En resum, que contràriament el que alguna vegada s’ha sentit a dir, si es volen fer les coses bé la feina dels editors de taula i dels correctors canvia, però no desapareix ni de bon tros. Si bé és veritat que qualsevol pot escriure una novel·la, convertir el fitxer de Word en .mobi i penjar-lo a Amazon, per dir alguna cosa, per aconseguir un producte de qualitat s’ha de treballar força més.

Tot plegat, vaig sortir de la xerrada amb un tou d’informació per processar, unes notes que no penso perdre, i dos jocs de preguntes (llàstima que vaig haver de marxar de seguida i no em vaig poder quedar a fer-les):

  • Com es recicla una correctora editorial de tota la vida en «correctora-marcadora» digital? Alguna cosa de l’estil d’HTML for dummies sembla un punt de partida… Recomanacions? Algun programa en concret? M’acostumo a escriure el blog «a pèl» i no amb l’editor visual? Hi ha algun curs que em convingui? Continguts, temps, pressupost?
  • D’altra banda, hi ha clientela disposada a pagar per aquestes feines? Perquè a la xerrada es va explicar com fer les coses bé, però és la mena de procés que demana planificació i recursos, i tampoc no és estrany que l’opció més ràpida o econòmica passi per davant de les altres… Suposo que de demanda n’hi ha i n’hi haurà, però quanta? I de què, exactament? I amb quines tarifes i condicions?

Si vaig trobant-hi respostes, ja miraré d’explicar-les. En qualsevol cas, no sé en quina proporció els llibres de paper es convertiran en ebooks ni si passarà més tard o més d’hora, però tinc bastant clar que aquest és un tema al qual convé estar atents. Perquè és interessant, és clar, i perquè crec que pot ser útil per continuar fent bullir l’olla.

*****

*Curiosament, la majoria dels que apuntàvem ho fèiem en llibretes de paper de tota la vida: només vaig veure un o dos iPads i de tant en tant un telèfon. Potser és que érem tots una mica antiquats…

**Recordo haver llegit un article, crec que del mateix Jaume Balmes, on ho explicava molt bé, però no l’he pogut localitzar (vaig provant maneres de desar i organitzar coses interessants que veig pel ciberespai, però encara no he trobat la bona); no obstant, aquí n’hi ha un altre on també toca una mica el tema. Actualització: Gràcies a en Jaume Balmes que m’ha passat l’enllaç, diria que aquest és l’article que buscava.


Breu, bonica i certa

Traduir no és trair, sinó triar.
J. Mallafré

Aquesta frase me la vaig endur de record del XXI seminari d’AELC (no vaig anotar qui la va dir, ho sento), i al final he decidit que es mereix una entrada per ella sola. I encara que no sigui un vers, em sembla que queda bé amb el dia de la poesia catalana a Internet que se celebra avui.


Traductor, autor i altres papers de l’auca

ImatgeL’altre dissabte vaig anar al XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fa un parell d’anys ja havia anat a un d’aquests seminaris a Vilanova i em va agradar força, per això quan vaig veure els ponents i que enguany ho tenia un cop de metro, m’hi vaig apuntar gairebé sense pensar. No devia ser l’única, perquè aquell dia l’auditori de l’Ateneu Barcelonès estava força ple: van dir que unes 300 persones.

Aprofitant que l’Ateneu posava el Wi-fi, vaig seure amb la llibreta de prendre notes en una mà i el Twitter a l’altra (aquí teniu les piulades), i m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant a gent que en sabia, de parlar i del tema del qual parlava. Com que els de l’AELC ja n’han fet un resum com cal (se’m veu en una foto, per cert), aquí deixaré un punt de vista més personal.

