Quina fricada*!

Això és el que vaig pensar ahir quan vaig veure aquest llibre a l’Abacus, a la zona de llengua, literatura i temes afins. A la coberta, un títol (Llibre lliure) que gairebé no es llegeix i una faixa amb textos incomprensibles; a dins, una portada amb quatre dades i, aparentment tot de pàgines en blanc, i al darrere una etiqueta de la llibreria on entre altres coses diu que val gairebé deu eurets.

Estrany, oi? No sé si és que està escrit amb suc de llimona o alguna tinta misteriosa que només es deixa veure en circumstàncies molt especials, si és un subtil comentari sobre l’actual model de drets d’autor, creació i comercialització de continguts, si es tracta d’una broma (el regal ideal per a qui no té temps de llegir!) o directament d’una ximpleria com una casa. Perquè com a llibreta disfressada tampoc no li veig el què… A sobre, ni al web d’Abacus, ni a l’ISBN ni enlloc en trobo informació per enllaçar. Sort que el vaig fotografiar, que sinó encara pensaria que m’ho vaig imaginar.

En fi, vaig a aprofitar la resta de cap de setmana per recuperar-me…

*Sí, és un derivat de friqui; i millor escrit així que amb k, oi?

 

Una excepció raonable

Aquest bloc és partidari de respectar les regles de l’ortografia, no tan sols perquè l’autora s’hi guanya la vida sinó perquè en general ens fan servei a l’hora d’entendre’ns, i tenim un grapat de recursos per expressar-nos sense recórrer a escriure malament… Però bé, ara no m’enrotllaré amb això.
Escriure bé, en tot cas, inclou saber quan saltar-se tantes normes com calgui, amb el convenciment que és el que realment convé per transmetre el que volem. I em sembla que aquest cartell no n’és un mal exemple: es tracta de l’eslògan d’una botiga de joguines, per tant ja és lògic que ho escriguin imitant la manera de parlar d’un nen. Si la criatura és de Barcelona, és clar, que dubto molt que funcionés igual arreu…

(Per cert, a la botiga sí que tenen coses capaces de fer venir ganes de ser petit, però amb la condició d’anar ben servit de diners i d’espai.)

 

Amb la be

Pensava titular aquest apunt «Un parell de neologismes», però segurament anomenar-los així  seria massa… Deixem-ho en dues creacions lèxiques que he vist aquesta setmana i que m’han cridat l’atenció:

b-lance: ‘free-lance’ que treballa en ‘diner B’, és a dir, en negre i sense declarar els impostos.
No puc trobar la font, ho sento; ni tan sols recordo si era un bloc o un missatge en una llista, i el Google tampoc no m’hi ajuda…

(Una situació ben galdosa per a la gent que no s’hi troba per gust, i també una que pot fer força mal al conjunt de la professió, tot i que en els debats sobre «intrusisme» no sempre se’n parla.)

bicerveza: es diu dels textos en què «se necesitan dos cervezas para entender algunas de estas cosas». 
traducción del bestia al español y bicerveza: creació i interpretació de nyaps (en castellà).
Xosé Castro, llegit al bloc del programa de televisió ‘Palabra x palabra’

(Qui no ha pensat «Però aquest què es deu haver pres?» quan s’ha trobat amb segons quins textos? En qualsevol cas, llegiu-vos l’apunt, que hi ha uns quants nyaps sobre informàtica de primera categoria.)

 

Diferències

[…] «Existe una diferencia entre escribir y teclear.» També entre editar i imprimir.
Llegit a ‘Tirant al cap‘

Sí, és una obvietat, però deixem-ho apuntat per si de cas…

 

Ai, aquest apòstrof!

Hi ha dubtes recurrents, que van fent aparició de tant en tant a Zèfir i altres llistes de correu de professionals de la llengua. Un d’ells té a veure amb la sigla de l’Institut d’Estudis Catalans: s’ha d’escriure «l’IEC» o «el IEC»? I és que l’ús de l’apòstrof té uns quants punts punyeteros, en què les diverses solucions possibles tenen pros i contres i no tothom està d’acord en una proposta clara i inequívoca. Per exemple, i a banda de les diferències entre fonts, si ens fixem en una referència com és el Manual d’estil d’Eumo, diria que entre la primera edició i la tercera van canviar alguns petits criteris (però com que en el seu moment no vaig anotar-ho ara no ho puc assegurar).

