Estrès, humor i correctors automàtics

De vegades, per un motiu o altre —o per quatre motius alhora—, toca anar de bòlit i tens l’estrès a flor de pell. Llavors la tensió surt per on pot, i això inclou riure per ximpleries, sobretot quan estàs treballant amb més gent. Però fins i tot quan estàs sola, una expressió tonta com la següent en un original pot provocar un somriure terapèutic (o hauria de dir un senyal que ja toca fer una pausa?):

Diputació Floral de Guipúscoa

L’errata (no me l’he inventat, us ho prometo), si bé pot ser perfectament fruit d’un cop de tecla mal donat, també fa cara de de ser el que en anglès en diuen «efecte Cupertino», que es produeix quan el processador de textos decideix arreglar sol una paraula mal escrita i encara ho espatlla més (com totes les eines, els correctors automàtics s’han de saber fer anar). Com se’n deu dir en català? I quan un corrector humà estressat entén una cosa al revés, té nom? Per sort, un text ben corregit sol passar per diversos sedassos i se n’escapen pocs errors, amb gràcia o sense.

 

Tenim identitat digital

Això és el que vaig aprendre ahir en un minicurs sobre el tema al Cibernarium (un bon lloc on aprendre de franc quatre coses de qüestions relacionades amb les TIC). Segons els apunts, això de la identitat digital és el

conjunt de trets i característiques pròpies d’una persona que l’identifiquen i alhora diferencien dels altres i passen a formar part de la Xarxa.

Dit d’una altra manera: que per poc que t’hagis mogut per Internet, com que tot queda desat en algun lloc o altre i molt sovint indexat, si algú et busca et pot trobar i fer-se una idea de tu. Sembla que caigui pel seu propi pes, però quan hi penses una mica t’adones que pot tenir conseqüències, per exemple si la persona que t’ha buscat està pensant si donar-te una feina o no… Apuntem la identitat digital, per tant, a la llista de coses que cal anar tenint en compte.

Com que era una sessió d’introducció, es va dedicar a presentar el concepte, fer una mica d’egosurfing i veure algunes eines i recursos que hi ha al respecte. No hi va haver temps de mirar a fons casos concrets ni tocar temes més per reflexionar, com ara el control de la informació que dónes per accedir a determinats serveis, l’ús d’un nick o del nom, o la relació entre els aspectes «particulars» i «professionals» de la vida de cadascú. I si a tot plegat hi afegim la velocitat a què evolucionen les coses a la Xarxa, vés a saber on pot acabar portant tot plegat. Més teca per pensar. En qualsevol cas, de moment estic una mica més informada, que sempre és bo.

 

Divendres

Un último consejo: no aceptes jamás un trabajo el viernes por la tarde para un cliente nuevo. Te lo deletreo: huele a marrón…
(Pilar Bayle, traductora, recordant quatre coses bàsiques al seu bloc)

 

Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

 

Com està el món de les telecomunicacions…

… que la meva nova companyia de mòbil m’envia la factura amb les dades de l’Oficina de Atención al Usuario de Telecomunicaciones i l’Instituto Nacional de Consumo ben visibles, per si de cas.

 

De la carpeta de la brossa

Es veu que amb el començament d’any la gent decideix posar-se a renovar la cartera de clients i fer enviaments massius a totes les adreces que troben en directoris i llistes de traducció, a veure si cau alguna coseta… O almenys això indica la meva carpeta de correu brossa. Però com que el botó d’«enviar» es pitja amb molta facilitat i a més surt de franc, de vegades la gent no s’hi pensa gaire i passa el que passa.

La primera joia que m’ha arribat aquesta setmana començava així:

Dear Sir,
I was informed about your Company by a fellow translator […]

Dues ratlles, dues pífies. Tenint en compte que qualsevol que em conegui una mica sap que d’empresa no en tinc res, i de «sir» encara menys, dedueixo que a aquest no el deuria informar un col·lega, sinó un enemic… O bé tenim una mostra que, com diuen, s’atrapa abans un mentider que un coix.

L’altre missatge va arribar poc després que una empresa m’hagués enviat publicitat dels seus serveis. Hi deia el següent:

[…] we spotted a very big mistake in our previous ad: our DTPers wrote the wrong price right at the beginning […]

No calen comentaris. Bé, podria dir que també els van fer l’anunci amb Comic Sans, però això ja són figues d’un altre paner, em sembla.

 

Riscos laborals

Avui he acabat els tres dies d’antibiòtic. No me l’he hagut de prendre per cap grip, sinó perquè em vaig tallar amb un paper endreçant el despatx i, encar que em pensava que havia netejat bé el tall, vaig acabar a cal metge amb la punta del dit tota inflada. No hauria dit mai que tingués uns riscos laborals tan tontos…

 

Retards

L’autor que no acaba de lliurar el text, la publicitat que no arriba, el vistiplau que falta… Per una cosa o altra, moltes publicacions que s’havien d’enviar a impremta al final de novembre o els primers dies de desembre (i estar a punt per Nadal, per tant) aquest any van tard. De tant en tant ja passa, i la correctora freelance poca cosa hi pot fer a banda de sospirar i organitzar-se tan bé com pugui.

Ara, a més, algun projecte ja arribat a la fase en què el retard és tan gran que el client final diu que no ve d’aquí i decideix canviar continguts. Ai! Sort que al final tot acaba sortint (i que després del pont algú començarà a deixar coses per «passat festes»).

 

Una possible explicació

Altres creacions

I al setè dia, quan Déu ja hagué creat el món i tot el que el composava…
… pensà, tot ajagut i prenent una Moritz, que no calien tants dies per fer les coses…
… i és des de llavors que tot es fa a última hora i just abans d’entregar l’encàrrec.

Vist per casualitat a Gumets. De la Moritz no n’estic segura, però la resta sona taan familiar…

…

 

Cuppa, un detallet

Ara que ha arribat el fred i ve de gust tenir a mà infusions calentes mentre ets davant de l’ordinador, he tret la pols virtual a un programet que en el fons no és res de l’altre món, però que a mi m’agrada i em fa servei. Es diu Cuppa i el que fa és cronometrar el temps d’una infusió i avisar-te quan és a punt. Molt útil quan tens tendència a deixar el te que es faci a la cuina i anar a buscar aquella paraula al diccionari o contestar en un moment aquell correu…
No és res que no faci un avisador qualsevol, però està adaptat a les circumstàncies i és bufó: selecciones el tipus d’infusió amb el temps corresponent (t’ho pots personalitzar a les preferències), té imatges i sorollets (eliminables) ad hoc… A més es controla des del Dock, per tant el puc fer servir sense deixar la finestra en què estic treballant. Podríem dir que com a programa és un detallet, però un detall dels que fan més agradable la feina.
Cuppa és un programa lliure i gratuït, per a Mac (no sé si va amb el Leopard) i en anglès. Es pot descarregar al web de l’autor, que he enllaçat més amunt.