Ara que ja han passat uns quants dies, com a idea general em trobo pensant que, per ser un ofici tòpicament solitari, Déu n’hi do la gent que influeix en la feina del traductor, el qual hi ha de dialogar d’una manera o altra. La llista comença amb l’autor original, el creador de l’obra, que els destinataris llegeixen a través del text redactat pel traductor. (D’aquí ve que parlem del traductor com a autor, que normalment les traduccions literàries vagin signades i tot això.) En la meva experiència aquest diàleg és sobretot figurat i té lloc en la intimitat de la feina, però tampoc no és estrany que un autor traduït (o els seus hereus) vulgui dir-hi la seva, com va explicar Joan Sellent  (amb una mala experiència prou coneguda).

A l’altre extrem del procés hi ha els lectors, els destinataris de tot plegat, que tenen dret a una bona lectura sense haver-se de capficar per tot el que comporta una traducció. Però fins a quin punt cal adaptar la traducció al lector? Si el context del llibre li és aliè, què li hem d’explicar perquè el comprengui, i com? L’objectiu és que el lector de la traducció experimenti les mateixes sensacions que el de l’original però fins a quin punt li hem de facilitar la feina? I si l’autor escriu molt malament, tenim dret a fer el text més llegidor? Se’n va parlar a la conversa d’Anna Casassas, Dolors Udina i Pau Vidal, on també va sortir el tema del català i el model de llengua, que tanta polèmica genera. De solucions màgiques no en van donar, més enllà de respectar tant l’original com la pròpia llengua i ser creatius quan cal.

Un altre personatge que va aparèixer al llarg del seminari va ser l’editor, la influència del qual en els llibres traduïts —per a bé o per a mal— pot ser decisiva. Això abasta des de pràctiques més «organitzatives» com fixar calendaris de producció (ajustadíssims!) fins a establir criteris sobre l’ús de recursos com les notes a peu de pàgina o sobre qüestions lingüístiques. Al seu costat hi ha el corrector, el que a la pràctica té més interacció amb el traductor, ni que sigui a través de les proves d’impremta. Quan ens trobem uns quants traductors de llibres en parlem molt, de correctors i editors, però aquí no m’allargo. Apunto només una frase de Dolors Udina: en un món ideal, traductor, corrector i editor s’haurien de reunir (cosa que m’ha passat alguna vegada).

Quan es tracta de traducció audiovisual no hi ha editor, però la cosa encara em va semblar més complicada. Per començar, el fet que la traducció s’hagi d’adaptar a la subtitulació o al doblatge ja fa que hi intervinguin altres professionals, que lògicament també poden dir-hi la seva. A més, quan es tradueixen grans produccions hi ha qüestions de marxandatges, franquícies, marques registrades i similars que són determinants, en un context de multinacionals enormes amb caps a Amèrica i caps a Madrid (l’ombra del castellà, per variar, és allargada), de vegades amb l’afegit que la pel·lícula es basa en una obra literària ja traduïda. Tot plegat dóna per a moltes històries, que Lluís Comes ens va explicar amb vídeos d’exemple inclosos.

Equip per a prendre notes 2.0 (o no)

Equip de prendre notes 2.0 (o no)

De vegades, els interlocutors del traductor són els autors d’altres traduccions. Una situació que va presentar Pau Joan Hernàndez i que a mi em va semblar curiosa és la dels autors bascos que s’autotradueixen al castellà o al francès, i consideren aquestes traduccions (que solen tenir diferències importants respecte al basc) el punt de partida cap a altres llengües. Però ell també tradueix de l’èuscar, i aleshores es troba amb dos originals als quals ser fidel i un seguit de problemes peculiars. El resultat és que tenim traduccions al català d’escriptors bascos que són realment úniques.

Aquí també va sortir el cas, no sé si exclusiu de casa nostra, dels autors que sembla que no vulguin que se sàpiga si escriuen en català o castellà i sovint et fan anar mirant la lletra petita per esbrinar-ho. No s’autotradueixen però, com que coneixen les dues llengües, poden canviar enormement el text traduït (que, tanmateix, potser surt amb el nom del traductor). I si pel mig hi ha subvencions lligades al fet que l’original estigui en un determinat idioma, ja entrem en aigües definitivament tèrboles.

