Estrès, humor i correctors automàtics

De vegades, per un motiu o altre —o per quatre motius alhora—, toca anar de bòlit i tens l’estrès a flor de pell. Llavors la tensió surt per on pot, i això inclou riure per ximpleries, sobretot quan estàs treballant amb més gent. Però fins i tot quan estàs sola, una expressió tonta com la següent en un original pot provocar un somriure terapèutic (o hauria de dir un senyal que ja toca fer una pausa?):

Diputació Floral de Guipúscoa

L’errata (no me l’he inventat, us ho prometo), si bé pot ser perfectament fruit d’un cop de tecla mal donat, també fa cara de de ser el que en anglès en diuen «efecte Cupertino», que es produeix quan el processador de textos decideix arreglar sol una paraula mal escrita i encara ho espatlla més (com totes les eines, els correctors automàtics s’han de saber fer anar). Com se’n deu dir en català? I quan un corrector humà estressat entén una cosa al revés, té nom? Per sort, un text ben corregit sol passar per diversos sedassos i se n’escapen pocs errors, amb gràcia o sense.

 

On menys t’ho esperes…

… et surt una correctora, o almenys algú que ha tingut un moment torracollons amb això de l’ortografia. Mireu, per exemple, què vaig veure l’altre dia a la porta d’un lavabo, que per la temàtica dels grafits sembla força utilitzat per adolescents:

És evident que la segona mà anònima tenia especial mania a la clàssica falta del verb «echar» amb hac, mentre que als accents no va poder o no va voler dedicar-s’hi, però amb alguna cosa es comença.

Em pregunto, també, si el fet que el lavabo en qüestió fos en una biblioteca pública hi té alguna cosa a veure. Tants llibres junts, ves que no tinguin algun efecte estrany…

 

Els follets de la imprem(p)ta

Això d’atribuir les errates a uns mítics «follets de la impremta» és una cosa queca a no poder més, però moltes vegades s’entén molt bé la temptació de dotar els errors de vida pròpia, i també de ganes de tocar allò que no sona.

Agafem d’exemple el text d’aquí al costat, tret d’un humil fullet de propaganda que em vaig trobar a la bústia. En conjunt era un producte prou digne dins del gènere (en què es poden veure autèntics disbarats*), però se’ls va escapar l’error al lloc més irònic: just al final, a la frase que avisa de possibles errors tipogràfics, a la paraula impremta mateix… Segur que no són follets entremaliats, però hi ha pífies humanes que fan la mateixa ràbia.

*Afegit: Parlant de publicitat amb disbarats, avui m’han enviat un enllaç amb un full volant digne del museu dels horrors del català, si mai el funden.

 

Uns fan i els altres desfan

Més o menys, aquesta és la conclusió que es podria treure del cartell que il·lustra l’apunt.

El vaig fotografiar l’altre dia quan el meu marit i jo ens vam aturar davant l’aparador d’una immobiliària per tafanejar les ximpleries que demanen per un pis (cadascú s’entreté com vol, i tampoc no ho fem gaire sovint). De passada, jo vaig alegrar-me que l’empresa l’hagués encertada amb això del «finançament» i no sortís un d’aquells «financiació» que tanta ràbia fan quan em toca corregir-los. Per desgràcia, els de l’oficina els havien esguerrat la feina oferint pisos «financiats» sempre que podien, que es veu que ells ja no tenien cap diccionari o corrector a mà…

En l’anunci, a més, es poden observar uns quants errors d’aquests tan habituals que gairebé ni vaig fixar-m’hi, i que ara mateix em fa mandra posar-me a comentar. En fi, espero que si han de finançar gaires pisos tinguin més traça amb els números que no amb l’ortografia, perquè sinó, si no, ja van ben llestos, ells i els clients.

 

Abaixar el llistó

Acabo de llegir això en una ressenya de Microsiervos:

Dejando aparte algunos pequeños fallos de la edición, como por ejemplo el que el apellido del autor esté mal escrito en la portada —lo que igual convertirá a este libro en un objeto de coleccionista en el futuro—, o alguna tabla que se les coló sin traducir, es un libro entretenido por su tono desenfadado y que sin duda será útil para cualquiera que esté interesado en estos temas.

No sé si sóc jo que tinc deformació professional, però qualificar —sense ironia— de «pequeños fallos» una pífia a la portada i taules sense traduir a l’interior em sembla que és posar el llistó de la qualitat molt baix.

Jo entenc perfectament que aquestes desgràcies passen i que les portades són molt traïdores (no us diré si per experiència, que representa que al bloc he de quedar bé), i també que una editorial petita com sembla ser el cas segurament no podria assumir els costos d’una revisió i nova impressió per corregir aquests errors. Però em preocupa que un lector, algú que potser s’hi gasta els quartos, no demani més, tenint en compte que un llibre no sol ser un producte efímer i s’hi hauria de dedicar la cura necessària. Si aquesta mena de qualitat només ens importa als del gremi, voleu dir que anem bé?

I per cert, la ressenya deixa entendre que és una traducció i dóna un enllaç al llibre original, però s’oblida de dir qui n’és el traductor.

