En un poema

Quan en un poema les correccions s’acumulen en la primera meitat i després ja no, estem davant la veritat.
(Patrícia Gabancho, a l’últim suplement de cultura de l’Avui)

Mira que no sóc gaire de poesia, però la frase i la idea m’han encantat.

 

Demolidor

Si les editorials de vegades es gasten més diners en la coberta d’un llibre que no pas en la traducció de l’obra, què més podem dir de la consideració que tenen pel nostre ofici?

Anna Casassas, traductora, en una publicació de l’AELC. Citada al suplement cultural de l’Avui del dijous.

 

Més sobre correctors editorials

No crec que en puguem arribar a dir tema de moda, però després d’un apunt a Totxanes, totxos i maons la setmana passada, dijous en parlava l’Eva Piquer al suplement de cultura de l’Avui: això dels correctors editorials està malament. Com que solen trigar a penjar-ho al web, copio un parell de frases d’Eva Piquer sobre un llibre en què els protagonistes, Carpi i Rachel, es converteixen en «Capri» i «Raquel» a la contraportada:

Em poso a llegir-lo amb el llapis a la mà i, quan només vaig per la novena línia del primer paràgraf, topo amb un ‘aniverari’, sense essa. Buf.
[...] Una de dues: o els follets d’impremta es reprodueixen com els polls, i a hores d’ara ja són tants que no hi ha qui els aturi, o els correctors editorials estan de vaga com els guionistes de Hollywood. I els lectors, mentrestant, ens fotem.

Igualment en parlen al bloc Lectures de l’Espolsada, on el punt de partida és si la situació està pitjor en català o en castellà i acaben comentant les presses en el procés editorial i les condicions en què de vegades es treballa (també hi ha editorials que ho volen fer bé, em consta). En qualsevol cas, és bo que d’això se’n parli i quedi clar que no es pot donar als lectors qualsevol cosa perquè, com diu Gonzalo (Darabuc) en un comentari al post de L’Espolsada, «el llibre és un producte, té un preu i, si està mal fet, s’hauria de poder tornar igual que un envàs de llet que obri malament, no?». La meva comparació preferida és amb una pantalla d’ordinador, que pot tenir un nombre màxim de píxels defectuosos, però no hi podria estar més d’acord.

 

La (in)visibilitat dels traductors

En cert sentit, un bon traductor ha de ser invisible, ja que la seva funció és justament fer que es vegi el text, però paradoxalment sovint ens trobem buscant iniciatives per donar a conèixer i fer més visible l’ofici. L’objectiu és aconseguir que la nostra feina sigui valorada, tant pel que fa a aquell reconeixement que poc o molt ens agrada a tots (som humans) com en altres aspectes més relacionats amb fer bullir l’olla.

Parlo d’això perquè vaig aprofitar part del pont per llegir el suplement cultural de l’Avui (el pengen tard a Internet, però quan ho fan és aquí) i em va agradar trobar-hi diverses referències als traductors dels llibres comentats (a banda de l’esment a la fitxa). I no com a cosa excepcional, sinó parlant amb normalitat de la traducció com un element més de l’obra ressenyada. Fins i tot en l’apartat on es recullen alguns dels comentaris sobre un llibre que els lectors van deixant al web, els participants debaten sobre si els ha agradat la feina que ha fet Pau Vidal amb la novel·la d’Andrea Camilleri que proposava el diari. Per cert, un detractor es queixava que el traductor es feia veure massa (i no em pregunteu què en penso, que no he llegit el llibre i d’italià tampoc no en sé).

En canvi, a El País Semanal de diumenge dediquen tres pàgines a parlar d’El corazón de las tinieblas arran d’una luxosa edició il·lustrada que en farà Círculo de Lectores, i el traductor no surt ni en un trist raconet. A veure si han descobert que Conrad escrivia en castellà i jo no me n’he assabentat…

 

Paraules grosses

Diu el filòsof Pere Lluís Font, en una entrevista a Serra d’Or sobre la qual jo llegeixo en un article de Jaume Cabré a l’Avui: (buf!)

A mi m’agrada seguir el consell de La Rochefoucauld de no utilitzar mai paraules més grosses que les coses.

I, sense venir gaire a tomb de l’article, jo penso que tant de bo alguns clients del sector empresarial fessin cas més sovint d’aquesta màxima. Però suposo que les paraules grosses deuen anar millor per vendre…