Traduir per escriure

[…] traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per a conèixer una mica la pròpia llengua.
Josep Pla, ‘El quadern gris’, 21 de febrer de 1919

No, de temes per fer apunts més treballadets i amb contingut no me’n falten. Ara, el temps i el cap per escriure ja són figues d’un altre paner…


Paraules i context

Words are the messengers of intentions, and we should never shoot the messenger.
David Crystal

Coses que et trobes llegint els blocs dels mestres… Una variació del clàssic «no mateu el missatger», que en altres llocs he vist aplicat als traductors.

L’apunt en què apareix també és força interessant. Arran d’una ficada de pota del príncep Carles d’Anglaterra, tracta sobre si determinats malnoms s’han de considerar sempre insultants o no i destaca la importància del context. Perquè, com sap qualsevol que hagi hagut de resoldre certs dubtes de traducció, conèixer el context, l’emissor i el destinatari és pràcticament imprescindible… Però m’estic allunyant massa el punt de partida i més val que ho deixi per a un altre dia.


Els Reis i la Pilar

Ara que són a punt de passar els Reis, pensem un moment en la logística necessària per tenir totes les joguines i els regals a punt, especialment la part que té a veure amb aquest bloc. Cal aconseguir que Ses Majestats ho rebin tot a temps, correctament etiquetat i, quan hi ha descripcions o instruccions, en l’idioma que toca i amb uns textos sense errors i que s’entenguin.

reis1Els bons productors i comerciants de joguines ja miren de fer bé els textos, tradueixen embalatges i instruccions de les que vénen de fora, corregeixen i (suposo) tenen sistemes de control de qualitat com en tots els processos. Però les coses no sempre es fan bé, les limitacions de temps i pressupost són ben presents, i fins i tot en el millor dels entorns pot fallar la xarxa de seguretat i escapar-se un error, com ha passat en el text de la imatge (cliqueu per ampliar-la, i fixeu-vos en el text llarg de la columna de l’esquerra). Un dubte per resoldre ha acabat arribant als consumidors… I de passada ha enviat la Pilar a la fama internètica, perquè aquesta foto està donant voltes per la Xarxa; almenys a mi me la van enviar per correu electrònic, i la persona que va fer-ho no en coneixia la font original, de manera que no sé qui més la pot haver vist.

De tota manera, agraïm l’interès de l’autor o l’autora de la frase perquè el text final sigui comprensible, cosa que no sempre passa en aquest sector… Senyors Reis, no porteu gaire carbó a la Pilar i els seus col·legues, sisplau, que ells prou que s’hi esforcen.


Homenatge a Brossa

Fe de rates
On posa: fe de rutes
Ha de posar: fe de rites.
(Joan Brossa)

ablogcedariI això és tot el que puc dir sobre Joan Brossa i els temes d’aquest bloc, i encara perquè m’ho va explicar en Joan de la Base de badades quan em va convidar a participar en la iniciativa de què em vull fer ressò en aquest apunt. (Vaig declinar la invitació perquè, com finalment ha passat, em temia que no tindria temps de preparar res amb cara i ulls.)

Bé, resulta que avui fa deu anys de la mort del poeta Joan Brossa, i a un grup de blocaires se’ls va acudir posar-se d’acord per publicar apunts sobre ell aquest mateix dia. Una idea per col·laborar i divertir-se plegats a la bloc/gosfera, seguint l’esperit del Projecte Polaco d’aquesta primavera. La idea inicial em sembla que era omplir entre tots l’abecedari, però s’hi ha apuntat tanta gent que al final en podran fer set o vuit… Podeu trobar tota la informació, la llista de participants i també diverses col·laboracions que han anat rebent els organitzadors al bloc del projecte (també hi podeu anar fent clic a la imatge): tindreu lectura per a una bona estona. Jo només puc afegir una cosa: felicitats a l’Abloccedari i a totes les lletres!


Defensant una tria

El que no sàpiga què són gasoses (que ve de gas) que es pengi d’una biga. El dia que escrigui una novel·la amb ‘argot’ hi posaré coses que no us cabran ni al cap ni als ulls. Però en una novel·la sofisticada com la ‘Plaça’, no hi vull fantasies! (Encara que tres milions d’ases diguin graciosa.)
Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales (via Diccitionari)

Joan Sales, el primer editor de La plaça del Diamant, li va proposar algun canvi que a l’autora no li va fer gaire gràcia, i no es va mossegar la llengua a l’hora de contestar.  Les cartes que s’intercanviaven estan recollides en el llibre Mercè Rodoreda, Joan Sales. Cartes completes (1960-1983) —l’afegeixo a la (llarga) llista de coses que estaria bé llegir—, però jo vaig trobar l’explicació d’aquest cas al Diccitionari i en aquest apunt. Al final, es veu que no es van quedar amb cap de les dues opcions i hi van posar refrescos.

A traductors i correctors, això d’haver de defensar una paraula o una altra, entre col·legues o davant d’un client, no se’ns fa gens estrany. I discutir sobre dues possibilitats per acabar triant-ne una tercera, tampoc. Però no sempre gastem aquesta contundència, és clar!


Traduir publicitat (o no)

It is inherently bizarre to think that, say, a Japanese company might pay a Japanese marketing firm the equivalent of $50,000 or more to develop an advertisement or campaign that takes months and the involvement of fifty people to develop—and then turn around and pay one translator $500 to render that material into English in a day or two and expect it to work as well in any English-speaking culture as it does in Japan. Think that doesn’t happen? Well, it happens every day.