 

Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

 

Per la galàxia llibreria

No passa cada dia que en comprar un llibre la caixera et digui que si vols te’l signarà l’autor, que està treballant tres prestatges més enllà… Però si el llibre parla de les llibreries des de dins tampoc no és impossible, i vaig decidir que per un cop a la vida bé podia tenir un exemplar dedicat (i us asseguro que no estava previst, perquè era la tercera llibreria on entrava buscant una altra cosa). L’Eduardo Fernández va ser molt amable, i quan després vaig llegir les referències a l’Enterprise encara em va caure una mica més bé (tots tenim els nostres mites).

De Soldados de cerca de un tal Salamina ja se n’ha parlat força (aquí i aquí, per exemple), però per si de cas: es tracta d’una aproximació a la «galaxia llibreria», amb una primera part on explica amb humor la feina dels llibreters i un recull d’anèctotes amb les peticions més estrambòtiques que es poden trobar aquests professionals.

De vegades m’identifico una mica amb els pobres clients, perquè tot i que sóc capaç d’anar a buscar un llibre amb la fitxa de l’ISBN* ben impresa, també tinc tirada als lapsus linguae, o em falla la memòria i acabo preguntant per «una novel·la que deu haver sortit no fa gaire perquè n’estan fent promoció a la ràdio, que l’ha escrit una dona i em sembla que el títol és alguna cosa del mar»… I de vegades ho trobo i tot. També, com explica El Llibreter a l’epíleg, m’he ensopegat amb ordinadors de llibreries que feien literatura pel seu compte i no ens ens ensenyaven el que el dependent i jo teníem clar que havia de ser allà.

En qualsevol cas, un llibre recomanable per quan cal una injecció d’humor, i que pot no ser un mal obsequi ara que s’acosta Sant Jordi. I si us ajunteu uns quants lletraferits amb una estona per perdre i un exemplar, sempre podeu passar l’estona jugant a endevinar a què es referia la persona que va anar demanar el «Primer Ching», «Los patos de Eulalia» (amb aquesta vaig fer una riallada que el meu home va venir a mirar què passava) o llibres de «Pío Mao».

Els de l’editorial diuen que estan recollint més anècdotes per a futures edicions. Des d’aquí els suggeriria, a ells o a qui fos, que un bloc també seria una bona manera de presentar tots aquests fenòmens de la galàxia llibreria (i ja en faran el llibre després, si de cas). Mireu què fan alguns publicistes, per exemple.

* No ve al cas, però un avís: escrivint aquest apunt m’he adonat que els del Ministeri han canviat la base de dades de l’ISBN de lloc, i també han canviat una mica la interfície.

 

Una ge viatgera

O algun altre joc de paraules més o menys dolent, això és el que inspira el cartell d’aquí a la dreta: un «viatge» amb jota que fa mal als ulls i al costat la ge (suposo que deu ser la talla), com si intentés arreglar el disbarat… A més, de l’objecte que venen en català se n’hauria de dir «plantofes», almenys segons el que he trobat pels diccionaris, que a casa som més senzills i ho deixem en «sabatilles». Es veu que l’encarregat (humà o informàtic) de traduir del castellà al català va tenir un mal moment amb aquest cartell.

La foto la vaig fer fa uns quants dies al Muji de L’Illa, un establiment que en teoria té una cura especial del disseny del producte i de la presentació. Sembla que en un lloc així sàpiga més greu trobar faltes com aquestes oi?

De totes maneres, us adjunto una altra foto perquè veieu que quan la cosa va bé també saben escriure «viatge» (i confiem que «paraigües» aquí sigui un plural i no una altra cosa, que tant veure errades no ha de ser bo…).

 

I parlant de l’Enciclopèdia…

Espero que amb l’obertura i tots els canvis encara estiguin posant ordre a l’arbre de coneixement, repassant enllaços i tal, perquè sinó no anem bé. Mireu:

És que això que el budisme vingui d’un teòleg cristià uns quants segles abans del naixement de Crist és força difícil, oi?

 

De la carpeta de la brossa

Es veu que amb el començament d’any la gent decideix posar-se a renovar la cartera de clients i fer enviaments massius a totes les adreces que troben en directoris i llistes de traducció, a veure si cau alguna coseta… O almenys això indica la meva carpeta de correu brossa. Però com que el botó d’«enviar» es pitja amb molta facilitat i a més surt de franc, de vegades la gent no s’hi pensa gaire i passa el que passa.

La primera joia que m’ha arribat aquesta setmana començava així:

Dear Sir,
I was informed about your Company by a fellow translator […]

Dues ratlles, dues pífies. Tenint en compte que qualsevol que em conegui una mica sap que d’empresa no en tinc res, i de «sir» encara menys, dedueixo que a aquest no el deuria informar un col·lega, sinó un enemic… O bé tenim una mostra que, com diuen, s’atrapa abans un mentider que un coix.

L’altre missatge va arribar poc després que una empresa m’hagués enviat publicitat dels seus serveis. Hi deia el següent:

[…] we spotted a very big mistake in our previous ad: our DTPers wrote the wrong price right at the beginning […]

No calen comentaris. Bé, podria dir que també els van fer l’anunci amb Comic Sans, però això ja són figues d’un altre paner, em sembla.