Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…

 

Tremolem un momentet

… amb aquesta història que vaig llegir la setmana passada en un apunt de Tirant al cap.

Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros.

Va passar als Estats Units, però fa por igualment, oi?

 

M’havien proposat de fer un apunt simultani…

… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per desgràcia, els atzars de la vida d’autònoma i la meva limitada capacitat d’organització m’han tingut força entretinguda aquests dies, pont inclòs. (I el fet que dimecres la clientela s’adonés que «ja som a maig» i decidís posar-se i posar-me les piles en uns quants projectes tampoc no hi ha ajudat, però això ja se’n va del tema.) Bé, el cas és que per tot plegat no puc fer un apunt amb cara i ulls, però com que també em sabia greu declinar una invitació tan amable, us deixo alguns esborranys.

• El primer que se’m va acudir era que no veia per què algú havia d’estar tan sorprès de trobar això al Collins. En un diccionari general com aquest hi ha d’haver de tot i, si en determinats contextos «polaco» vol dir «català», doncs bé ho havia de recollir, oi? Ni que fos perquè algun pobre anglòfon no s’imaginés que hi havia polonesos nascuts a Vic… A més, ben segur que hi ha paraules i insults molt pitjors.
• Hauria pogut mirar d’on ve aquesta expressió i explicar-ho (em sembla que hi ha diverses versions), però no tenia temps d’investigar. Si us interessa, espero que ho trobeu avui mateix en algun altre bloc.
• La recerca que sí que vaig poder fer va ser consultar una edició més nova del diccionari (el faig servir per treballar, és a dir que només vaig haver d’estirar el braç). Allà vaig comprovar que l’entrada encara hi era (feu clic a la foto de la dreta), però el registre havia passat de «familiar» a «pejoratiu». Que potser això de «polaco» es percep com més ofensiu ara que fa uns quants anys? O ho ha estat sempre però no ho havien recollit? Un altre possible tema, tenint en compte que aquesta mena d’expressions no sempre es diuen ni s’escolten igual…
• Encuriosida, ho vaig buscar també al diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, i aquest ja no ho recull. Es van despistar? O van pensar que la majoria d’usuaris ja sabrien de què va la cosa i aquesta entrada en concret no els feia gaire falta? (Als diccionaris tampoc no hi cap tot, ja se sap.) Al DRAE tampoc no hi surt, si bé té algunes accepcions que podrien donar força joc.
• Els del Polònia, en canvi, millor no fer-los sortir, que ja m’allunyaria massa del tema d’aquest bloc.

Ara tinc curiositat per veure amb qui hauria coincidit…

Actualització: Ja podeu trobar una llista amb una trentena de blocs apuntats a la festa en aquest apunt de Gazophylacium. Cal destacar les tangents que ha arribat a prendre la proposta (friquipremi a «La darrera càrrega de la cavalleria polaca») i la quantitat de blocaires que s’ho han pres com una ofensa (que no havien buscat mai paraulotes al diccionari, de petits?).

 

Ara li han posat nom…

llitbreria: piló de llibres a mig llegir que se’ns acumulen sobre la tauleta de nit
(Recollit a la Base de Badades el dia de Sant Jordi)

La pila de la foto no és meva (jo els llibres els tinc escampats per tres o quatre llocs), però no em negareu que fa patxoca…

–––––

Afegit: Aquí es veu com un dissenyador li ha donat una volta més a la idea, amb una llitbreria-tauleta.

 

Sí, senyor Pla

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

(Josep Pla, ‘El quadern gris‘, 12 d’abril de 1918)

M’ho hauria de penjar en un lloc ben visible, que quan admetin procrastinar en català encara sortiré als exemples…

 

Des de quan no són útils els clàssics?

Vaig descobrir fa molt temps que el que jo deia no es tenia en compte, però que si ho encolomava a un clàssic, es convertia en dogma de fe.
(Anònim)

Vist al Diccitionari, un bloc on es recullen cites i es poden trobar frases interessants.

