Enllaços de la setmana: 13-3-14

Avui tocarem els diccionaris de col·locacions, una eina relativament poc coneguda (jo mateixa en podria aprendre més) però que pot fer un bon servei a l’hora d’escriure o traduir. Les col·locacions a què es refereixen són les de paraules que tendeixen a acompanyar-se les unes a les altres de manera que, per exemple, en català a l’hora de dinar les taules es paren, i no una altra cosa, i s’hi pot beure vi negre, però no vermell. (Si en voleu una explicació una mica més completa podeu llegir aquest apunt). Per tant, s’entén la utilitat de reculls que ens ajudin a comprovar si aquell verb ja és el que tocaria o a trobar aquella paraula que ens ronda pel cap però no acabem de concretar… Encara que, com amb altres menes de diccionari, és possible que justament el cas que necessites no hi sigui, o no encertis la manera correcta d’arribar a la informació.

Tot seguit us deixo enllaços a un parell de diccionaris de col·locacions consultables de franc a Internet, que van circular per la xarxa no fa gaire. No he tingut oportunitat de fer-los servir a la feina, però em semblen uns recursos interessants. I si algú en coneix en català per completar el lot, que avisi als comentaris, si us plau.

*******

portada dicc. colocacionesTítol: DiCE: Diccionario de colocaciones del español

Autor: Grupo DiCE (Universitat de la Corunya)

Contingut: Diccionari de col·locacions en castellà. Es pot consultar a partir d’una sèrie de lemes (no sé si gaire extensa) o mitjançant consultes avançades. En qualsevol cas, per arribar als exemples i casos concrets cal fer uns quants clics, i per treure’n bé el suc diria que cal mirar-se bé les explicacions i instruccions sobre el funcionament del diccionari.

Idioma: castellà.

*******

ozdic collocations dicc.Títol: Ozdic: English Collocation Dictionary

Contingut: Diccionari de col·locacions en anglès. A diferència de l’anterior, té una interfície senzillíssima: fiques una paraula al requadre, pitges Retorn i et surt la informació. De fet, és tan minimalista que no expliquen enlloc qui són ni res del projecte (i per desgràcia vaig desar l’enllaç, però no la font on vaig trobar-lo), però per Internet diuen que es tracta d’una versió de l’Oxford Collocations Dictionary, que sembla prou seriós.

Idioma: anglès.


De la carpeta dels retalls

If a writer has a bad day, you can say, ‘At least I don’t have to do a freaking translation.’

Margaret Atwood, parlant de traducció a The Guardian.

Estirabot a banda, el que diu sobre traducció em va semblar prou interessant.

Curiosament, al cap de pocs dies va sortir a la La Vanguardia un article d’una altra escriptora parlant de traducció. En aquest cas era María Dueñas, amb una combinació d’elogi a la tasca dels traductors i laments pel poc reconeixement que reben de les editorials que a molts segur que ho sonarà. De tota manera, repetir-ho de tant en tant no deu mal, i la veu d’una autora que tant ha venut potser ajuda que arribi més lluny. Si teniu curiositat, podeu llegir l’article aquí.


Més metàfores sobre traducció

Bé, no estic fent servir metàfora en sentit estricte, però ja m’enteneu. Decidim, passem ponts, mentim i blasfemem si cal… en qualsevol cas, apuntat per a la col·lecció.

Quina és la tasca del traductor?

Per mi, traduir és decidir. D’una llengua a l’altra hi ha sempre un pont que s’ha de travessar. Però has de decidir amb quin peu el travesses o per quina banda el travesses o si el travesses ràpid o lentament o passejant. Per tant, la tasca que fa el traductor és decidir tot això, prendre una sèrie de mesures per fer arribar un missatge d’una llengua a una altra i sigui comprensible, tingui la mateixa intensitat, aporti el màxim de l’emoció que en una banda existeix. En resum, la tasca del traductor, que a banda la considero molt important, molt decisiva, molt necessària, molt bonica, molt creativa, és decidir com tradueix.

S’ha de traduir tot o hem d’aprendre a conviure amb allò que és incomprensible, inassumible, diferent?