En la intervenció de Joan Francesc Mira, sobre la seva tasca traduint grans clàssics, hi van ser presents anteriors traductors d’aquestes obres, per referir-se als camins diferents que havien seguit. Centrant-se en la Divina Comèdia, Mira va afirmar la seva voluntat de ser el màxim de fidel a Dant i recuperar la senzillesa del text original, sense posar ni treure res. Per això va optar per mantenir el ritme del vers però prescindir de la rima, i va comparar la seva versió amb altres de rimades (d’Àngel Crespo i Josep M. de Sagarra), on la necessitat d’adaptar-se a la forma porta a introduir elements estranys o estructures complexes que allunyen el text del lector.

Finalment, Joan Sellent va esmentar els teòrics de la traducció (traductòlegs?), que des del món acadèmic aporten reflexions de caràcter general, de vegades des de la militància. (A la pràctica tampoc no és que els fem gaire cas quan anem per feina, però hi són i ens diuen coses.) A partir d’aquí va parlar de la (in)visibilitat del traductor i de si el lector no hauria de notar que un text traduït prové de fora, és diferent, i no ha de sonar igual que si s’hagués escrit directament en la seva llengua materna (cosa que pot ser una fantàstica excusa per a males traduccions, encara que jo en certa manera hi vegi el què). Va concloure amb l’ideal d’un traductor invisible en el text, però visible i reconegut en la societat, i va apuntar la idea d’una mena de colofó o nota del traductor al final de l’obra, que no em va semblar dolenta.

Curiosament, en tot el seminari no es va parlar d’un aspecte que a mi em va venir de seguida al cap quan vaig llegir «traducció i autoria» al programa: la Llei de propietat intel·lectual que formalitza aquest reconeixement, els drets d’autor i com es gestionen, els contractes… I què passarà amb tot això ara que el llibre digital, Amazon, Google i companyia poden acabar transformant el negoci editorial i la relació entre autors i lectors. Però està clar que un matí no dóna per a tot, i potser ens hauríem avorrit més.


Tres diccionaris

He anat seguint els articles d’opinió sobre les traduccions de llibres al català que s’han públicat a la revista digital Núvol, des del primer elogi (senyora editora, aculli’m!) i la posterior crítica (quines hòsties van repartir pel Twitter aquell dia!) fins als diversos afegits i matisacions i la posterior convocatòria del premi (no, no tinc res per presentar-hi). Ara no vull donar la meva visió de tot plegat, que ni tinc ben elaborada ni sé què aportaria, però mentre hi reflexionava em vaig recordar d’aquesta fotografia, feta pensant en un apunt que no veia ben bé per on enfocar.

TresDicc

Són tres diccionaris, els tres que tinc més sovint damunt la taula quan tradueixo de l’anglès al català. També hi deixo altres obres de consulta, és clar, per no esmentar tot el que surt a la pantalla: l’Optimot, que quan treballo queda obert per defecte, cercadors, enciclopèdies, vocabularis més o menys especialitzats… Però si ens centrem en el que més s’identifica amb la traducció —un diccionari bilingüe—, els que tinc a mà són aquests tres.

  • Comencem pel de dalt: el Diccionari UB Anglès-Català, editat el 2008 i comprat tan aviat com el vaig veure a la llibreria. Sabia que l’estaven preparant i l’esperava amb candeletes, perquè és un diccionari modern, fet amb corpus, ordinadors i eines lexicogràfiques d’avui dia, cosa que fa que estigui força actualitzat. I per l’aspecte atrotinat que té, ja veieu que l’he fet servir força (i la nena tenia tirada a agafar-lo quan era un bebè, tot s’ha de dir). Inclou un codi per descarregar-ne la versió electrònica, que no és un diccionari amb cercador i tal, sinó més aviat una llista de lemes ordenats alfabèticament (però funciona amb Mac, això sí). L’inconvenient? Que malgrat les 22.500 veus i 40.500 accepcions que té es queda curt, sobretot en els registres que es puguin escapar del món universitari al qual està especialment destinat. Però molt recomanable per a textos periodístics i de divulgació.
  • La foto és dolenta amb ganes, però es veuen els avenços en maquetació.