 

Definició de ‘l’enemic’

Errata. Nos persigen. Y nosotros a ellas, para retirarlas como si fueran replicantes, y no las encontramos porque como lágrimas en la lluvia utilizan técnicas de camuflaje avanzadísimas: se ponen delante de nuestras narices, abiertamente, en el lugar más visible, al comienzo de un texto (errata conocida como “la primera en la frente”), en los títulos, en el pie de foto más comprometido… allí donde no pensamos que pueda suceder y donde más jode cuando sucede.

Del Diseñario, un vocabulari que va publicant el bloc sobre disseny de premsa En caja baja. Per cert, a la definició en trobareu també un exemple, ni que sigui per demostrar que és ben certa.

 

Una figureta virtual

En això consisteix el premi Arte y Pico que en Puigmalet ha tingut el detall d’atorgar a aquest bloc (per «l’art de defugir errades i errates», un lema que potser aprofitaré algun dia, si em deixa). Es tracta d’un premi virtual que va sortir del bloc uruguaià Arte y pico (on, per cert, s’hi veuen uns fantàstics tapetes per posar a sota l’estatueta) i que darrerament ha aparegut per alguna zona de la catosfera.

Les regles del premi són les següents:

1. Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d’aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
2. Cada premi atorgat ha de tenir el nom de l’autor i l’enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
3. Cada premiat ha d’exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
4. Premiat i premiador han d’exhibir l’enllaç d’Arte y pico per tal que tothom sàpiga l’origen d’aquest premi.
5. Exhibir aquestes regles.

I acte seguit procedeixo a saltar-me la regla número 1, que com potser haureu observat aquests dies vaig molt atabalada, estic poc pel bloc i només em falta posar-me a fer de jurat unipersonal… Però en els enllaços de la dreta, per exemple, segur que trobareu «material interessant i aportacions a la comunitat», amb figuretes i sense figuretes.

 

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

40. Tenia a les mans un deix de sofre dels abeuradors, deix de veces relliscant a dintre de les menjadores acompanyant-les perquè no sortissin a fora.

Això ho ha escrit la Rodoreda? Aquesta és la pregunta que us heu de fer per participar en el 42è joc literari que organitza el bloc Tens un racó dalt del món, un homenatge a Mercè Rodoreda amb motiu del centenari de l’autora.

Per fer-la ben grossa, hi col·laborem una seixantena de blocs, entre els quals s’han repartit fragments de textos inventats per l’organitzador i d’altres que pertanyen a La plaça del diamant. Per participar-hi, cal trobar una quantitat determinada de fragments. Les instruccions s’han publicat a Tens un racó a dalt del món avui, 6 de febrer. Animeu-vos a participar, que és un concurs amb premis i tot! (I no em pregunteu per la solució que no en tinc ni idea.)

 

Crònica catosfèrica

Actualització: Ei, no us oblideu de mirar els comentaris, on entre altres coses es demostra que sóc una pèssima fisonomista.

Baixo del tren a Granollers dissabte al matí i veig un noi que també mira el mapa que hi ha al davant de l’estació. Li pregunto si va a la cosa dels blocs i resulta que és l’Eloi, a qui havia llegit alguna vegada per un enllaç al bloc del meu germà petit (que també em sembla que ha de passar un moment o altre). Arribem i anem la taula de literatura i blocs. Al davant hi ha assegut un matrimoni que juraria que són els pares d’en Toni Ibañez, que modera. L’home fa fotos; jo porto la càmera del telèfon, però em fa mandra.

Comença la taula. Anoto una expressió de Biel Mesquida, via Toni Ibáñez: «els blocs fan escriguera». La Laura Borràs, de la UOC, fa tota una presentació de la literatura digital en el sentit de literatura pròpia d’aquest mitjà, diferent de la literatura en paper digitalitzada. (Però per què comença parlant de bloc i blog? Això no tocava demà?) Llàstima que es faci llarga pel temps disponible i els altres participants hagin de retallar molt les seves intervencions (Jesús Tibau ho fa físicament i tot). M’agrada el que explica que ell va començar el bloc com a eina de promoció dels seus llibres, igual que qui compra un martell per penjar un quadre, i ha acabat amb el martell exposat a la paret. Parla dels blocs com a llocs de crítica i foment de la lectura, cosa que enllaça amb la intervenció de Jordi Ferrer, d’Edicions Cossetània, que tracta de nous formats, de continguts que viatgen del paper a la Xarxa i la inversa, de la importància del que es diu a Internet sobre llibres… Miquel Bonfill, de Relats en català, hi aporta la seva experiència.