Hi ha una frase del Talmud molt bonica: “Qui tradueix literalment és un mentider, qui afegeix res, un blasfem”. Per tant, el traductor, és sempre i ha de ser sempre un mentider i un blasfem alhora, perquè ha de trobar un símil que més o menys aporti el que possiblement sembli a priori intraduïble. Jo crec que, en el fons, sí que es pot traduir tot, però la giragonsa que ha de fer el traductor és molt important perquè així sigui. Tot s’ha de poder traduir, tot s’ha de poder transmetre d’alguna manera, i l’únic que s’ha de buscar són els camins per fer-ho.

Manuel Forcano, en una entrevista a Núvol 


Bornis i apedaçats

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que algun autor s'ho ha preguntat.

«Llavors ja es menjava pa amb tomàquet?» Segur que més d’un autor s’ho ha preguntat.

L’altre diumenge vaig veure un article de Marius Serra a Núvol sobre el I Premi Borni, una proposta que vol premiar l’error històric més gros que es trobi en un text literari. Per posar un exemple molt bèstia (als enllaços en trobareu de millors), una novel·la on Jaume I i el seu seguici mengessin pa amb tomàquet, quan aquesta planta no va arribar d’Amèrica fins al cap d’uns segles. Com que tinc una certa experiència del procés pel qual aquestes coses acaben al paper o la pantalleta (i algun cop m’ha tocat preguntar-me si allò ja estava inventat quan passava el «meu» llibre), em vaig posar a pensar en anacronismes, pífies i la relació del traductor en tot plegat. I com que tinc el blog, hi deixo apuntades les meves cabòries.

Per començar, com ja diu Màrius Serra, és veritat que traductors i correctors, que ens mirem el text molt de prop i tenim tirada a fixar-nos en els detalls, podem ajudar a detectar errors d’aquesta mena i, si escau, corregir-los. (Dic «si escau» perquè les coses no són tan senzilles: al final el text és de l’autor i no sempre es pot tocar.) Però també és veritat que tant els nostres coneixements com el temps que podem dedicar a aprendre i investigar són limitats, i segur que se’ns han colat pífies molt grosses, a més d’afegir-ne algunes de collita pròpia.

Per exemple, l’article de Núvol explica que al novel·lot Els pilars de la terra hi ha uns pagesos que tiren blat de moro en un casament medieval, quan aquest producte és originari d’Amèrica i llavors a Europa no es coneixia. Pel poc que he investigat, és possible que l’error no fos de l’autor, sinó d’algun dels seus traductors: l’original deu dir corn, una paraula que als Estats Units normalment significa ‘blat de moro’, però que en anglès britànic es refereix al blat o a qualsevol altre cereal important per a l’alimentació (que serveixi per fer pa, sobretot). Tenint en compte l’ambientació, el fet que Ken Follet és d’aquesta banda de l’Atlàntic i una nota sobre la paraula corn que he trobat al seu web, el més probable és que la pífia vingui d’un traductor despistat. (Relacionat amb això, recordo que per traduir Cançó de gel i foc vam haver d’investigar a què es referia en Martin quan deia corn, que en un món imaginari la nostra història no compta i la gent menja el que seu creador decideix.)

Aquesta és l'única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Aquesta és l’única novel·la pròpiament històrica que he traduït. No sé quantes pífies i pedaços deu haver-hi…

