Aquest matí un col·lega ha enviat a la llista de correu Traducción un anunci d’un traductor jurat madrileny que, suposo que com a estratègia de màrqueting, promet el següent:

Si usted encuentra una traducción mejor realizada, le regalaremos la nuestra.

Tenint en compte que en el nostre camp, dintre d’uns marges, conceptes com ara «bo» i «millor» poden resultar força subjectius, el primer que se m’acut és que l’home no té gaire bona peça al teler. Per començar, jo ja dubtaria si aquest «realizada» realment hi cal…

Després, en pensar sobre què hauria de fer l’hipotètic client per «trobar» una altra traducció (encarregar-la a un segon traductor, per exemple?), em sembla que la promesa aquesta no acaba de quadrar, per molt aire de clàssic publicitari que tingui.

Això és el que vaig aprendre ahir en un minicurs sobre el tema al Cibernarium (un bon lloc on aprendre de franc quatre coses de qüestions relacionades amb les TIC). Segons els apunts, això de la identitat digital és el

conjunt de trets i característiques pròpies d’una persona que l’identifiquen i alhora diferencien dels altres i passen a formar part de la Xarxa.

Dit d’una altra manera: que per poc que t’hagis mogut per Internet, com que tot queda desat en algun lloc o altre i molt sovint indexat, si algú et busca et pot trobar i fer-se una idea de tu. Sembla que caigui pel seu propi pes, però quan hi penses una mica t’adones que pot tenir conseqüències, per exemple si la persona que t’ha buscat està pensant si donar-te una feina o no… Apuntem la identitat digital, per tant, a la llista de coses que cal anar tenint en compte.

Com que era una sessió d’introducció, es va dedicar a presentar el concepte, fer una mica d’egosurfing i veure algunes eines i recursos que hi ha al respecte. No hi va haver temps de mirar a fons casos concrets ni tocar temes més per reflexionar, com ara el control de la informació que dónes per accedir a determinats serveis, l’ús d’un nick o del nom, o la relació entre els aspectes «particulars» i «professionals» de la vida de cadascú. I si a tot plegat hi afegim la velocitat a què evolucionen les coses a la Xarxa, vés a saber on pot acabar portant tot plegat. Més teca per pensar. En qualsevol cas, de moment estic una mica més informada, que sempre és bo.

Potser ja ho havia vist abans i me n’havia oblidat, però gràcies a la consulta d’una companya a la llista de correu d’ATIC he descobert quina és la tecla d’ordre. No serveix per tenir totes les finestres endreçades (això és l’Exposé), ni tampoc perquè els ordinadors que s’han posat a fer ximpleries es confonguin. Tampoc no és la tecla (grossa i vermella, segons els clàssics) que fan servir els superdolents a l’estil de James Bond per intentar dominar el món o donar ordres als seus sequaços…

No és la tecla que els usuaris de Mac solem anomenar «poma», «command» o fins i tot «comando». (És que tret d’un intent sense gaire èxit per part de la Generalitat quan el sistema encara anava en disquets, l’OSX no s’ha traduït mai al català i ens hem hagut d’espavilar.) Però mentrestant el Termcat també havia pensat en nosaltres:

Per desgràcia, tot i que és una proposta molt raonable, pel que he vist buscant “Mac” i “tecla d’ordre” al Google, sembla que només la recullen els de Softcatalà (que en podrien ser els inventors i tot). Hi ha problemes de difusió, doncs, almenys fins que l’oncle Steve decideixi traduir-nos el programari. Potser ara seria un bon moment per mirar d’escampar-ho una mica, aprofitant que els d’Apple han tret el dibuix de la poma dels nous teclats. Perquè això que del bunyolet que hi ha ara se n’hauria de dir «trèvol», també ho he descobert en aquesta fitxa, i ja em veig d’aquí a uns quants dies parlant de «la tecla del llacet».

… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per desgràcia, els atzars de la vida d’autònoma i la meva limitada capacitat d’organització m’han tingut força entretinguda aquests dies, pont inclòs. (I el fet que dimecres la clientela s’adonés que «ja som a maig» i decidís posar-se i posar-me les piles en uns quants projectes tampoc no hi ha ajudat, però això ja se’n va del tema.) Bé, el cas és que per tot plegat no puc fer un apunt amb cara i ulls, però com que també em sabia greu declinar una invitació tan amable, us deixo alguns esborranys.

• El primer que se’m va acudir era que no veia per què algú havia d’estar tan sorprès de trobar això al Collins. En un diccionari general com aquest hi ha d’haver de tot i, si en determinats contextos «polaco» vol dir «català», doncs bé ho havia de recollir, oi? Ni que fos perquè algun pobre anglòfon no s’imaginés que hi havia polonesos nascuts a Vic… A més, ben segur que hi ha paraules i insults molt pitjors.
• Hauria pogut mirar d’on ve aquesta expressió i explicar-ho (em sembla que hi ha diverses versions), però no tenia temps d’investigar. Si us interessa, espero que ho trobeu avui mateix en algun altre bloc.
• La recerca que sí que vaig poder fer va ser consultar una edició més nova del diccionari (el faig servir per treballar, és a dir que només vaig haver d’estirar el braç). Allà vaig comprovar que l’entrada encara hi era (feu clic a la foto de la dreta), però el registre havia passat de «familiar» a «pejoratiu». Que potser això de «polaco» es percep com més ofensiu ara que fa uns quants anys? O ho ha estat sempre però no ho havien recollit? Un altre possible tema, tenint en compte que aquesta mena d’expressions no sempre es diuen ni s’escolten igual…
• Encuriosida, ho vaig buscar també al diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, i aquest ja no ho recull. Es van despistar? O van pensar que la majoria d’usuaris ja sabrien de què va la cosa i aquesta entrada en concret no els feia gaire falta? (Als diccionaris tampoc no hi cap tot, ja se sap.) Al DRAE tampoc no hi surt, si bé té algunes accepcions que podrien donar força joc.
• Els del Polònia, en canvi, millor no fer-los sortir, que ja m’allunyaria massa del tema d’aquest bloc.

