Res de nou sota el sol

En una llista de correu de traductors, la Dolors Selis va explicar ahir aquest acudit, diu que tret d’un Patufet dels anys trenta (no sé si aleshores era igual de dolent):

En un restaurant, el client diu:
—Voldria una sopa de faltes d’ortografia.
—Perdoni, però d’això no en tenim —respon el cambrer.
—Aleshores —diu el client—, com és que les posen a la carta?

Ara deu tocar decidir si ens desesperem perquè aquest acudit té setanta anys i encara podria servir, o ens ho prenem amb calma pensant que hi ha problemes que no són només nostres…


Els equilibris de treballar en català

Què és, doncs, el que falla i fa que tantes traduccions al català ens caiguin de les mans? Una cosa bàsica: el traductor (o qui després l’ha corregit) ja no es fia de la seva intuïció i, per tant, ja no es planteja si el que escriu sona bé. Només l’obsessiona que sigui correcte.
Albert Pla, «Aviciar una flor», Avui (via ATD)

Una altra cita sobre traducció literària en un altre article que explica les penes i les desgràcies del gremi, partint d’un parell d’errors en una novel·la d’èxit. Molts dels problemes esmentats, cal dir-ho, no són ni de bon tros exclusius del català, ni dels llibres traduïts.

Però aquesta frase sí que reflecteix una situació pròpia del català, i una sensació que comparteixo. Si traduir sempre comporta fer equilibris (entre aferrar-se a l’original i ser excessivament lliure, entre els pros i els contres de diferents opcions, entre escriure sense reflexionar i donar-hi massa voltes…), en el cas del català s’hi afegeix aquesta tensió constant, el dubte de si allò que sona bé és correcte o de si convindria anar més enllà del que diu el DIEC… I, sincerament, això de dubtar constantment de la competència en la pròpia llengua cansa. Però tenim l’entorn que tenim, amb les coses que se senten cada dia, i toca treballar perquè la intuïció no s’esmussi.

Quant al llibre de què parla Albert Pla, el vaig llegir i no em vaig fixar en les pífies que esmenta, ni em vaig endur cap impressió bona o dolenta de la traducció. En part perquè és una obra d’intriga, escrita de manera que empeny a continuar llegint, i  em vaig deixar portar. I en part perquè vaig agafar-lo per plaer, i es veu que de tant en tant encara sé desconnectar.


Breument

Pagar mal al traductor es un inmenso desprecio al lector.

Aquesta frase és el titular d’una entrevista a Teresa Gallego, guanyadora del Premi Nacional de Traducció espanyol. Des d’aquí li dedico uns quants aplaudiments i felicitacions pel guardó, com també a Miguel Martínez-Lage, l’altre premiat. Podeu trobar més informació sobre els premis aquí i aquí. Així mateix cal felicitar la Dolors Udina, que ha obtingut el premi Esther Benítez d’enguany; la mica d’informació que n’he trobat és en aquest apunt d’un bloc. (I gràcies a tota la gent que ha enviat enllaços a diverses llistes perquè me’n pogués fer ressó.)

Acabo amb una breu reflexió abans de marxar corrents (sí, torno a anar de bòlit). Aquests premis corresponen a traducció literaria, una de les més «visibles». Es podria fer un reconeixement comparable a altres menes de traducció? Com es podria fer que la societat sabés que hi ha excel·lents traductors tècnics o jurídics, per exemple, i la qualitat a què es pot aspirar? Després tocaria estar disposats a pagar-la, és clar…


Traduir publicitat (o no)

It is inherently bizarre to think that, say, a Japanese company might pay a Japanese marketing firm the equivalent of $50,000 or more to develop an advertisement or campaign that takes months and the involvement of fifty people to develop—and then turn around and pay one translator $500 to render that material into English in a day or two and expect it to work as well in any English-speaking culture as it does in Japan. Think that doesn’t happen? Well, it happens every day.