Al final, també vaig estar donant voltes a la possibilitat que un traductor empri conscientment un terme que un entès consideraria un error històric, però que en el context en què ell treballa cregui que funciona millor. M’explico, i com que no tinc a mà cap exemple real ho faig amb un d’inventat. Imaginem-nos una novel·la històrica d’aventures situada al nord d’Europa, que en un punt determinat esmenta els membres d’una mena de govern municipal de l’època que no té un equivalent precís en català, o que si en té —i el traductor el troba— aquí no és gens conegut (mentre que als lectors de l’original el concepte sí que els sona, o poden deduir-ne fàcilment el significat). Com que aquests senyors surten de passada en una escena d’acció i el govern municipal no és especialment important en l’obra, després de pensar-s’ho el traductor decideix que un estrangerisme (amb nota o sense) o un terme massa especialitzat més aviat destorbarien el lector, que en aquell moment sobretot està pendent de si el noi se salva, i opta per posar «regidors». Així dóna una idea de qui són aquells personatges sense complicar excessivament la lectura, encara que la traducció resulti menys acurada. Que es pot considerar un pedaç? Potser sí, i potser sigui una decisió equivocada, però també hi hauria arguments per defensar-la (en unes circumstàncies concretes i no per norma, compte). De fet, alguna vegada he acabat recorrent a estratègies semblants per ajudar el lector a salvar distàncies no històriques, sinó geogràfiques, quan un llibre passava en un país amb un sistema universitari diferent, per exemple, i si hagués filat massa prim hauria fet més nosa que servei a la majoria de lectors (alhora que esperava que els entesos no s’enfadessin gaire amb la traducció, tot s’ha de dir).

En qualsevol cas, les bases del Premi Borni ja expliquen que el jurat «atorgarà el premi sense estigmatitzar ningú però tot apostant per una cultura amb esperit crític capaç d’aprendre dels seus errors». Esperem que sigui un èxit i ens porti troballes interessants.


Enllaços de la setmana: 22-11-13

Per celebrar el retorn de la secció, i que s’acosta el cap de setmana, avui tenim tres enllaços, tots d’humor.

Mox's BlogTítol: Mox’s Blog

Autor: Alejandro Moreno-Ramos, enginyer i traductor.

Contingut: Tira còmica amb tots els tòpics i clixés dels traductors autònoms. El protagonista, en Mox, té una formació impressionant però no habilitats comercials, per la qual cosa no es lliura de treballar més hores que un rellotge i guanyar quatre rals. Els personatges que l’envolten i les situacions són exageracions, és clar (no tots els gestors de projectes són éssers malignes com la Pam), però si sou del gremi segur que us sonaran. Fa temps que està aturat, però diria que se’l pot considerar clàssic.

Idioma: anglès (anys enrere n’hi havia una traducció parcial al castellà, però no l’he trobada).

*******

ubersetzerTítol: Über/Setzer

Autor: algú que gasta pseudònim (i que segurament és traductor).

Contingut: Tumblr amb situacions, moments i comentaris del món de la traducció (sobretot el sector literari) i tot el que l’envolta, il·lustrats amb imatges i GIF animats. Alguna vegada m’han vingut ganes d’aplaudir per com ha clavat aquella sensació que tens quan et passa allò… Pel meu gust, ha tingut temporades de més o menys inspiració; de tota manera, per donar-hi un cop d’ull tampoc no cal gaire temps.

Idioma: anglès (tot i que no em sorprendria que el portés algú d’aquí).

*******

translatorsAnTítol: Translators Anonymous

Autor: heu vist el títol, oi?

Contingut: A l’estil de l’anterior, un Tumblr que agafa situacions més o menys estrafolàries o desastroses que pugui viure un traductor i hi afegeix GIF, sovint trets de pel·lícules o sèries. No inclou la mena de comentaris diplomàtics que fan contents els clients, però segur que alguna cosa així ens ha passat pel cap.

Idioma: anglès.


Notes d’una xerrada sobre traducció assistida

logos TAO

Imatge treta de la presentació

Dimecres passat, per una conjunció astral d’aquelles que passen de tant en tant podia sortir al vespre, i com que últimament la feina em torna a deixar massa temps lliure, vaig aprofitar per anar a veure col·legues i aprendre alguna cosa a la xerrada sobre eines de traducció assistida que organitzava l’APTIC. Jo normalment faig servir una eina d’aquestes (Wordfast Classic) i pel que necessito vaig tirant prou bé, però com que són programes imprescindibles per a molts traductors (i clients!), no fa cap mal estar una mica més al dia en aquest camp. Tot seguit apunto unes quantes notes; si m’hagués endut l’aparell que tocava les hauria anat fent pel Twitter, però ara tiraré de gargots i memòria.