    La foto és dolenta amb ganes, però es veuen els avenços en maquetació.

    A sota, el Diccionari Anglès-Català d’Enciclopèdia Catalana, també força usat: ha perdut la sobrecoberta, ha passat per l’enquadernador i aviat li tocarà una nova visita, però és que no em dóna la gana comprar-ne un de nou, perquè des de la segona edició, de 1985, només se n’han fet reimpressions, potser amb alguna rentada de cara, però no una nova edició actualitzada. (Per cert, enguany fa 30 anys de la primera, no sé si seria una bona excusa…) Tot i això, continua sent el diccionari català-anglès de referència més enllà dels escolars, el més complet que tenim (36.000 entrades, diu), i el que para més atenció a termes antics i registres literaris (el fet que el principal autor sigui Salvador Oliva, traductor de Shakespeare, hi pot tenir a veure). Per tant, imprescindible, ni que sigui per defecte. Em sembla que en va sortir alguna versió electrònica només per a Windows, i no em consta que es pugui consultar a Internet.

  • I a baix de tot, el Collins Universal Inglés-Español. No sé si és una raresa, però sí, tradueixo al català i sovint tinc un diccionari castellà damunt la taula. Com és això? Ras i curt, és el diccionari en què es va basar el de dalt (per si no ho sabíeu, això que un diccionari es basi en un altre és ben normal), però aquest és més complet, s’actualitza (el meu és del 2005, aviat tocarà mirar si hi ha nova edició) i té una maquetació més agradable; per tant, no és estrany que molts cops em resulti més còmode tirar per aquí. A més, es pot consultar de franc per Internet.

I així vaig fent. Quan es tracta de vocabulari més especialitzat, en català tenim la sort de comptar amb tota la feinada del Termcat, encara que no sempre es pugui arribar directament a un terme a partir de l’anglès. D’altra banda, quan necessito documentar-me una mica per a alguna traducció (com era un vaixell o un vestit d’època, aquella afició d’un personatge…), no és estrany que em costi trobar fonts en català, o que en trobi de poc fiables per mal escrites i plenes d’estrangerismes, i acabi passant per algun recurs en castellà.

En fi, és evident que el diccionari perfecte no existeix, i que els traductors de llibres som usuaris molt exigents, però crec que alguna cosa millor sí que podríem tenir-la. I el fet que en una combinació tan freqüent com l’anglès-català hi hagi aquestes mancances (i aquestes maneres de salvar-les) diria que ha de fer pensar… Però per avui ja m’he enrotllat prou.


Ampliant horitzons

Bé, ja ha arribat la crisi. Després d’anys d’anar empalmant sempre projectes més o menys intensos i concentrats, pel novembre em vaig estar un parell de setmanes, amb l’agenda buida, i des d’abans de festes que la cosa està molt aturada i aparentment sense ganes d’animar-se… Bé, per sort vaig aprofitar les èpoques bones i tinc reserves per anar tirant mentre miro de solucionar-ho.

pencilsEntre altres coses, aprofito que tinc més temps per dedicar-ne a la formació, per aprendre coses noves i recordar-ne d’altres (bé, en això faig cas al que es recomana en aquests casos). Així, abans de Nadal vaig fer un parell de cursets de temes que no toco habitualment però que són útils a la feina.

