Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…

 

Tremolem un momentet

… amb aquesta història que vaig llegir la setmana passada en un apunt de Tirant al cap.

Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros.

Va passar als Estats Units, però fa por igualment, oi?

 

Lladres, ’serenos’ i intèrprets

Copio alguns fragments d’una notícia que ha anat passant per les llistes de traductors aquest matí:

El 1 de mayo, un ciudadano paquistaní acudió al aeropuerto de Barajas requerido por la Policía Nacional. Hacía falta un intérprete de portugués […]
La primera sorpresa para los agentes fue ver a un paquistaní para traducir portugués. La segunda fue comprobar que tenía seis antecedentes policiales, entre ellos dos delitos por falsificación de documentos y otro por tráfico de drogas, y una orden de búsqueda y captura. Fue detenido.
[…] Los traductores pertenecen a la empresa Seprotec, que ha ganado el concurso público que el Ministerio del Interior hizo para dotar de intérpretes a la Policía Nacional.
[…] Seprotec paga a cada intérprete 10 euros la hora, cuando la empresa cobra de Interior 45 euros la hora por una interpretación oral […]

D’una font com 20 Minutos es poden esperar errors (com l’esment a l’idioma «pakistaní») i un cert grau d’exageració, però em sorprendria molt que el nucli de la notícia no fos cert, perquè el tema dels intèrprets judicials ja fa temps que s’arrossega.

A les comissaries i als jutjats hi passen coses serioses, i els traductors i intèrprets que hi treballen haurien de ser persones especialitzades i molt capacitades per fer bé la seva feina, però per desgràcia a la pràctica pot acabar-hi interpretant gairebé el primer que passi. D’una banda, factors com la demanda de llengües poc freqüents a casa nostra (hi ha intèrprets jurats titulats de wòlof?) fan que no es puguin fixar per norma requisits estrictes quant a titulació, per exemple. D’una altra, els concursos on es miren sobretot els costos i pràctiques com les que esmenta la notícia no tendeixen precisament a atraure bons professionals i beneficiar la qualitat (i aquí podríem afegir el poc atractiu que tenen els llarguíssims terminis de pagament habituals a les administracions per les petites empreses i els autònoms).

Bé, no em vull allargar més, que jo a aquest món no m’hi dedico i tot el que en puc dir és de segona o tercera mà. Si voleu saber més del tema, he trobat un article dels Quaderns Divulgatius de l’AELC que explica força coses. L’Associació de Traductors i Intèrprets Professionals de Girona també ha fet molta feina al respecte, encara que a primera vista el seu web no sigui gaire atractiu.

 

Abaixar el llistó

Acabo de llegir això en una ressenya de Microsiervos:

Dejando aparte algunos pequeños fallos de la edición, como por ejemplo el que el apellido del autor esté mal escrito en la portada —lo que igual convertirá a este libro en un objeto de coleccionista en el futuro—, o alguna tabla que se les coló sin traducir, es un libro entretenido por su tono desenfadado y que sin duda será útil para cualquiera que esté interesado en estos temas.

No sé si sóc jo que tinc deformació professional, però qualificar —sense ironia— de «pequeños fallos» una pífia a la portada i taules sense traduir a l’interior em sembla que és posar el llistó de la qualitat molt baix.

Jo entenc perfectament que aquestes desgràcies passen i que les portades són molt traïdores (no us diré si per experiència, que representa que al bloc he de quedar bé), i també que una editorial petita com sembla ser el cas segurament no podria assumir els costos d’una revisió i nova impressió per corregir aquests errors. Però em preocupa que un lector, algú que potser s’hi gasta els quartos, no demani més, tenint en compte que un llibre no sol ser un producte efímer i s’hi hauria de dedicar la cura necessària. Si aquesta mena de qualitat només ens importa als del gremi, voleu dir que anem bé?

I per cert, la ressenya deixa entendre que és una traducció i dóna un enllaç al llibre original, però s’oblida de dir qui n’és el traductor.

 

«Busque, compare…»

Aquest matí un col·lega ha enviat a la llista de correu Traducción un anunci d’un traductor jurat madrileny que, suposo que com a estratègia de màrqueting, promet el següent:

Si usted encuentra una traducción mejor realizada, le regalaremos la nuestra.

Tenint en compte que en el nostre camp, dintre d’uns marges, conceptes com ara «bo» i «millor» poden resultar força subjectius, el primer que se m’acut és que l’home no té gaire bona peça al teler. Per començar, jo ja dubtaria si aquest «realizada» realment hi cal…

Després, en pensar sobre què hauria de fer l’hipotètic client per «trobar» una altra traducció (encarregar-la a un segon traductor, per exemple?), em sembla que la promesa aquesta no acaba de quadrar, per molt aire de clàssic publicitari que tingui.

–––––––

Afegit (14 de maig): Parlant d’anuncis de traductors i correctors, ja fa un parell de matins que em trobo això enllaçat a la portada de Vilaweb. Com diríem saltant-nos olímpicament la normativa, no té desperdici. Si fins m’he plantejat que en realitat l’anunci no l’ha posat aquest noi, sinó el seu pitjor enemic…

 

Un nou web per als del gremi

Un dels blocs que surten a la columna de la dreta és Ediciona, dedicat al món editorial. Doncs bé, fa cosa d’una setmana la gent que el porta ha posat en marxa el web, amb el mateix nom, que es presenta com un portal destinat a professionals i empreses del món editorial. El seu element més destacat és un directori de traductors, correctors, editors, il·lustradors i altres oficis afins, amb els quals es vol crear una «comunitat», d’acord amb tot això del Web 2.0 que es porta ara. Els altres dos grans apartats són un directori de recursos (professionals, econòmics i legals), destinat a créixer amb les aportacions i els comentaris de la gent apuntada, i el d’«Actualidad editorial», que ara mateix consisteix en un recull de blocs sobre el tema. Si en voleu saber més, us recomano aquest apunt de Silvia Senz a Addenda & Corrigenda, amb alguns enllaços que també aporten informació.

