Els follets de la imprem(p)ta

Això d’atribuir les errates a uns mítics «follets de la impremta» és una cosa queca a no poder més, però moltes vegades s’entén molt bé la temptació de dotar els errors de vida pròpia, i també de ganes de tocar allò que no sona.

Agafem d’exemple el text d’aquí al costat, tret d’un humil fullet de propaganda que em vaig trobar a la bústia. En conjunt era un producte prou digne dins del gènere (en què es poden veure autèntics disbarats*), però se’ls va escapar l’error al lloc més irònic: just al final, a la frase que avisa de possibles errors tipogràfics, a la paraula impremta mateix… Segur que no són follets entremaliats, però hi ha pífies humanes que fan la mateixa ràbia.

*Afegit: Parlant de publicitat amb disbarats, avui m’han enviat un enllaç amb un full volant digne del museu dels horrors del català, si mai el funden.

 

Uns fan i els altres desfan

Més o menys, aquesta és la conclusió que es podria treure del cartell que il·lustra l’apunt.

El vaig fotografiar l’altre dia quan el meu marit i jo ens vam aturar davant l’aparador d’una immobiliària per tafanejar les ximpleries que demanen per un pis (cadascú s’entreté com vol, i tampoc no ho fem gaire sovint). De passada, jo vaig alegrar-me que l’empresa l’hagués encertada amb això del «finançament» i no sortís un d’aquells «financiació» que tanta ràbia fan quan em toca corregir-los. Per desgràcia, els de l’oficina els havien esguerrat la feina oferint pisos «financiats» sempre que podien, que es veu que ells ja no tenien cap diccionari o corrector a mà…

En l’anunci, a més, es poden observar uns quants errors d’aquests tan habituals que gairebé ni vaig fixar-m’hi, i que ara mateix em fa mandra posar-me a comentar. En fi, espero que si han de finançar gaires pisos tinguin més traça amb els números que no amb l’ortografia, perquè sinó, si no, ja van ben llestos, ells i els clients.

 

Per als que busquen corrector de català per a Mac

Bé, de fet és per a tothom, però segons les estadístiques del WordPress és el motiu de moltes cerques que porten visitants al bloc, i l’apunt sobre el tema és un dels més vistos, per tant ja ho deixo clar des del títol…

Bé només volia posar l’enllaç a un document que vaig trobar l’altre dia: el Centre de Tecnologies de la Informació de la Universitat de les Illes Balears va fer un resum dels correctors de català i els processadors de textos disponibles per a Macintosh, a banda del Microsoft Office de sempre. És un PDF de cinc pàgines que podeu descarregar aquí. Té cosa d’un anyet, per tant no inclou els últims avenços de projecte Open Office ni els canvis de formats que ha introduït l’Office 2008 (deien que tindria corrector de català, però jo no he vist ni llegit enlloc). Igualment parla encara d’Apple Works i Pages en lloc d’iWorks, però la major part de la informació és vàlida i resumida amb força claredat.

D’altra banda, en Tomàs de Mossegalapoma.cat ha anat publicant coses i les ha aplegat en una petita guia sobre Macs i català que també us pot fer servei.

Per la part que em toca, repeteixo que el meu corrector de català preferit és l’Escriu, que s’entén bé amb versions antigues de Word i té característiques (algunes coses de gramàtica, apòstrofs, diacrítics…) que no he vist juntes enlloc més. Per desgràcia, mai no el van difondre i distribuir com calia i van deixar de desenvolupar-lo després de fer una beta per a les primeres versions d’OSX. De totes maneres, si teniu màquines antigues, podeu mirar de descarregar les demos i trampejar una mica.

 

La tecla d’ordre

Potser ja ho havia vist abans i me n’havia oblidat, però gràcies a la consulta d’una companya a la llista de correu d’ATIC he descobert quina és la tecla d’ordre. No serveix per tenir totes les finestres endreçades (això és l’Exposé), ni tampoc perquè els ordinadors que s’han posat a fer ximpleries es comportin. Tampoc no és la tecla (grossa i vermella, segons els clàssics) que fan servir els superdolents a l’estil de James Bond per intentar dominar el món o donar ordres als seus sequaços…

No, és la tecla que els usuaris de Mac solem anomenar «poma», «command» o fins i tot «comando». (És que tret d’un intent sense gaire èxit per part de la Generalitat quan el sistema encara anava en disquets, l’OSX no s’ha traduït mai al català i ens hem hagut d’espavilar.) Però mentrestant el Termcat també havia pensat en nosaltres:

Per desgràcia, tot i que és una proposta molt raonable, pel que he vist buscant “Mac” i “tecla d’ordre” al Google, sembla que només la recullen els de Softcatalà (que en podrien ser els inventors i tot). Hi ha problemes de difusió, doncs, almenys fins que l’oncle Steve decideixi traduir-nos el programari. Potser ara seria un bon moment per mirar d’escampar-ho una mica, aprofitant que els d’Apple han tret el dibuix de la poma dels nous teclats. Perquè això que del bunyolet que hi ha ara se n’hauria de dir «trèvol», també ho he descobert en aquesta fitxa, i ja em veig d’aquí a uns quants dies parlant de «la tecla del llacet».

 

Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

 

Dues propostes

• Si teniu curiositat per saber com esteu d’ortografia, podeu participar al dictat que s’organitza demà al migdia, a Barcelona i Olot, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Hi ha premis i tot, tant a la participació com als millors resultats. No hi podré anar, però m’agradarà veure com va la cosa i, si es publiquen, les estadístiques de participants i resultats.