Per començar, vaig fer un curs d’estratègies de màrqueting a APTIC. Que quedi clar, el màrqueting no m’agrada. Gens. Sóc conscient que com a autònoma sóc empresària (ja es preocupen els de la Seguretat Social i Hisenda de recordar-m’ho), però en el meu cas ho sóc si us plau per força; res a veure amb l’«emprenedoria» aquesta que tant promocionen. Tinc la sensació que els «plans d’empresa» em venen grans, i la necessitat de «vendre’m» més o menys constantment és una de les coses que més costa amunt se’m fa d’aquest ofici. És a dir, que tinc moltes coses per aprendre i millorar. D’altra banda, m’agrada escoltar de tant en tant la gent amb un clar esperit empresarial i comercial —encara que segons com em semblin d’un altre planeta—, observar la seva manera de fer i de veure les coses i gaudir del seu entusiasme. (De, fet escoltar gairebé a qualsevol parlar d’una cosa que l’apassiona pot ser fascinant, independentment que hi estiguis més o menys d’acord.) La professora del curs, la Sílvia Sabrià de Tick Translations, seria una d’aquestes persones, i ho va fer força bé.

A hores d’ara ja és tard per fer un resum del curs, però sí que deixaré apuntades unes quantes idees generals que em van quedar: que el màrqueting és sobretot anàlisi i que s’ha de pensar i planejar molt abans d’actuar; que els traductors, sovint tímids de mena, hauríem de perdre la por al telèfon (tot arribarà), i que cal recordar-se d’escoltar el client, per saber què vol i necessita, i posar-se en lloc seu. També vaig anotar unes quantes coses més concretes, idees per anar concretant i posant en marxa en un termini raonable (fer allò que en diuen un «pla de màrqueting» encara ho veig massa gros). I miraré de no arxivar massa profundament els apunts per rellegir-los de tant en tant…

indesPer canviar de tema, al cap d’uns quants dies vaig anar al Cibernàrium a fer una petita introducció a l’InDesign, un programa d’autoedició. No és que ara pensi posar-me a maquetar (ja hi ha prou gent que ho fa millor que jo), però sí que volia posar-me una mica al dia amb aquest programari, per poder afegir textos o entrar correccions sense fer cap desgavell. Quan treballava en plantilla, o després quan anava sovint a corregir proves i tancar revistes a l’oficina d’un client, era una cosa que em tocava fer de tant en tant, i les versions de Quark que remenava aleshores ja deuen ser de la prehistòria… Però per sort vaig veure que la cosa no ha canviat tant i que encara me’n sortiria. A més, em va servir per fer una repassada d’aquest programa i de la maquetació en general des del punt de vista d’un professional del gremi, que sempre està bé. Gairebé tot el que corregeixo o tradueixo acaba maquetat, per tant voler saber més de la feina de dissenyadors i maquetadors per col·laborar millor amb ells és simplement qüestió de lògica. També me’n vaig endur un PDF amb apunts (i de retruc, els del nivell avançat) per tenir una referència si mai m’hi trobo.

Segurament el mes que ve tornaré al Cibernàrium, perquè la informàtica és el nostre pa de cada dia i tenen un model de cursos breus i gratuïts que em va força bé. No aconsegueixo trobar una introducció al llibre electrònic que hi havia fa anys i que mai no vaig aconseguir fer per falta de places, però hi he vist dues o tres coses interessants. També m’aniré posant al dia amb lectures i relectures, recuperaré l’escriptura al bloc i li rentaré la cara, endreçaré allò i faré allò altre… No, si de feines no en falten i tard o d’hora en sortirà alguna de remunerada. Ja us ho explicaré, espero.

***

Ostres! M’havia oblidat de dir que ja ha sortit el calendari d’activitats d’APTIC per al primer semestre del 2013. A aquestes ho tinc més complicat per anar-hi, perquè fora de l’horari escolar la planificació és més complicada i moltes són a l’hora de recollir-sopar-dormir de la menuda, quan és imprescindible la presència de la seva senyora mare. Tot i això, n’hi ha de temptadores. També les solen emetre simultàniament en streaming (i de vegades també en diferit), però per mi perden gran part de la gràcia, que per aquestes coses prefereixo sortir i veure gent.