Aquest text pertany a un apunt de Masked Translator sobre traducció de textos publicitaris i de màrqueting. L’autor hi argumenta que en aquests casos, a banda de fer una traducció més o menys bona, si es vol que els textos funcionin és imprescindible anar més enllà i adaptar els textos a la cultura de destinació. Si llegiu en anglès, ho explica prou bé, i aprofita per repartir una mica de llenya a alguns traductors que fan inversa.

Però això no tan sols afecta les cultures separades per oceans. Hi ha casos prou semblants entre llengües que tots tenim ben a prop, sobretot si els textos publicitaris juguen amb refranys i frases fetes. Ara no em ve cap exemple al cap, però sí que recordo una conversa de fa temps amb una coneguda: a la seva empresa volien fer targetes anunciant un trasllat amb la frase «nos vamos con la música a otra parte» i em sembla que havien encarregat una il·lustració ad hoc, però després anaven desesperats per fer-ho funcionar en català… Sí, hi ha coses que passen més sovint que no ens pensem.


Deu ser el destí

O la casualitat còsmica, o alguna cosa d’aquestes, perquè si no, no ho entenc.

Resulta que estava llegint un apunt del Gazophylacium que parla d’una exposició virtual sobre diccionaris i he decidit fer-hi un cop d’ull. I el primer text que he vist en fer clic sobre la línia del temps que esmenta en Puigmalet ha estat el següent (el subratllat és meu):

Era just a sota d’una imatge de sant Agustí, entre altres grans moments de la història de la cultura (perdoneu que no l’hagi copiat, però era una pàgina d’aquelles que canvien si mous gaire el cursor i no m’hi volia entretenir).

Per un moment he tingut la sensació que no em dedicava jo a buscar errates, sinó que elles em buscaven a mi. Menys si decideixen amagar-se en un text meu, és clar, que aleshores segur que una pífia com aquesta no l’hauria vista.


‘Conçultori’

Una de les conseqüències d’això de tenir un bloc amb adreça electrònica de contacte és que de tant en tant algú m’hi escriu. Correu brossa a banda, per aquesta via m’han arribat propostes per participar en iniciatives conjuntes i de vegades consultes professionals o lingüístiques com la d’avui.

Aquesta setmana em va escriure una lectora (que a més coneix algú que em coneix a mi, el món és molt petit) per plantejar-me un dubte sobre el nom de la criatura que havien tingut feia poc: Marçal. El seu problema era que vivien en un país anglòfon on no coneixien aquests exotismes tipogràfics i, tot i tenir assumit que es cansarien de donar explicacions, no estaven gaire segurs de què fer amb els ordinadors* (a l’hora de comprar bitllets d’avió, per exemple) i em demanaven si hi havia algun criteri «oficial» per aplicar en aquests casos. Suposo que esperaven una solució com la dels alemanys, pels quals està clar que l’eszet (ß, si el WordPress m’afegeix bé el símbol) es pot substituir per dues esses.

I m’he trobat un cop més que les coses que ignorem solen ser més de les que sabem. No em consta que hi hagi una guia explícita per a aquests casos i no vaig poder dir a la meva lectora res que no fos de sentit comú: paciència, aprendre a escriure la ç amb diferents teclats i explicar-ho, i, si cal, substituir-la per una c abans que una s (és el que fan alguns diccionaris en línia d’anglès quan hi busques façade, per exemple). Només he trobat en una obra de Martínez de Sousa una referència a fer servir una ce i una coma, però dubto que sigui habitual. De passada he après algunes coses sobre la ce trencada i la seva història (no gaires, ni tan sols estic segura que cedilla, el nom més habitual del diacrític, sigui correcte en català), i he intuït que en castellà tampoc no hi ha un criteri clar sobre què fer amb la ñ en casos similars (és fàcil trobar gent que escriu ny o nh per Internet).

Però com que segur que al món hi ha molta gent que en sap més que jo i potser algun em llegeix i tot, deixo aquí la pregunta: es pot donar una resposta «oficial» a la consulta?

D’altra banda, si el vostre nom conté alguna ç o ñ, com ho feu? Us costa molt posar els diacrítics quan aneu pel món? Heu tingut algun problema per haver-los suprimit o afegit? Si us ve de gust explicar alguna experiència, endavant.

* Això no passa només a l’estranger: em va explicar que havien inscrit la criatura en un registre de Catalunya, on els van haver de trencar la ce amb un bolígraf…


És clar!

Ara entenc per què hi ha gent a Internet que es deixa tants accents!

Ho explicaven els de Palabras Textuales:

—Tienes que eliminar todos los acentos de todos los textos de nuestra web. Sólo así podremos aparecer los primeros en Google.
—No, eso no tiene que ver con el posicionamiento. Además, parecerá que en esta empresa sólo trabajan analfabetos.
—Bueno, tú quita todos los acentos y pon un mensaje a pie de página que diga que esta web está optimizada para Google y que perdonen las molestias si encuentran alguna falta de ortografía.

(Empresa de tecnologías para Internet, gerente de la compañía a responsable de comunicación)


El llenguatge jurídic i l’altre

És tan discriminatori l’ús del llenguatge que una deposició en una sala de justícia és una declaració i al carrer una cagada.
(llegit a ‘Nau Argos’, una descoberta recent)