Jo m’hi he apuntat, a veure què passa. De moment, hi tinc un perfil bastant bàsic (el que més m’agrada és la foto) mentre decideixo què hi vull posar exactament, i segons les estadístiques del WordPress d’allà m’han vingut algunes visites. No he tingut gaire temps per voltar pel web, però aquestes són les meves primeres impressions:

• Molt bé la possibilitat de comentar els recursos. Avui dia, per mi, una llista d’enllaços sense comentaris i valoracions no val res.
• Si hi estàs registrat, és interessant la possibilitat de guardar els recursos i perfils preferits al teu espai. Pot ser una bona manera de tenir a mà quan no sóc a casa uns quants diccionaris i similars dels quals no recordo mai l’URL. (Segur que hi ha webs que ofereixen justament aquest servei d’arxivar marcadors, però mai m’he posat a provar-los.)
• Em sembla que encara s’ha de treballar la comunicació entre la gent apuntada: de moment, si visites el perfil d’una persona, li pots enviar un correu (sense que el sistema te n’ensenyi l’adreça; molt bé), però pel que he vist la cosa s’acaba aquí. Potser caldria algun fòrum o similar, per crear debat i fomentar les relacions entre aquesta comunitat de professionals que volen muntar. És clar que de fòrums i llistes de correu ja n’hi ha un munt…
• Semblarà una ximpleria, però trobo molt a faltar un botó de «sortir», «tancar sessió» o similar. M’agrada controlar quan navego com a usuària i quan no i, ara com ara, l’única manera que tinc d’assegurar-me que m’he desconnectat del web és tancar el navegador…
• Com és lògic en un projecte que comença, els continguts —més enllà del simple directori de professionals— han de créixer molt: recursos, blocs i altres fonts de notícies, comentaris… Això depèn en gran part, suposo, de la gent que hi estem apuntats, de les ganes que tinguem d’aportar continguts i de si ens sembla que val la pena. És el que tenen aquests projectes comunitaris, i de moment em fa l’efecte que som més persones mirant que altra cosa, però amb el temps la cosa pot canviar.

I com que el temps és un bé escàs i aquest apunt ja és prou llarg, ho deixo aquí. Com a conclusió, diguem que el web d’Ediciona pot ser la llavor d’alguna cosa interessant, però encara no estic del tot segura de què i com creixerà.

 

Sant Jordi

Em sembla que avui toca posar una rosa el bloc, perquè és Sant Jordi i per donar gràcies a tots els que heu fet possible que aquests apunts hagin superat ja les 10.000 visites (a algú potser li semblarà una misèria, però a mi tenir més visites que correu brossa ja em fa il·lusió, què voleu que us digui). Moltes gràcies.

De llibre no en poso cap, que em sembla que els que passem per aquí en general ja n’anem servits…

De totes maneres, si demà sortiu a voltar pel centre de Barcelona, sapigueu que diverses associacions de traductors hem muntat una parada al capdamunt de la rambla Catalunya, per reivindicar una mica la nostra feina cara al públic (quants dels llibres que es compren i regalen avui són traduccions?). Hi haurà informació sobre les associacions i les seves activitats i també, com cada any, es repartiran punts de llibre commemoratius. Jo no sé si m’hi podré passar, que a casa estem fent un concurs a veure qui té el virus més formós, però és una proposta.

 

Fins dels bunyols se’n pot aprendre

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

 

En lloc d’una torxa, un poema

Aquest matí diversos blocs de can Vilaweb s’afegien a una iniciativa del PEN Internacional que em sembla si més no digna d’esment. Per denunciar la manca de llibertat d’expressió a la Xina, han posat en marxa la campanya Poem relay, que consisteix a passar-se virtualment un poema  entre els diferents centres del PEN Club arreu del món, en un recorregut similar al que està seguint aquests dies (amb incidències diverses) la torxa olímpica. Cada centre hi afegeix noves traduccions i enregistraments sonors.

El text seleccionat és Juny, del poeta i periodista xinès Shi Tao. El poema està inspirat en els fets de Tiananmen i l’autor fa uns tres anys que està empresonat, ja us podeu imaginar per què.

Avui el poema ha arribat, entre altres, al PEN català, que n’ha inclòs dues versions: en català i en amazic, en traduccions de de Manel Ollé i Salem Zenia, respectivament. En aquesta pàgina trobareu els seus textos, i també enregistraments. El viatge de Juny, que de moment ha estat traduït a més de 60 llengües, acabarà a Pequín quan s’hi celebrin els jocs.

Sí que es poden fer coses, amb les traduccions…

 

Alguns números sobre la traducció literària

En aquest apunt d’Ediciona fan una comparativa de tarifes de traducció literària a diferents països. Ho destaco no tant per les conclusions a què es puguin arribar (cap gran novetat, i caldria parlar de quins factors es tenen en compte), sinó perquè el que es compara són xifres concretes, cosa no gaire habitual. Parteixen de l’informe Ser traduït o no ser del Pen Club i l’Institut Ramon Llull, que tinc a la carpeta de coses per llegir des de fa un munt de temps, tot i que no dubto del seu interès.

I permeteu-me que ho deixi aquí. D’una banda perquè el tema de les tarifes porta massa fàcilment a les lamentacions, i de l’altra perquè, encara que sigui important, parlar de diners em fa una certa vergonya, què voleu que us digui.