Hi ha temps per a un parell d’intervencions de la sala, però no per al debat. Em sap greu, perquè m’hauria agradat sentir un diàleg entre els ponents (sí, els blocs ja són una conversa, però no és el mateix). Apunts per a reflexió: si, com ha exposat la Laura Borràs, la literatura digital incorpora so, imatges, moviment i multimèdies diversos, encara és literatura o ja es tracta d’una altra forma d’art? I els enllaços, què passa quan es vol editar un bloc amb paper? El bloc com a format, condiciona els textos (pel to, per l’extensió…)? Com respondran les editorials a la digitalització? I com es relacionaran amb la blogosfera?

Sortim de la sala. Faig una volta, esmorzo una mica i saludo un parell de blocaires. Decideixo entrar a escoltar a la taula dels blocs i els negocis, per si un dia d’aquests em toca corregir un article sobre el tema. No prenc notes, però em fixo en la gent que va teclejant al portàtil (al davant en tinc un amb Ubuntu) i en els diversos aparells de mà. Em sembla veure un iPhone. Surto durant el torn de preguntes. A l’altra banda de la porta em trobo l’Eloi, amb el qual decidim passar dels polítics que vénen a continuació i tirar cap al tren tot xerrant (Sobre els polítics, no us perdeu aquesta imatge de Toni Ibañez.) Quan sóc a punt d’arribar a casa em truca el Sergi, per dir-me que és a Granollers. Hi hem coincidit una estona, però ell era en un taller i no l’he vist.

Havent dinat, treballo fins tard i vaig seguint una mica les jornades pel Twitter (mira, ja m’han servit per provar una mica aquest invent).

***

Diumenge al matí fa més fred. Arribo d’hora i de camí entro a comprar esmorzar en un forn, però no trobo bar per fer el tallat. La sala és mig buida (efecte d’un Beers&Blogs ahir?). Practico a escriure això amb la Palm (només tres línies). Poso cara i veu a Xavier Rull i Víctor Pàmies, dues persones que anat llegint per llocs diversos. Miro de veure algun blocaire que em soni, però encara estic espessa.

Encara que s’hagi anunciat com un «combat» entre blocs i blogs, a la taula hi ha bon rotllo general. Comença la Dolors Montes, del Termcat, que explica com van arribar a la seva decisió, i després es van comentant arguments que ja han aparegut en altres llocs. M’assabento que a l’Esadir diuen blog i a l’Optimot bloc, tot i que coincideix la gent que hi ha al darrere. Alegria! Xavier Rull proposa fer una mena de macroenquesta per decidir si cal admetre les dues formes, i potser a la llarga triar-ne una (em fa la sensació que acabaria guanyant blog, però no m’ho feu explicar). El tema dels derivats, amb c o amb g, es toca de passada. Coincideixo amb la conclusió que, més que una qüestió estrictament lingüística, és de sociolingüística i de percepció. En el torn de paraules, aplaudeixen la intervenció del Toni Ibañez, no sé si perquè estava molt ben treballada o s’havia dut la claca…

Em sortir em sembla que hi ha el noi de l’iPhone d’ahir (i sospito qui pot ser), però de seguida el perdo de vista. M’aniria bé un cafè, però avui els de l’esmorzar van més tard. Després d’esperar una mica me’n vaig cap a l’estació, que a casa tinc textos per traduir i un apunt llarg per escriure.

Més informació, a la pàgina de la Catosfera, on entre altres coses hi ha els vídeos de les taules. I no voldria oblidar-me d’agrair als organitzadors tota la feina que han fet, és clar.

Una última nota que no té res a veure, però no me’n puc estar: en total, aquests dos dies he agafat el tren quatre vegades, i totes quatre m’he trobat el mateix home demanant caritat pel mètode de deixar un paperet al seient.