Ara tinc curiositat per veure amb qui hauria coincidit…

Actualització: Ja podeu trobar una llista amb una trentena de blocs apuntats a la festa en aquest apunt de Gazophylacium. Cal destacar les tangents que ha arribat a prendre la proposta (friquipremi a «La darrera càrrega de la cavalleria polaca») i la quantitat de blocaires que s’ho han pres com una ofensa (que no havien buscat mai paraulotes al diccionari, de petits?).

llitbreria: piló de llibres a mig llegir que se’ns acumulen sobre la tauleta de nit
(Recollit a la Base de Badades el dia de Sant Jordi)

La pila de la foto no és meva (jo els llibres els tinc escampats per tres o quatre llocs), però no em negareu que fa patxoca…

–––––

Afegit: Aquí es veu com un dissenyador li ha donat una volta més a la idea, amb una llitbreria-tauleta.

Un dels blocs que surten a la columna de la dreta és Ediciona, dedicat al món editorial. Doncs bé, fa cosa d’una setmana la gent que el porta ha posat en marxa el web, amb el mateix nom, que es presenta com un portal destinat a professionals i empreses del món editorial. El seu element més destacat és un directori de traductors, correctors, editors, il·lustradors i altres oficis afins, amb els quals es vol crear una «comunitat», d’acord amb tot això del Web 2.0 que es porta ara. Els altres dos grans apartats són un directori de recursos (professionals, econòmics i legals), destinat a créixer amb les aportacions i els comentaris de la gent apuntada, i el d’«Actualidad editorial», que ara mateix consisteix en un recull de blocs sobre el tema. Si en voleu saber més, us recomano aquest apunt de Silvia Senz a Addenda & Corrigenda, amb alguns enllaços que també aporten informació.

Jo m’hi he apuntat, a veure què passa. De moment, hi tinc un perfil bastant bàsic (el que més m’agrada és la foto) mentre decideixo què hi vull posar exactament, i segons les estadístiques del WordPress d’allà m’han vingut algunes visites. No he tingut gaire temps per voltar pel web, però aquestes són les meves primeres impressions:

• Molt bé la possibilitat de comentar els recursos. Avui dia, per mi, una llista d’enllaços sense comentaris i valoracions no val res.
• Si hi estàs registrat, és interessant la possibilitat de guardar els recursos i perfils preferits al teu espai. Pot ser una bona manera de tenir a mà quan no sóc a casa uns quants diccionaris i similars dels quals no recordo mai l’URL. (Segur que hi ha webs que ofereixen justament aquest servei d’arxivar marcadors, però mai m’he posat a provar-los.)
• Em sembla que encara s’ha de treballar la comunicació entre la gent apuntada: de moment, si visites el perfil d’una persona, li pots enviar un correu (sense que el sistema te n’ensenyi l’adreça; molt bé), però pel que he vist la cosa s’acaba aquí. Potser caldria algun fòrum o similar, per crear debat i fomentar les relacions entre aquesta comunitat de professionals que volen muntar. És clar que de fòrums i llistes de correu ja n’hi ha un munt…
• Semblarà una ximpleria, però trobo molt a faltar un botó de «sortir», «tancar sessió» o similar. M’agrada controlar quan navego com a usuària i quan no i, ara com ara, l’única manera que tinc d’assegurar-me que m’he desconnectat del web és tancar el navegador…
• Com és lògic en un projecte que comença, els continguts —més enllà del simple directori de professionals— han de créixer molt: recursos, blocs i altres fonts de notícies, comentaris… Això depèn en gran part, suposo, de la gent que hi estem apuntats, de les ganes que tinguem d’aportar continguts i de si ens sembla que val la pena. És el que tenen aquests projectes comunitaris, i de moment em fa l’efecte que som més persones mirant que altra cosa, però amb el temps la cosa pot canviar.

I com que el temps és un bé escàs i aquest apunt ja és prou llarg, ho deixo aquí. Com a conclusió, diguem que el web d’Ediciona pot ser la llavor d’alguna cosa interessant, però encara no estic del tot segura de què i com creixerà.

Em sembla que avui toca posar una rosa el bloc, perquè és Sant Jordi i per donar gràcies a tots els que heu fet possible que aquests apunts hagin superat ja les 10.000 visites (a algú potser li semblarà una misèria, però a mi tenir més visites que correu brossa ja em fa il·lusió, què voleu que us digui). Moltes gràcies.

De llibre no en poso cap, que em sembla que els que passem per aquí en general ja n’anem servits…

De totes maneres, si demà sortiu a voltar pel centre de Barcelona, sapigueu que diverses associacions de traductors hem muntat una parada al capdamunt de la rambla Catalunya, per reivindicar una mica la nostra feina cara al públic (quants dels llibres que es compren i regalen avui són traduccions?). Hi haurà informació sobre les associacions i les seves activitats i també, com cada any, es repartiran punts de llibre commemoratius. Jo no sé si m’hi podré passar, que a casa estem fent un concurs a veure qui té el virus més formós, però és una proposta.

Un último consejo: no aceptes jamás un trabajo el viernes por la tarde para un cliente nuevo. Te lo deletreo: huele a marrón…
(Pilar Bayle, traductora, recordant quatre coses bàsiques al seu bloc)

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

(Josep Pla, ‘El quadern gris‘, 12 d’abril de 1918)

M’ho hauria de penjar en un lloc ben visible, que quan admetin procrastinar en català encara sortiré als exemples…