• Per jugar una mica amb les llengües via Internet, els de Linguamon  proposen el Pintallengües, una mena de Pictionary o Dicciopinta multilingüe: tries una de les paraules i una llengua més o menys exòtica de les que et proposen, fas el dibuix amb el ratolí, i envies a qui vulguis un missatge. L’altra persona rebrà un missatge de correu electrònic convidant-la a endevinar la paraula dibuixada i l’idioma en què està. Una manera de passar l’estona com qualsevol altra, o potser de despertar la curiositat per les llengües d’algun grup d’alumnes, o convidar-los a fer anar Internet…

Bon cap de setmana! (Si llegiu això a temps, és clar)

 

Una ge viatgera

O algun altre joc de paraules més o menys dolent, això és el que inspira el cartell d’aquí a la dreta: un «viatge» amb jota que fa mal als ulls i al costat la ge (suposo que deu ser la talla), com si intentés arreglar el disbarat… A més, de l’objecte que venen en català se n’hauria de dir «plantofes», almenys segons el que he trobat pels diccionaris, que a casa som més senzills i ho deixem en «sabatilles». Es veu que l’encarregat (humà o informàtic) de traduir del castellà al català va tenir un mal moment amb aquest cartell.

La foto la vaig fer fa uns quants dies al Muji de L’Illa, un establiment que en teoria té una cura especial del disseny del producte i de la presentació. Sembla que en un lloc així sàpiga més greu trobar faltes com aquestes oi?

De totes maneres, us adjunto una altra foto perquè veieu que quan la cosa va bé també saben escriure «viatge» (i confiem que «paraigües» aquí sigui un plural i no una altra cosa, que tant veure errades no ha de ser bo…).

 

I parlant de l’Enciclopèdia…

Espero que amb l’obertura i tots els canvis encara estiguin posant ordre a l’arbre de coneixement, repassant enllaços i tal, perquè sinó no anem bé. Mireu:

És que això que el budisme vingui d’un teòleg cristià uns quants segles abans del naixement de Crist és força difícil, oi?

 

El nou web de l’Enciclopèdia (i el vell)

A hores d’ara, ben segur que sabeu que la Gran Enciclopèdia Catalana ja es pot consultar gratuïtament en lloc de ser només per subscripció com fins ara (Si no, ho expliquen aquí, per exemple.) L’accés es fa per un nou portal, que inclou també el Gran Diccionari de la Llengua Catalana.

El que descobert avui sense voler és que el motor de cerca al GDLC que tenia al Firefox reenvia directament a la nova versió. És una alegria que les coses funcionin, ni que sigui de moment… (Un incís: m’encanten els motors de cerca del Firefox, són el gran motiu pel qual sóc fidel aquest navegador.)

Per curiositat, m’he posat a teclejar una mica i he vist que el nou portal substitueix l’antic www.grec.cat. Les pàgines d’entrada del GDLC i de l’Hiperènciclopèdia que tenia desades s’han obert, però en fer cerques envien als resultats del web nou.

Però què ha passat amb els altres recursos que hi havia a Grec.cat? L’adreça que tenia desada del Multilingüe ara com ara funciona i suposo que amb el diccionari de medicina deu passar una cosa semblant, però no sé què pot passar en el futur. Tampoc no és que els faci servir gaire, però tant l’un com l’altre m’han resolt alguna cosa. El Multilingüe sobretot m’havia anat bé fer fer alguna consulta senzilla i ràpida fora de casa, i el fet de poder-hi accedir des d’una adreça fàcil de recordar hi ajudava força… En fi, ja anirem mirant què passa.

Ah i si algú s’assabenta que ja han fet el motor de cerca de l’Enciclopèdia que m’avisi, si us plau.

Actualització (surt als comentaris però per si de cas): En Toni Hermoso ja ha penjat els motors de cerca al seu bloc (gràcies, Víctor!).

 

Més sobre correctors editorials

No crec que en puguem arribar a dir tema de moda, però després d’un apunt a Totxanes, totxos i maons la setmana passada, dijous en parlava l’Eva Piquer al suplement de cultura de l’Avui: això dels correctors editorials està malament. Com que solen trigar a penjar-ho al web, copio un parell de frases d’Eva Piquer sobre un llibre en què els protagonistes, Carpi i Rachel, es converteixen en «Capri» i «Raquel» a la contraportada:

Em poso a llegir-lo amb el llapis a la mà i, quan només vaig per la novena línia del primer paràgraf, topo amb un ‘aniverari’, sense essa. Buf.
[...] Una de dues: o els follets d’impremta es reprodueixen com els polls, i a hores d’ara ja són tants que no hi ha qui els aturi, o els correctors editorials estan de vaga com els guionistes de Hollywood. I els lectors, mentrestant, ens fotem.

Igualment en parlen al bloc Lectures de l’Espolsada, on el punt de partida és si la situació està pitjor en català o en castellà i acaben comentant les presses en el procés editorial i les condicions en què de vegades es treballa (també hi ha editorials que ho volen fer bé, em consta). En qualsevol cas, és bo que d’això se’n parli i quedi clar que no es pot donar als lectors qualsevol cosa perquè, com diu Gonzalo (Darabuc) en un comentari al post de L’Espolsada, «el llibre és un producte, té un preu i, si està mal fet, s’hauria de poder tornar igual que un envàs de llet que obri malament, no?». La meva comparació preferida és amb una pantalla d’ordinador, que pot tenir un nombre màxim de píxels defectuosos, però no hi podria estar més d’acord.