  • Una prèvia per als que no sou del gremi: estem parlant de traducció assistida (l’ordinador ajuda al traductor humà) i no de traducció automàtica (l’ordinador «tradueix sol»: el traductor de Google, per exemple), que és tota una altra cosa. Als enllaços hi ha els articles de la Viquipèdia, i si voleu puc provar d’explicar-ho una mica en un altre apunt.
  • Les quatre eines analitzades eren: SDL Trados (un clàssic, molt utilitzat), MemoQ (de la qual últimament havia sentit parlar bastant, i bé), OmegaT (programari lliure amb uns anyets al darrere) i Wordfast Pro (d’una altra casa que fa temps que s’hi dedica).
  • Totes quatre fan servir memòries de traducció i treballen de manera semblant: importes el text per traduir al programa, hi treballes i quan acabes l’exportes al format original. A més, inclouen més o menys eines com glossaris, correctors ortogràfics, controls de qualitat o estadístiques, entre altres, i aquí comença a haver-hi diferències, com també en els formats de documents que admeten (poder traduir a partir d’un document ja maquetat i que el resultat quedi maco, per exemple, de vegades dóna molts punts).
  • Si, com a mi, us importen aquestes coses, cal dir que Trados i MemoQ només van amb Windows, mentre que OmegaT i Wordfast també poden funcionar amb Mac o Linux. Per això em temo que parlaré poc de les dues primeres.
  • Si bé es fan esforços per millorar la compatibilitat entre els diferents programes (sobretot per part de MemoQ), a la pràctica la cosa encara està verda. En aquest sentit, costa fer conviure diferents eines (amb els corresponents projectes) en un sol ordinador.
  • CAT tools & gats

    En anglès en diuen ‘CAT tools’, però la cosa no va per aquí…

    De Trados, destaca que té unes bases de dades de vocabulari molt completes; el problema és que justament per això sovint es fa pesat crear-les i gestionar-les.

  • L’evolució dels preus dels diferents programes ha estat curiosa (deixant de banda OmegaT, que sempre ha estat gratuït). Fa uns anys, Trados era el més gros (en quota de mercat i prestacions) i notablement més car que els altres, mentre que Wordfast i MemoQ sortien relativament bé de preu (el primer Wordfast que vaig comprar em devia costar uns 100 euros). Però a mesura que les alternatives de Trados guanyaven usuaris han anat pujant els preus, mentre que Trados s’ha moderat. Ara mateix, el Trados surt per uns 700 euros, MemoQ passa una mica dels 600 i Wordfast ja va pels 400.
  • OmegaT resulta més limitat a l’hora d’acceptar formats de documents i en coses com la previsualització o les estadístiques, però hi ha altres eines de programari lliure (Okapi) que el complementen. El que ja no sé és el nivell d’informàtica que cal per instal·lar-les i fer-les anar…
  • Un apunt interessant per als que traduïm del castellà al català: OmegaT integra un traductor automàtic per a aquesta combinació, l’Apertium, que diuen que no va malament del tot.
  • Molt bé la ponent, Anna Estellés, pel seu entusiasme i humor. A més, es notava que tot el que deia sortia de l’experiència, que sempre s’agraeix.
  • Llàstima que al final el temps se’ns tirés al damunt i no quedés gaire estona per mirar l’últim programa (Wordfast Pro) o per fer resums i conclusions, tot i que sí que es va poder debatre durant l’exposició.
  • Des del punt de vista organitzatiu, llàstima també de les cadires buides, sobretot perquè havien tancat les inscripcions feia almenys una setmana, hi havia llista d’espera i jo mateixa havia pogut anar-hi gràcies a algú que el dia abans va tenir el detall d’avisar que no podia.

A més a més, els d’APTIC han fet un recull de piulades amb l’etiqueta #APTIC_TAO i l’Òscar de Traduquímica et al. s’ha molestat a resumir les principals diferències entre programes en una taula. Si voleu donar-hi un cop d’ull, feu clic als enllaços.