 


Teoria de la biblioteca

La frase bonica d’avui:

Para traducir no hace falta leer una biblioteca de estudios de traducción, pero es imprescindible leer una biblioteca.
Martín Schifino en aquest Trujamán, tot agradable i recomanable


Dubto que això passi, però…

De la carpeta dels retalls:

El lector debe exigir buenas traducciones. Y si no se las dan, que remita el libro a la editorial y pida que le devuelvan el dinero, de la misma manera que rechazaría un producto en mal estado.
Llegit en un article de Carmen Francí a El Trujamán publicat l’abril passat.

Aquesta és la primera frase. El text continua amb unes quantes reflexions sobre fins a on arriba la responsabilitat del traductor en les «males traduccions» (llegiu-les si no teniu present quanta gent intervé en l’elaboració d’un llibre) i també sobre les crítiques dels lectors; tot plegat matisa notablement l’afirmació inicial. Tanmateix, estic convençuda que l’exigència de qualitat (o no) és una qüestió crucial en el nostre ofici, i un dels elements que més en condicionarà el futur. Per això m’apunto frases lapidàries com aquesta…


El dia que vaig parlar en públic

Sí, el títol sona una mica exagerat, però per algú que encaixa força amb el clixé de la tímida rata de biblioteca amb poques habilitats socials, intervenir en una taula rodona a l’avinguda de la Catedral és un gran què… I encara que ja en fa dies, en volia deixar constància al bloc.

Va ser a mitjan setembre, en una de les activitats que l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya va organitzar durant la Setmana del Llibre en Català. Es tractava d’una taula rodona titulada Els traductors: una vida rere els llibres, en què quatre socis que ens guanyàvem la vida traduint llibres explicàvem unes quantes experiències amb la idea de donar a conèixer la professió d’una manera amena. Com que ha passat força temps i tampoc no vaig prendre notes, no puc fer una crònica com cal, però sí que us deixo unes quantes pinzellades:

D’esquerra a dreta, Maria Llopis, Francesc Rovira, una servidora i Carlos Mayor. (Foto cedida per APTIC.)

  • Parlant amb la gent d’APTIC que havia organitzat la cosa, ens vam sorprendre que, amb els anys que fa que se celebra la setmana, gairebé no s’haguessin dedicat activitats a la traducció, tenint en compte que un gran nombre de llibres publicats en català són traduïts (jo recordava haver vist algun expositor l’any passat o l’altre, però res més). Per sort, sembla que hi ha hagut bona sintonia i que la col·laboració podria continuar en el futur.
  • La taula rodona es va fer un dissabte just a l’hora de dinar, sota un bon sol; és a dir, que les circumstàncies no eren precisament les millors per atraure un públic nombrós. De fet, em temo que sobretot es van quedar a escoltar-nos socis d’APTIC, amics i familiars dels ponents, i va ser una llàstima, perquè havíem pensat fer una cosa al màxim de distreta per donar a conèixer l’ofici a la gent de fora, i no tant per a col·legues.
  • Tot plegat va durar una mitja hora o tres quarts, i érem quatre asseguts a la taula, per tant podeu calcular que ningú no va xerrar gaire estona. Però va haver-hi temps per repassar els elements més habituals de la nostra feina, incloent-hi la (in)visibilitat del traductor, les reaccions dels lectors, les relacions amb les editorials i la labor de les associacions. I a l’única pregunta del públic va sortir la traducció automàtica, així que ja hi vam ser tots…
  • L’anècdota que més recordo la va explicar en Francesc Rovira. Ara no en recordo exactament les circumstàncies, però una senyora va anar a queixar-se a l’editor d’un llibre que havia traduït ell, perquè el català era un desastre, ple de faltes, que ella era professora i n’havien corregit un fragment a classe que havia quedat tot vermell… Doncs bé, quan van estudiar el cas, va resultar que era una obra d’un autor contemporani que per motius «artístics» (ja m’enteneu) havia decidit integrar els diàlegs en el text i fer unes quantes coses més a la seva manera. Es veu que aquella bona dona no ho va copsar, i s’havia dedicat a aplicar totes les convencions de puntuació quan algú parlava… (Per cert, després em vaig adonar que era l’autor que jo estava començant a traduir aquells dies, però ja us ho explicaré més endavant.)

