Traductor, autor i altres papers de l’auca

ImatgeL’altre dissabte vaig anar al XXI Seminari sobre la Traducció a Catalunya organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fa un parell d’anys ja havia anat a un d’aquests seminaris a Vilanova i em va agradar força, per això quan vaig veure els ponents i que enguany ho tenia un cop de metro, m’hi vaig apuntar gairebé sense pensar. No devia ser l’única, perquè aquell dia l’auditori de l’Ateneu Barcelonès estava força ple: van dir que unes 300 persones.

Aprofitant que l’Ateneu posava el Wi-fi, vaig seure amb la llibreta de prendre notes en una mà i el Twitter a l’altra (aquí teniu les piulades), i m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant a gent que en sabia, de parlar i del tema del qual parlava. Com que els de l’AELC ja n’han fet un resum com cal (se’m veu en una foto, per cert), aquí deixaré un punt de vista més personal.

Ara que ja han passat uns quants dies, com a idea general em trobo pensant que, per ser un ofici tòpicament solitari, Déu n’hi do la gent que influeix en la feina del traductor, el qual hi ha de dialogar d’una manera o altra. La llista comença amb l’autor original, el creador de l’obra, que els destinataris llegeixen a través del text redactat pel traductor. (D’aquí ve que parlem del traductor com a autor, que normalment les traduccions literàries vagin signades i tot això.) En la meva experiència aquest diàleg és sobretot figurat i té lloc en la intimitat de la feina, però tampoc no és estrany que un autor traduït (o els seus hereus) vulgui dir-hi la seva, com va explicar Joan Sellent  (amb una mala experiència prou coneguda).

A l’altre extrem del procés hi ha els lectors, els destinataris de tot plegat, que tenen dret a una bona lectura sense haver-se de capficar per tot el que comporta una traducció. Però fins a quin punt cal adaptar la traducció al lector? Si el context del llibre li és aliè, què li hem d’explicar perquè el comprengui, i com? L’objectiu és que el lector de la traducció experimenti les mateixes sensacions que el de l’original però fins a quin punt li hem de facilitar la feina? I si l’autor escriu molt malament, tenim dret a fer el text més llegidor? Se’n va parlar a la conversa d’Anna Casassas, Dolors Udina i Pau Vidal, on també va sortir el tema del català i el model de llengua, que tanta polèmica genera. De solucions màgiques no en van donar, més enllà de respectar tant l’original com la pròpia llengua i ser creatius quan cal.

Un altre personatge que va aparèixer al llarg del seminari va ser l’editor, la influència del qual en els llibres traduïts —per a bé o per a mal— pot ser decisiva. Això abasta des de pràctiques més «organitzatives» com fixar calendaris de producció (ajustadíssims!) fins a establir criteris sobre l’ús de recursos com les notes a peu de pàgina o sobre qüestions lingüístiques. Al seu costat hi ha el corrector, el que a la pràctica té més interacció amb el traductor, ni que sigui a través de les proves d’impremta. Quan ens trobem uns quants traductors de llibres en parlem molt, de correctors i editors, però aquí no m’allargo. Apunto només una frase de Dolors Udina: en un món ideal, traductor, corrector i editor s’haurien de reunir (cosa que m’ha passat alguna vegada).

Quan es tracta de traducció audiovisual no hi ha editor, però la cosa encara em va semblar més complicada. Per començar, el fet que la traducció s’hagi d’adaptar a la subtitulació o al doblatge ja fa que hi intervinguin altres professionals, que lògicament també poden dir-hi la seva. A més, quan es tradueixen grans produccions hi ha qüestions de marxandatges, franquícies, marques registrades i similars que són determinants, en un context de multinacionals enormes amb caps a Amèrica i caps a Madrid (l’ombra del castellà, per variar, és allargada), de vegades amb l’afegit que la pel·lícula es basa en una obra literària ja traduïda. Tot plegat dóna per a moltes històries, que Lluís Comes ens va explicar amb vídeos d’exemple inclosos.

Equip per a prendre notes 2.0 (o no)

Equip de prendre notes 2.0 (o no)

De vegades, els interlocutors del traductor són els autors d’altres traduccions. Una situació que va presentar Pau Joan Hernàndez i que a mi em va semblar curiosa és la dels autors bascos que s’autotradueixen al castellà o al francès, i consideren aquestes traduccions (que solen tenir diferències importants respecte al basc) el punt de partida cap a altres llengües. Però ell també tradueix de l’èuscar, i aleshores es troba amb dos originals als quals ser fidel i un seguit de problemes peculiars. El resultat és que tenim traduccions al català d’escriptors bascos que són realment úniques.