Per la part que em toca, no correré a canviar-me de programa, però continuaré insistint a millorar els meus coneixements rudimentaris d’OmegaT, que em sembla una alternativa prou interessant si mai em canso de les pegues del Wordfast Classic o necessito treballar amb formats més enllà del Word. En qualsevol cas, m’alegro d’haver pogut anar a la xerrada i tenir una idea més clara de com està el tema avui dia.


Grans afirmacions sobre traducció (n)

Perdoneu, però ho he vist avui a la llista Traducción en España i ho havia de deixar apuntat:

La traducción debe ser siempre literal, a no ser que haya alguna razón que lo impida, lo cual ocurre en el 95 % de los casos.
Peter Newmark

Vist així, es podria dir que és una gran tonteria, i alhora una gran veritat.


Memòria de traductor

Pels volts del Dia de la Traducció, els companys d’Acett van convocar un concurs per recollir referències a traductors protagonistes de llibres. A mi em va venir el cap un fragment que havia llegit feia molt temps, una anècdota en una novel·la perfectament prescindible, però que em va cridar l’atenció i se’m va quedar a la memòria, potser perquè em va agradar que l’autora es fixés en aquest detall. Quan em va venir bé localitzar-lo (amb l’ajuda de Google Books i d’un drap de la pols), ja era massa tard per enviar-lo al concurs*, però tant per tant ho deixo aquí apuntat.

shadowsBé, la situació és més o menys la següent: en un planeta amb poca tecnologia, uns enviats de planetes més evolucionats tecnològicament han de fugir de no sé on, cosa que inclou fer servir una mena de carro tirat per bèsties. Els personatges no tenen ni idea de com posar arnesos ni res d’això, però n’hi ha una que és traductora i els dóna instruccions per resoldre el problema. Quan ja són fora, un altre personatge li pregunta com ha sabut què calia fer i la traductora respon.

“How did you know that?” I asked Lutha. “About the lead gaufers.”
“I am a translator of documents,” she said. “I read. I read many things from many worlds. I translate documents about crops and water rights and weapons and marriage law and livestock. My head is full of a million irrelevant facts, one of which just happened to be useful.”
Sheri S. Tepper, Shadow’s End

Em va fer gràcia quan vaig llegir-ho, i amb els anys de treballar m’hi he anat identificant. Perquè traduint i corregint m’ha tocat llegir sobre temes força diversos o documentar-me sobre coses que no hauria dit mai que m’interessarien. I és clar, a la llarga de tant llegir se n’aprèn, o hi ha coses que pel que sigui se’t queden a la memòria i després surten inesperadament en situacions o converses que en principi t’haurien de quedar molt lluny. No sempre tan oportunament com a la novel·la, és clar, però la cultureta que pot donar l’ofici, o els mecanismes misteriosos pels quals ens recordem de segons què, no deixen de sorprendre’m.

I a vosaltres, gent del gremi que passeu per aquí, us sona, això?

* Si teniu curiositat, aquí hi ha un recull de fragments enviats.


Petites alegries

[A José Luis López Muñoz] le molesta que se extiendan innecesariamente calcos del inglés como el posesivo antepuesto a las partes del cuerpo: «Por eso dan ganas de ponerse a aplaudir cuando la megafonía del metro dice que no metas el pie —no tu pie— entre coche y andén. Son, ya lo sé, satisfacciones un poco ridículas».

Anècdota de «José Luis López Muñoz, un traductor a fuego lento», perfil publicat avui al blog Letra pequeña d’El País. De fet, tot l’apunt és recomanable, però això dels possessius i la satisfacció de veure els detalls cuidats m’ha arribat al cor.


De dialectes, estàndards i altres coses de correctors

Amb aquest títol es podria condensar la Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic a què vaig assistir l’altre dia (davant la manca de feina, continuo aprofitant qualsevol oportunitat d’aprendre coses que s’ajusti als meus horaris i pressupost). Igual que la de l’any passat (em pensava que n’havia parlat aquí, però veig que no), l’organitzaven el Màster en Correcció i Assessorament Lingüístic i el Grup d’Estàndard Oral de la UAB, i tenia l’objectiu de presentar treballs de final de màster, emmarcats per les intervencions d’un parell d’experts del gremi. Un bon resum seria molt llarg i aquests dies no em ve gaire de gust escriure, així que hi passaré una mica pel damunt.