Aquest text pertany a un apunt de Masked Translator sobre traducció de textos publicitaris i de màrqueting. L’autor hi argumenta que en aquests casos, a banda de fer una traducció més o menys bona, si es vol que els textos funcionin és imprescindible anar més enllà i adaptar els textos a la cultura de destinació. Si llegiu en anglès, ho explica prou bé, i aprofita per repartir una mica de llenya a alguns traductors que fan inversa.

Però això no tan sols afecta les cultures separades per oceans. Hi ha casos prou semblants entre llengües que tots tenim ben a prop, sobretot si els textos publicitaris juguen amb refranys i frases fetes. Ara no em ve cap exemple al cap, però sí que recordo una conversa de fa temps amb una coneguda: a la seva empresa volien fer targetes anunciant un trasllat amb la frase «nos vamos con la música a otra parte» i em sembla que havien encarregat una il·lustració ad hoc, però després anaven desesperats per fer-ho funcionar en català… Sí, hi ha coses que passen més sovint que no ens pensem.


Com ens venen la moto

Vender la moto

¿Por qué mentir, cuando resulta más fácil dejar que la gente se engañe sola? ¿Para qué urdir trampas complicadas, cuando basta con dejar que la mente tome ella solita el camino del error y lo siga hasta el final?

Això és el que vol explicar un llibret que em vaig endur l’altre dia d’Abacus (hi havia anat a buscar una cosa totalment diferent, però em va cridar l’atenció i el vaig agafar): Vender la moto. Trucos de la manipulación del lenguaje, de Matteo Rampin (Alfaguara 2008, trad. de Josefa Linares de la Puerta). Com el seu nom indica, es tracta d’una presentació de diverses trampes i sistemes per enredar la gent amb el llenguatge.

Res que no soni familiar, però són coses que convé repassar de tant en tant: com dir un cosa sense dir-la, com aprofitar la lògica que apliquem més o menys inconscientment, com dirigir l’atenció del receptor allà on interessa…  Un grapat d’estratègies recollides en un petit volum que s’adreça sovint al lector, de capítols breus i amb voluntat de ser entenedors, amanits amb alguna historieta i exemples amens. L’he estat llegint pel transport públic i diria que compleix aquesta funció.

El problema és que aquesta mateixa voluntat de síntesi fa que es quedi curt, i que de vegades hi trobi a faltar explicacions una mica més desenvolupades. També m’ha fet la sensació que un parell de capitolets sobre la tria i l’ordre de paraules no acabaven de funcionar, com si els trucs de l’italià original no acabessin de rutllar en castellà, però poden ser coses meves. Per això, no m’ha acabat de convèncer, encara que no he arribat al punt de pensar que la moto me l’ha venut l’autor.


Rondino

Estic llegint un llibre traduït de l’anglès al català. No és precisament una bona feina, i em treu de polleguera que entre traductor i corrector no s’aclareixin amb la barreja d’estil directe i indirecte de l’original ni sàpiguen fer anar bé guions i cometes (amb el resultat que de vegades m’he d’aturar a comprovar si el que acabo de llegir és de l’autor o una cita, o qui i quan està parlant exactament). I estaria bé que tots plegats haguessin vigilat una mica amb el dígraf ny al final de línia, que no es pot partir i els programes de maquetació generalment s’equivoquen…

M’agafen ganes de buscar-ne la versió castellana en alguna biblioteca i mirar si ho han fet millor.

És un llibre pel qual he pagat, i tinc la sensació que m’han venut un producte defectuós. Però sospito que si el volgués tornar els de l’editorial no compartirien la meva opinió. En fi, si em vaig comprar una traducció i no l’original era perquè volia veure com tocaven en català certes coses, oi? Doncs també n’he vist d’altres. L’acabaré de llegir, i me’l quedaré mentre el necessiti.