El cas que ens ocupa a més, es complica perquè no tothom ho pronuncia igual: alguns diem habitualment «l’i-ec», i a d’altres els sembla més normal dir «el yec», com «el iogurt». (Els que enteneu de transcripcions fonètiques, perdoneu aquesta aproximació tan lamentable, però fa anys que no m’hi dedico i trigaria un munt de temps a trobar els símbols adequats…). Fins i tot el senyor Google em troba les dues formes dins del web de l’Institut, si bé amb clar predomini de «l’IEC».

Faig una passada pels prestatges de casa i veig que tant el Manual d’Eumo com les guies d’estil d’El Periòdico i El Punt escriuen «l’IEC», però no m’estranyaria trobar mitjans amb una altra opinió. Per tot plegat, entenc que fins i tot gent seriosa com els de Vilaweb s’hagin fet un embolic i aquest matí hagin publicat una notícia sobre l’Institut d’Estudis Catalans tal com surt a la imatge de la dreta. El problema no és tant que segueixin un criteri o un altre, sinó que això de dubtar i posar-ne «un de cada» fa una mica lleig, per no parlar de la combinació estranya del titular, amb l’apòstrof abandonat al començament de línia…

Si teniu curiositat sobre si al llarg del dia ho unifiquen, aquí us deixo l’enllaç de la notícia.

 

Ara que ja ha (ben) passat Sant Jordi…

… parlo d’una traducció meva publicada fa unes quantes setmanes, i que des de llavors és a la meva llista d’apunts pendents.

Es tracta de Descens al caos, d’Ahmed Rashid. Als que em coneixeu segurament us l’he esmentat alguna vegada, ni que fos com el totxo projecte que em va tenir enfeinada durant un grapat de mesos de l’any passat i el començament d’aquest. És que amb més de sis-centes pàgines de llibre i ja no recordo quants folis, em sembla que és el text més llarg que mai he traduït… I després encara em van encarregar arranjar l’índex, una feina que no havia fet mai i que no penso repetir fins que no trobi un sistema més eficaç! De tot s’aprenen coses, això sí; per exemple, amb aquest llibre també vaig comprovar que, en general, traduint assaig vaig una mica més lenta que amb la narrativa, i que ho hauré de tenir en compte al planificar.

No us penseu, però, que sigui un llibre especialment espès, més enllà de si el tema us sembla interessant o no. Es nota que l’autor és periodista, i es preocupa per explicar les coses amb claredat. A més, no amaga els detalls personals ni la seva relació amb els fets o els personatges que tracta (per exemple, recordo que al principi el president de l’Afganistan hi apareix com un vell amic seu), cosa que sempre dóna més vida a la informació. Ara, el tema no és precisament per animar-se: tracta de la situació de l’Afganistan, el Pakistan i tota aquella zona després de la derrota dels talibans, i llegint-lo em feia la sensació que si tots els implicats no ho havien fet pitjor era perquè no s’entrenaven… El caos del títol ho resumeix prou bé. Si en voleu saber més coses, buscant la imatge de la portada n’he trobat una ressenya a El País (que té el detall de no deixar-se els traductors, i esmentar al final que n’hi ha versió en català a més d’en castellà).

Per acabar, voldria comentar que aquest és el segon llibre de l’autor en què treballo (fa uns quants anys vaig traduir-ne Els talibans amb la Tina Vallès), cosa que també ha estat una novetat. Vaig poder aprofitar força la recerca prèvia i els glossaris d’aquell llibre, tot i que també hi va haver hores de feina per adaptar-los, tant pel format (aleshores encara no tenia el Wordfast) com perquè des d’aleshores s’ha parlat sovint de la regió i, és clar, s’han anat popularitzant més o menys alguns antropònims i topònims i han aparegut propostes de terminologia que calia tenir en compte. Amb tot plegat, com sempre, he fet el que he pogut.

 

De regal

Dissabte vaig veure un anunci a la contraportada del suplement cultural de l’Avui on deia que per Sant Jordi regalarien un llibre amb cada exemplar, i un dels títols de mostra era Imperium, una novel·la de romans que vaig traduir fa cosa d’un parell d’anys. Suposo que això deu voler dir que la salden, oi? Ja sé que molts llibres acaben així o convertits en pasta de paper, i mai no m’he fet gaires il·lusions sobre la difusió ni la immortalitat de la meva feina (de fet, he corregit alguna memòria anual amb l’íntima convicció que allò, sencer, no s’ho llegiria ningú més), però veure l’anunci m’ha fet una sensació estranya. Tant per veure un llibre meu al diari, com per adonar-me que està arribant al final de la seva trajectòria vital, per dir-ho d’alguna manera.

