Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…

 

Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

 

Nova edició del ‘Manual d’estil’

Fa uns quants dies vaig comprar la nova edició del Manual d’estil de Josep Maria Mestres et alia (conegut popularment com «el totxo del llom vermell»); tota una inversió, però tenint en compte que es tracta d’una referència bàsica per a la correcció en català em va semblar que valia la pena. Ara he aprofitat una estona del pont per posar-me a traspassar al llibre nou els marcadors que tenia a l’edició antiga (el quadre dels apòstrofs, el cas aquell que saps que hi és però no recordes mai què diu…). També he repassat el pròleg a la tercera edició i m’he posat a anotar les parts modificades a l’exemplar vell, amb vista a reutilitzar-lo. De canvis n’hi ha un grapat, alguns d’evidents com ara els nous apartats dedicats a publicacions electròniques i d’altres en què caldrà anar descobrint l’abast de les noves redaccions, incorporacions i reformulacions. Així doncs, després de comprovar ràpidament que no han canviat les conclusions de per i per a, afegeixo uns quants capítols del Manual a la llista de (re)lectures pendents.

Potser la novetat més visible d’aquesta edició és que inclou un CD amb un PDF de gairebé 350 pàgines que inclou el pròleg, la bibliografia, els índexs i un grapat de llistes. Curiosament, la llista de municipis només és al CD, les d’abreviacions es troben al disc i en paper i la d’estrangerismes i neologismes només és al llibre (posats a fer, la podrien haver inclòs al CD, perquè aniria bé poder aprofitar la facilitat de buscar en document electrònic). Sobre això, l’altre dia discutíem amb unes companyes sobre si el PDF és el millor format o haurien d’haver fet l’esforç de muntar alguna mena motor de cerca. Per la part que em toca, hi veig l’avantatge que amb el PDF s’estalvien problemes de sistemes operatius (tothom el pot llegir), encara que les cerques vagin més lentes o no afinin tant. El que sí que hauria fet, però, és separar tot aquest material en diferents documents; si busco una abreviació, per exemple, crec que faria més via obrint només el llistat corresponent. De fet, abans de descobrir que ara els puc trobar a l’Optimot, havia mig pensat copiar-me la llista de municipis al disc dur o portar-la en un llapis de memòria, perquè la consultava bastant, però encara que els bits no pesin un document tan gros em sembla excessiu…

De totes maneres, el Manual continua sent un clàssic de referència i, en broma en broma, de la darrera edició ja en feia set anys, per tant suposo que tocava renovació.

(I de moment no hi he trobat cap errata, només una taca al paper.)

 

Un premi Ig Nobel

No fa gaire s’han lliurat als Estats Units els premis Ig Nobel, una mena d’antinòbels per a recerques científiques fetes i publicades seriosament, però que a primera vista sobretot fan riure. Més que el de lingüística, que han guanyat uns investigadors de la UB amb unes rates que distingien o no idiomes del dret o del revés (que vist així sembla una tonteria, però forma part d’una línia de recerca interessant), em crida l’atenció el de literatura.

L’han donat a una tal Glenda Browne, per un treball sobre l’article definit the i tots els problemes que porta a la gent que per motius diversos es dedica a ordenar termes alfabèticament. En podeu trobar la referència, i informació sobre tots els premiats, a la pàgina oficial. Personalment la senyora Browne em desperta una certa solidaritat, ni que sigui per la quantitat d’hores que com a correctora em puc haver passat discutint i investigant sobre qüestions com aquesta, o altres detallets en què vés a saber si s’hi fixa algú més però que a nosaltres ens poden arribar a treure la son. Els qui no sou del gremi, us faríeu creus del nombre de pàgines que dediquen a problemes d’alfabetització els principals manuals, i dins del món de la biblioteconomia no cal ni parlar-ne… És a dir, que un article tan ximple com per guanyar un Ig Nobel encara deu haver fet servei a algú, que la vida és així de curiosa.

 

Més dies, més nyaps

Després del dia de les llengües i el de la traducció la setmana passada, m’assabento per una nota de la Unión de Correctores que el 27 d’octubre se celebra el dia del corrector de textos. Es tracta d’una proposta de l’argentina Fundación Litterae, que ha triat aquesta data perquè és la de naixement d’Erasme de Rotterdam, el qual entre altres coses es veu que va fer de corrector.

Per commemorar-ho, els de la Unico també han decidit cridar l’atenció envers la figura del corrector mitjançant allò que és més visible: els nyaps que apareixen quan la correcció de tota mena de textos no es fa bé o directament no es fa. Per això convoquen una «Gincana de erratas», amb l’objectiu d’aplegar-ne el màxim possible i penjar-les al seu web. Si us interessa, allà mateix trobareu més informació (però aquí no hi ha premis, ja us aviso). Una iniciativa més per intentar conscienciar la gent en general i la clientela en particular de la dignitat de l’ofici, que mai no fa mal. (Encara que ja començo estar cansada de parlar de dies commemoratius i no de reconeixements més sòlids, ja m’enteneu.)

I acabo amb la pífia d’avui, vista a la secció d’esports del Telenotícies Migdia: mentre un senyor feia declaracions, ha sortit el cartellet que era d’alguna «assosiació» de bàsquet. Una errata d’aquelles que s’escapen i no hi ha correctors que valguin…