Aquí també va sortir el cas, no sé si exclusiu de casa nostra, dels autors que sembla que no vulguin que se sàpiga si escriuen en català o castellà i sovint et fan anar mirant la lletra petita per esbrinar-ho. No s’autotradueixen però, com que coneixen les dues llengües, poden canviar enormement el text traduït (que, tanmateix, potser surt amb el nom del traductor). I si pel mig hi ha subvencions lligades al fet que l’original estigui en un determinat idioma, ja entrem en aigües definitivament tèrboles.

En la intervenció de Joan Francesc Mira, sobre la seva tasca traduint grans clàssics, hi van ser presents anteriors traductors d’aquestes obres, per referir-se als camins diferents que havien seguit. Centrant-se en la Divina Comèdia, Mira va afirmar la seva voluntat de ser el màxim de fidel a Dant i recuperar la senzillesa del text original, sense posar ni treure res. Per això va optar per mantenir el ritme del vers però prescindir de la rima, i va comparar la seva versió amb altres de rimades (d’Àngel Crespo i Josep M. de Sagarra), on la necessitat d’adaptar-se a la forma porta a introduir elements estranys o estructures complexes que allunyen el text del lector.

Finalment, Joan Sellent va esmentar els teòrics de la traducció (traductòlegs?), que des del món acadèmic aporten reflexions de caràcter general, de vegades des de la militància. (A la pràctica tampoc no és que els fem gaire cas quan anem per feina, però hi són i ens diuen coses.) A partir d’aquí va parlar de la (in)visibilitat del traductor i de si el lector no hauria de notar que un text traduït prové de fora, és diferent, i no ha de sonar igual que si s’hagués escrit directament en la seva llengua materna (cosa que pot ser una fantàstica excusa per a males traduccions, encara que jo en certa manera hi vegi el què). Va concloure amb l’ideal d’un traductor invisible en el text, però visible i reconegut en la societat, i va apuntar la idea d’una mena de colofó o nota del traductor al final de l’obra, que no em va semblar dolenta.

Curiosament, en tot el seminari no es va parlar d’un aspecte que a mi em va venir de seguida al cap quan vaig llegir «traducció i autoria» al programa: la Llei de propietat intel·lectual que formalitza aquest reconeixement, els drets d’autor i com es gestionen, els contractes… I què passarà amb tot això ara que el llibre digital, Amazon, Google i companyia poden acabar transformant el negoci editorial i la relació entre autors i lectors. Però està clar que un matí no dóna per a tot, i potser ens hauríem avorrit més.


6 comentaris on “Traductor, autor i altres papers de l’auca”

  1. Dolors U. escrigué:

    M’ha agradat el resum del seminari. Quan vaig veure que havies piulat tant durant el seminari em va saber greu no haver-te conegut personalment. Et felicito pel llibre de l’Stevenson (fa uns anys en vaig traduir un, sobre els mars del Sud, i el vaig trobar endimoniadament difícil). No m’apunto al sorteig d’un exemplar perquè ja el tinc, tot i que encara no l’he llegit. Ho faré aviat.

    M'agrada

    • Anna escrigué:

      Doncs el llibre dels mars del Sud vaig estar a un pèl de llegir-lo quan treballava en ‘L’emigrant’, però no el vaig trobar a la biblioteca. Llàstima. I m’alegro que t’hagi agradat el resum.

      M'agrada

  2. gollsgolls escrigué:

    Una crònica fantàstica, Anna. I a més convida a continuar el debat seguint els enllaços i les reflexions. Hi ha tanta subjectivitat indeterminable en això de la fidelitat a l’autor i l’allunyament dels lectors, que és un debat sense final ni acord possible.

    Per contra, això dels drets i de la visibilitat dels traductors en els crèdits sí que són qüestions que s’haurien de fixar definitivament. El capitalisme, però, depén tant de la força i tan relativament del dret…

    M'agrada

  3. Susanna escrigué:

    Ostres, i jo que em pensava que un dels moments més destacats del seminari va ser quan ens van presentar!!!

    Bona crònica, Anna!

    Una abraçada!

    SU

    M'agrada


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s