Ah, si per casualitat dijous compreu el diari i us ofereixen la novel·la, per poc que us interessi la podeu agafar tranquils, que no està malament. I si us passeu per la parada de les associacions de traductors cap al migdia, potser ens hi veurem.

 

La dura vida del ‘free-lance’

Fa molts dies que m’hauria de posar a escriure algun apunt seriós, amb cara i ulls (tinc uns quants temes pendents), però el que em venia de gust era jugar a veure com es podia penjar un vídeo al bloc…

Es tracta d’una cançó que ha últimament ha anat fent la ronda per les llistes de correu del gremi, sobre les desventures d’una traductora. (Hi ha qui fa blocs, i hi ha qui agafa la guitarra i una càmera.) El títol, «5000 Words for Tomorrow» (’5000 paraules per demà’, que si no sou del gremi ja us dic que són moltes), parla tot sol. Alguns comentaris la qualificaven de cançó protesta, però jo no sé si es tracta més aviat d’una faula sobre els perills de no saber deixar anar un bon «no» a temps (almenys això era el que pensava a partir de la segona estrofa).

No n’he trobat cap versió subtitulada i no tinc temps de traduir-la, però almenys una ànima caritativa n’ha fet la transcripció:

 

Quarta edició del ‘Manual d’estil’

Això deia la notícia que vaig llegir a Infozèfir fa uns quants dies: ja és al carrer una nova edició, la quarta, del Manual d’estil d’Eumo, una de les referències més habituals dels que ens dediquem a corregir textos en català. Com que tinc a casa la tercera i tampoc no és tan vella, m’ho vaig prendre amb calma i vaig esperar a llegir-ne alguna cosa i informar-me sobre els canvis de la nova edició abans de decidir si la renovava. És a dir, que la meva (llarga) llista de coses per fer «un dia d’aquests» tenia un nou element…

Avui una altra notícia d’Infozèfir m’ha fet recordar el tema: la versió actualitzada del CD que acompanya el Manual es pot descarregar gratuïtament (previ registre) des del web d’Eumo. A més, el lloc des d’on fer-ho ofereix també la possibilitat de descarregar-se unes «pàgines de mostra» que detallen justament els canvis que s’han fet entre la tercera i la quarta edició. Només m’ho he mirat en diagonal, però  sembla que no són gaire importants i que descarregant i imprimint uns quants fitxers em puc actualitzar jo mateixa el llibre. Que bé! I no només pels diners que pugui estalviar-me (sempre i quan dediqui una estona a fer les comparacions, impressions i intercalacions pertinents, és clar…), sinó per la feina ben feta de l’editorial: dóna la informació necessària per decidir si volem la nova edició o anem passant amb la que tenim, i no obliga a tornar a comprar el llibre quan no s’han fet modificacions serioses.

Felicitats a la gent d’Eumo, doncs. Que en aquest bloc rondino força, però també m’agrada explicar coses positives.

 

Cap de setmana

Era un bon pla: cap de setmana de beneir la palma en un entorn rural, amb amics i criatures, lluny de pantalles d’ordinador, diccionaris, bolígrafs vermells i tota la pesca.

Però tot just arribar, un de la colla ja em va fer notar que el rètol d’entrada al poble gastava una ortografia poc ortodoxa:

Bé, la toponímia ja se sap: juntament amb els cognoms, deu ser un dels lèxics amb més històries curioses i excepcions a les normes estàndard, que en el fons la nostra ortografia té quatre dies i la tradició també pesa força… A més, era possible que el rètol fos d’abans que els del nomenclàtor oficial de la Generalitat posessin ordre a la cosa, o que ni tan sols sabessin que algú s’havia dedicat a regularitzar els topònims, i suposo que un ajuntament petit altra feina té que estar pendent d’aquests cartells. De fet, quan ens hi vam fixar una mica vam veure que cadascú s’escrivia el nom del poble a la seva manera. (I com que tots anem amb el mòbil a la butxaca em vaig dedicar a fer fotos, és clar.)

I per acabar, tot passejant encara vam trobar la pintada antiga de sota, aquest cop en castellà. Tant pot tenir trenta anys com una setantena, i fins podria estar a punt de ser museïtzada en el marc d’algun projecte de memòria històrica, però el que queda clar és que l’autor no controlava gaire la distinció b/v.

Serà que les faltes d’ortografia em persegueixen? O que, parafrasejant la cançó, si et toca fer de martell veus el món ple de claus?