Programa

El programa de la jornada. (Jo no hi hauria afegit el punt del final, que consti.)

Els treballs de recerca, en conjunt, estaven bé, correctament presentats, i seguien l’esquema clàssic: he volgut investigar tal cosa, ho he concretat i mesurat així, he obtingut aquestes dades i he arribat a les conclusions següents. En voldria destacar un, però, dedicat a una eina informàtica anomenada Escornabous. Si ho vaig entendre bé, serveix per introduir regles noves en un corrector automàtic (elCorrector, em sembla), sense necessitat de saber programar com un informàtic. Amb les regles es podria anar més enllà del que solen fer aquesta mena de programes i el professional ho tindria més fàcil per automatitzar tasques més repetitives: l’exemple amb què van treballar va ser canviar els «portar X temps fent Y» per «fer X temps que Y». El conjunt de regles es podia anar personalitzant segons convingués a cada feina, i fins i tot hi havia la idea de crear una comunitat d’usuaris amb una «biblioteca de regles» feta entre tots. Una idea interessant, tot i que em van sorgir força dubtes sobre si l’eina estava prou madura per funcionar en qualsevol entorn de treball (entre altres coses, perquè van dir que el desenvolupament del corrector en què es basa estava força aturat). I a l’hora de buscar més informació sobre el tema, no he trobat ni un trist web per enllaçar.

També tenia ganes de sentir la intervenció d’Albert Pla Nualart, sobre el diari Ara i el seu model de llengua. Vaig apuntar que, per ell, el model de llengua d’un mitjà «es conforma prioritzant ideals en conflicte»: correcció, naturalitat, genuïnitat, funcionalitat, adequació al registre… (els equilibris nostres de cada dia), i també decideix sobre qüestions de normativa obertes o mal resoltes. Una altra premissa, en el cas del diari, va ser partir d’un dialecte concret amb més pes social i demogràfic (el central, però evitant un barcelonisme excessiu) en lloc d’un estàndard format amb retalls de diversos dialectes. A continuació va explicar les estratègies que fan servir per mantenir una llengua natural i alhora correcta en una situació de tantes interferències com la del català, amb exemples prou interessants. També va apuntar les limitacions empresarials que afecten la correcció d’un diari, sobretot quan es tracta del web (que se supervisa parcialment i després de publicar, de manera que els redactors treballen «sense xarxa»). Vaig acabar amb ganes de preguntar si pensaven publicar el llibre d’estil, perquè no em faria gens de nosa a la prestatgeria.

La taula cap al final de la jornada. D'esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m'equivoco.

La taula a l’hora de la cloenda. D’esquerra a dreta, A. Pla, J. Corbera, N. Pons, E. Prim i O. Aznar, si no m’equivoco.

El contrapunt a Albert Pla el va donar Jaume Corbera, amb una opinió sobre l’estàndard força diferent. El problema de la seva intervenció va ser que, malgrat aportar idees dignes de ser escoltades (el llegat de Pompeu Fabra, els perills si cada comunitat autònoma va a la seva), tenia més de lectura d’un article que de xerrada, amb el consegüent perill de desconnexió per part d’alguna oient com ara jo… I l’emoció que em va arribar va ser d’agror per polèmiques com la del «barco fantasma» i posteriors; sumada al recull final de pífies de l’Ara (qualsevol que hagi treballat en aquest camp sap que si vas a buscar pífies, les trobes), em va deixar un regust desagradable. Això va donar peu a una mica de discussió a l’hora de la cloenda, de la qual ara que han passat uns dies no recordo res rellevant. (Aquí podeu llegir les impressions d’en Rafel Marco, que també hi era).

Comptat i debatut, un matí ben aprofitat, sobretot si hi afegim el plaer de retrobar algun company de professió i desvirtualitzar-ne un parell més (hola, piuladors!). En un entorn agradable com l’IEC i amb un esmorzar prou bo, què més es pot demanar?


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 464 other followers