Per penjar-la al despatx

Fem-ho bé que malament ja hi surt.
Avel·lí Artís Gener, ‘Els gossos d’Acteó’, vist a  ‘Una altra nit en blanc‘.

Està totalment fora de context, aviso. Però m’encanta.


Temps ençà

La citació del dia: un article (recomanable) d’El Trujamán sobre com la correcció pateix per les ganes d’estalviar temps i diners acaba amb un bonic elogi a l’ofici. Llàstima que ja tingui quatre segles…

En fin, que mucho han cambiado los tiempos con respecto a los Siglos de Oro, cuando, según refiere Francisco Rico en ‘El texto del «Quijote»’ pp. 76-77, era común opinión que «“la mayor perfección y pureza de la impresión consiste en los correctores”, a quienes se consideraba como la aristocracia de la profesión y aun el “alma del libro”». No sólo eso, sino que «en 1622, para ponderar la rudeza de los turcos, bastaba apuntar: “como tan bárbaros, no tienen correctores que corrijan sus escritos”».
David Paradela López, «Traducir a la letra: C de corrección con B de barbarie»

Per cert, què deuria ser l’equivalent al bolígraf vermell?


La traducció és un trasllat

Per compensar el pessimisme de l’última entrada, una metàfora bonica sobre la traducció. Perquè es veritat que traduir o traslladar, i que sovint et quedes amb la sensació que s’ha perdut o trencat alguna cosa de l’original… Però quan fas trasllat també descobreixes coses que no recordaves que tenies, o trobes el lloc on fer lluir aquella peça que abans quedava arraconada.

Los traductores nos pasamos la vida visitando planetas lejanos. No nos importa, sabiendo que toda traducción es un traslado y que “siempre se rompen cosas en las mudanzas”.
Miguel Sáenz

Llegit a «Siempre se rompen cosas en las mudanzas», un dels articles de l’especial sobre traducció literària que va sortir al Babelia demà farà quinze dies. Si us interessa, en podeu trobar una ressenya en aquest apunt de Malapartiana, un dels blocs que penso posar a la llista d’enllaços el dia que la reorganitzi.


No anem bé…

Em fixo en la següent frase de Seth Godin, megaguru de tot això de l’emprenedoria i Internet, en una entrevista sobre el sector editorial publicada a Núvol:

[…] tota aquesta gent abnegada que participa en la cadena de negoci, com que no són un personal escàs, cada vegada se’ls podrà remunerar a preus més baixos. […]

Trist, oi? Doncs això encara, que quan ahir la vaig llegir en anglès em va fer la sensació que enviava uns quants oficis del llibre en direcció al canyet, almenys com a manera de guanyar-se la vida:

[…] are the first to go. Second: all the hard-working people in the book production chain, because the lack of scarcity makes it hard to pay them to do the work they do.

Sort que la versió nostrada és més optimista, ni que sigui per contradir alguns tòpics sobre el pessimisme català i l’optimisme nord-americà.

Del tema en qüestió permeteu-me que no en parli, que poca cosa us podria dir. Jo també em pregunto de tant en tant cap a on anem amb tot això del llibre digital i qui em pagarà (bé) per fer la meva feina si hi ha una gran sacsejada del model d’edició actual, però em quedo en les preguntes i no arribo a les respostes. I després de tant de temps sense escriure, tampoc no em demaneu que comenci amb grans arguments…


Per a la col·lecció de frases

Vista al Rodamots d’avui:

El dret a dir bestieses és un dels drets més sagrats de l’home. I de la dona, és clar.
Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Decididament, hauré de buscar temps i atenció per llegir d’una vegada la correspondència d’aquest home…


Una labor compartida

Per mitjà d’una piulada d’en Subal Quinina, repetida per El Llibreter, arribo a aquest text on l’editora Maria Bohigas parla de la seva feina i reprodueix tot de fragments de missatges entre col·laboradors i companys. Si sou dels que teniu curiositat per com es fan els llibres, crec que us agradarà. Jo (que tendeixo a escombrar cap a casa, ja ho sabeu) en destacaria els intercanvis entre editora, traductor i corrector respecte a La cova del sol, que mostren com entre tots tiren endavant un llibre amb cura, esforç i interès (allò que en català incorrecte se’n diu amb carinyu, vaja). Copio l’últim tros, on el corrector diu, en un missatge al traductor:

La vergonya o més aviat les angúnies d’aquest part tan laboriós són cosa compartida: en aquest part som tres: tu, que ets la partera, la Maria, que fa de papà, i jo, la llevadora. El símil potser és aprofitable.