El sofert públic. (Foto cedida per APTIC.)

En general, diria que no va estar malament, encara que jo no sóc qui millor pot jutjar-ho… Personalment, diria que no em vaig posar gaire nerviosa i que vaig quedar prou bé per ser el primer cop que feia una cosa així, tot i que segur que si em veiés des de fora trobaria un munt de coses per millorar. I la taula rodona crec que va ser força amena, i en un entorn més agradable hauria pogut interessar a força públic de la Setmana. Se m’acut que potser aquí hi ha un fil per estirar, amb més activitats molt obertes que ajudin a donar a conèixer la nostra feina entre els lectors, que al final són els que es troben amb el resultat entre les mans. I jo potser em torno a animar a dir el que pugui, qui sap.


Autors i traductors

Postal CEATL

Les associacions de traductors literaris d’Europa han fet tot de postals. Les podeu veure fent clic a la imatge.

Com que avui és Sant Jeroni, el dia del traductor (o de la traducció, segons on ho miris), últimament l’ofici ha sortit pels mitjans de comunicació, generalment per parlar-ne bé. Al cap dels anys, reconec que alguna de les coses que diuen se’m fan repetitives, però sempre cal anar donant a conèixer la nostra feina, a veure si ajuda a fer-se veure i millorar.

Del que he vist i llegit, m’ha cridat l’atenció un fragment d’aquest article d’Antonio Muñoz Molina, on parla dels seus traductors:

Escuchaba hablar a estas personas, tan distintas entre sí, tan iguales en su devoción por el trabajo que hacen, y sentía gratitud y algo de remordimiento: una palabra que yo elegí por azar o instinto, una frase a la que dediqué tal vez unos minutos, les han podido causar horas o días de desvelo.

Curiosament, amb alguns autors, jo sempre havia tingut aquesta idea a l’inrevés: que l’autor anava al seu ritme i es podia passar dies o hores buscant la paraula exacta o l’ordre òptim d’una frase, mentre que els traductors, que —no ho oblidem— treballem a preu fet i amb terminis no sempre amplis, som els que hem de deixar de donar-hi voltes i tirar pel dret perquè la feina ens surti a compte, o simplement perquè no hi ha temps.

Enllaç extra: el vídeo sobre traductors que va sortir fa poc al programa Ànima del Canal 33. A banda d’un parell de patums del gremi, hi surt la Mar Albacar, la traductora de Dansa amb dracs, i si us hi fixeu veureu el glossari que vam fer servir per a la Cançó de gel i foc.


Temps ençà

La citació del dia: un article (recomanable) d’El Trujamán sobre com la correcció pateix per les ganes d’estalviar temps i diners acaba amb un bonic elogi a l’ofici. Llàstima que ja tingui quatre segles…

En fin, que mucho han cambiado los tiempos con respecto a los Siglos de Oro, cuando, según refiere Francisco Rico en ‘El texto del «Quijote»’ pp. 76-77, era común opinión que «“la mayor perfección y pureza de la impresión consiste en los correctores”, a quienes se consideraba como la aristocracia de la profesión y aun el “alma del libro”». No sólo eso, sino que «en 1622, para ponderar la rudeza de los turcos, bastaba apuntar: “como tan bárbaros, no tienen correctores que corrijan sus escritos”».
David Paradela López, «Traducir a la letra: C de corrección con B de barbarie»

Per cert, què deuria ser l’equivalent al bolígraf vermell?