Després, té bastants números d’acabar al contenidor blau. El contingut podria interessar força a una persona del meu entorn, però em fa ràbia passar-li una cosa mal feta. Ja ho veurem.

De moment, rondino.

——-

Per què no dic el títol del llibre i el nom del traductor? Doncs suposo que perquè jo també treballo en això, sé com poden ser les condicions i recordo allò de les palles i les bigues als ulls de la gent. Digueu-li corporativisme, però no em veig amb cor d’assenyalar amb el dit sense llegir tot el llibre i fer una crítica ben analitzada i argumentada. I en aquest apunt volia reflectir sobretot sensacions. A més, el tema és interessant i em sabria greu que la gent en fugís, o deixés de banda el català per una traducció castellana que no sé si és millor.


És clar!

Ara entenc per què hi ha gent a Internet que es deixa tants accents!

Ho explicaven els de Palabras Textuales:

—Tienes que eliminar todos los acentos de todos los textos de nuestra web. Sólo así podremos aparecer los primeros en Google.
—No, eso no tiene que ver con el posicionamiento. Además, parecerá que en esta empresa sólo trabajan analfabetos.
—Bueno, tú quita todos los acentos y pon un mensaje a pie de página que diga que esta web está optimizada para Google y que perdonen las molestias si encuentran alguna falta de ortografía.

(Empresa de tecnologías para Internet, gerente de la compañía a responsable de comunicación)


Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…


Tremolem un momentet

… amb aquesta història que vaig llegir la setmana passada en un apunt de Tirant al cap.

Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros.

Va passar als Estats Units, però fa por igualment, oi?


Lladres, ‘serenos’ i intèrprets

Copio alguns fragments d’una notícia que ha anat passant per les llistes de traductors aquest matí:

El 1 de mayo, un ciudadano paquistaní acudió al aeropuerto de Barajas requerido por la Policía Nacional. Hacía falta un intérprete de portugués […]
La primera sorpresa para los agentes fue ver a un paquistaní para traducir portugués. La segunda fue comprobar que tenía seis antecedentes policiales, entre ellos dos delitos por falsificación de documentos y otro por tráfico de drogas, y una orden de búsqueda y captura. Fue detenido.

[…] Los traductores pertenecen a la empresa Seprotec, que ha ganado el concurso público que el Ministerio del Interior hizo para dotar de intérpretes a la Policía Nacional.
[…]
Seprotec paga a cada intérprete 10 euros la hora, cuando la empresa cobra de Interior 45 euros la hora por una interpretación oral […]

D’una font com 20 Minutos es poden esperar errors (com l’esment a l’idioma «pakistaní») i un cert grau d’exageració, però em sorprendria molt que el nucli de la notícia no fos cert, perquè el tema dels intèrprets judicials ja fa temps que s’arrossega.

A les comissaries i als jutjats hi passen coses serioses, i els traductors i intèrprets que hi treballen haurien de ser persones especialitzades i molt capacitades per fer bé la seva feina, però per desgràcia a la pràctica pot acabar-hi interpretant gairebé el primer que passi. D’una banda, factors com la demanda de llengües poc freqüents a casa nostra (hi ha intèrprets jurats titulats de wòlof?) fan que no es puguin fixar per norma requisits estrictes quant a titulació, per exemple. D’una altra, els concursos on es miren sobretot els costos i pràctiques com les que esmenta la notícia no tendeixen precisament a atraure bons professionals i beneficiar la qualitat (i aquí podríem afegir el poc atractiu que tenen els llarguíssims terminis de pagament habituals a les administracions per les petites empreses i els autònoms).

Bé, no em vull allargar més, que jo a aquest món no m’hi dedico i tot el que en puc dir és de segona o tercera mà. Si voleu saber més del tema, he trobat un article dels Quaderns Divulgatius de l’AELC que explica força coses. L’Associació de Traductors i Intèrprets Professionals de Girona també ha fet molta feina al respecte, encara que a primera vista el seu web no sigui gaire atractiu.