Sí, no és el súmmum de l’originalitat, però com que traduir i tenir una criatura han estat les meves activitats principals durant un grapat de mesos, suposo que m’hi havia de fixar… En qualsevol cas, recomanable per entreveure com treballen, pensen i col·laboren aquests professionals.



Ampliem el refranyer?

Gràcies al senyor Twitter, entre ahir i avui he llegit un parell de frases que podrien formar part del refranyer modern de la professió, si és que ens posem a fer-lo:

Original mal escrito, traducción criticada.
(Mar Traducciones)

Corregir una traducció no hauria de ser traduir una altra vegada.
(emgiro)

A més, diria que tots dos estan basats en l’experiència directa, que no sé si els dóna més punts per entrar al cànon… Si us animeu a ampliar el recull, teniu (com sempre) l’espai de comentaris obert.


Això a mi em sona…

Cualquier cosa que se pueda cambiar, se cambiará hasta que no quede tiempo para cambiar nada.
Ley de la planificación corporativa (vista a l’apartat de frases del dia d’aquí)

Ara que amb la criatura treballo a mig gas i gairebé no em dedico a coses corporatives em passa molt poc, però en altres temps m’havia trobat en uns quants projectes d’aquests. I la situació del corrector no és còmoda, ja us ho dic ara: a la tendència natural de les pífies a aparèixer quan menys t’ho esperes, s’hi sumen les noves oportunitats que sorgeixen cada cop que hi ha modificacions, la temptació d’aprofitar una tanda de canvis polir la frase aquella que grinyolava una mica (però potser tampoc no és tan necessari), la veueta que insisteix en l’últim cop d’ull per assegurar que no s’ha desquadrat res (com si no s’ho hagués mirat prou gent!), les ganes que tenim tots d’acabar d’una vegada… Hi ha coses que no es troben a faltar.

***

I canviant de tema, a mi avui només se m’ha acudit això, però per la catosfera es fa un homenatge al poeta Màrius Torres, amb motiu del centenari del seu naixement. Trobareu la llista de participants i més informació a Raons que rimen; segur que allà hi ha apunts amb molt més suc, cara i ulls.


Un símil

Com totes les comparacions, generalitza i es deixa coses, però també en mostra, i fa pensar una mica sobre el nostre ofici, aquí en una reflexió sobre per què les traduccions envelleixen més que l’original.

El original suele ser un reloj fabricado en Suiza, con una maquinaria de la máxima precisión, con unas piezas hechas a partir de los materiales más nobles y más caros. El original es un Rolex de precio prohibitivo, vaya (y la metáfora crematística nos podría servir aún mejor si se piensa que traducimos para quienes carecen del poder adquisitivo, digo de la competencia lingüística necesaria, para leer el original, para comprar el Rolex ‘made in’ Suiza). La traducción sigue siendo un Rolex, pero fabricado en Taiwan. De hecho, la traducción se suele hacer en condiciones infrahumanas, en un taller a espaldas de cuyos tornos están las camas calientes en las que dormimos por turnos los chinos estajanovistas del oficio.
Miguel Martínez-Lage, ‘El Trujamán’, 3 d’agost de 2010

(Rebut via Twitter, per cert.)


Literatura popular: l’errata

L’errata tipogràfica és una cosa maligna:
se la cerca i persegueix, però s’escapa ben indigna.
Fins que la forma és en màquina està ben amagada,
s’oculta en els racons, sembla que s’aguanti l’alenada.
Ni tan sols el microscopi per a llucar-la és bastant,
primer; però després es converteix en un elefant.
El pobre tipògraf es ben horroritza i s’estremeix,
i el corrector, que és culpable, acota el cap i gemeix,
perquè, si fins tota la resta de l’obra és perfecta,
hom es mira amb amarguesa solament aquell defecte.

L’he trobat a les Totxanes, totxos i maons d’avui (on també podeu llegir l’original italià) i he pensat que, mentre no trobés un pòster ben elegant per penjar-lo al despatx, ho havia de deixar copiat aquí.

(I a veure si algun dia escric alguna cosa, que gairebé ni em recordo de com es fa…)