Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…

 

Tremolem un momentet

… amb aquesta història que vaig llegir la setmana passada en un apunt de Tirant al cap.

Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros.

Va passar als Estats Units, però fa por igualment, oi?

 

Lladres, ’serenos’ i intèrprets

Copio alguns fragments d’una notícia que ha anat passant per les llistes de traductors aquest matí:

El 1 de mayo, un ciudadano paquistaní acudió al aeropuerto de Barajas requerido por la Policía Nacional. Hacía falta un intérprete de portugués […]
La primera sorpresa para los agentes fue ver a un paquistaní para traducir portugués. La segunda fue comprobar que tenía seis antecedentes policiales, entre ellos dos delitos por falsificación de documentos y otro por tráfico de drogas, y una orden de búsqueda y captura. Fue detenido.
[…] Los traductores pertenecen a la empresa Seprotec, que ha ganado el concurso público que el Ministerio del Interior hizo para dotar de intérpretes a la Policía Nacional.
[…] Seprotec paga a cada intérprete 10 euros la hora, cuando la empresa cobra de Interior 45 euros la hora por una interpretación oral […]

D’una font com 20 Minutos es poden esperar errors (com l’esment a l’idioma «pakistaní») i un cert grau d’exageració, però em sorprendria molt que el nucli de la notícia no fos cert, perquè el tema dels intèrprets judicials ja fa temps que s’arrossega.

A les comissaries i als jutjats hi passen coses serioses, i els traductors i intèrprets que hi treballen haurien de ser persones especialitzades i molt capacitades per fer bé la seva feina, però per desgràcia a la pràctica pot acabar-hi interpretant gairebé el primer que passi. D’una banda, factors com la demanda de llengües poc freqüents a casa nostra (hi ha intèrprets jurats titulats de wòlof?) fan que no es puguin fixar per norma requisits estrictes quant a titulació, per exemple. D’una altra, els concursos on es miren sobretot els costos i pràctiques com les que esmenta la notícia no tendeixen precisament a atraure bons professionals i beneficiar la qualitat (i aquí podríem afegir el poc atractiu que tenen els llarguíssims terminis de pagament habituals a les administracions per les petites empreses i els autònoms).

Bé, no em vull allargar més, que jo a aquest món no m’hi dedico i tot el que en puc dir és de segona o tercera mà. Si voleu saber més del tema, he trobat un article dels Quaderns Divulgatius de l’AELC que explica força coses. L’Associació de Traductors i Intèrprets Professionals de Girona també ha fet molta feina al respecte, encara que a primera vista el seu web no sigui gaire atractiu.

 

Quan els lectors molesten

Eso sí, los visitantes de la Expo no sabrán a ciencia cierta qué ejemplares están viendo en cada uno de los tanques, ya que los carteles no se pondrán hasta después de la Expo para no interrumpir el recorrido y evitar que se hagan tapones de gente leyéndolos, según manifestó el acuarólogo Antonio García.

(Els responsables del nou aquari de Saragossa expliquen les seves coses al Heraldo de Aragón.)

 

«Busque, compare…»

Aquest matí un col·lega ha enviat a la llista de correu Traducción un anunci d’un traductor jurat madrileny que, suposo que com a estratègia de màrqueting, promet el següent:

Si usted encuentra una traducción mejor realizada, le regalaremos la nuestra.

Tenint en compte que en el nostre camp, dintre d’uns marges, conceptes com ara «bo» i «millor» poden resultar força subjectius, el primer que se m’acut és que l’home no té gaire bona peça al teler. Per començar, jo ja dubtaria si aquest «realizada» realment hi cal…

Després, en pensar sobre què hauria de fer l’hipotètic client per «trobar» una altra traducció (encarregar-la a un segon traductor, per exemple?), em sembla que la promesa aquesta no acaba de quadrar, per molt aire de clàssic publicitari que tingui.

–––––––

Afegit (14 de maig): Parlant d’anuncis de traductors i correctors, ja fa un parell de matins que em trobo això enllaçat a la portada de Vilaweb. Com diríem saltant-nos olímpicament la normativa, no té desperdici. Si fins m’he plantejat que en realitat l’anunci no l’ha posat aquest noi, sinó el seu pitjor enemic…

 

Definició de ‘l’enemic’

Errata. Nos persigen. Y nosotros a ellas, para retirarlas como si fueran replicantes, y no las encontramos porque como lágrimas en la lluvia utilizan técnicas de camuflaje avanzadísimas: se ponen delante de nuestras narices, abiertamente, en el lugar más visible, al comienzo de un texto (errata conocida como “la primera en la frente”), en los títulos, en el pie de foto más comprometido… allí donde no pensamos que pueda suceder y donde más jode cuando sucede.

Del Diseñario, un vocabulari que va publicant el bloc sobre disseny de premsa En caja baja. Per cert, a la definició en trobareu també un exemple, ni que sigui per demostrar que és ben certa.

 

La traducció com a joc de mans

Com l’efecte màgic de la traducció: parteixes d’un text en una llengua i després de la traducció… màgia! En tens un altre en una altra llengua. […] Un efecte màgic que fascina, i alhora decep quan es descobreix que dins de la màquina hi havia un homenet… i que no era màgia! I sí, nosaltres som aquest homenet, incòmode, que no només existeix, sinó que, a més vol cobrar una tarifa digna!
Fixem-nos que, en els números de màgia en què el mag parteix l’assistent en dues parts, el públic aplaudeix el mag, i no pas els ajudants contorsionistes que es pleguen dins la caixa. Els traductors som els contorsionistes que ens adaptem a les restriccions que ens imposa l’encàrrec.

D’un article de l’Olga Torres que es pot llegir sencer al web de l’AELC (rebut de Infoedicat).

 

Més sobre correctors editorials

No crec que en puguem arribar a dir tema de moda, però després d’un apunt a Totxanes, totxos i maons la setmana passada, dijous en parlava l’Eva Piquer al suplement de cultura de l’Avui: això dels correctors editorials està malament. Com que solen trigar a penjar-ho al web, copio un parell de frases d’Eva Piquer sobre un llibre en què els protagonistes, Carpi i Rachel, es converteixen en «Capri» i «Raquel» a la contraportada:

Em poso a llegir-lo amb el llapis a la mà i, quan només vaig per la novena línia del primer paràgraf, topo amb un ‘aniverari’, sense essa. Buf.
[...] Una de dues: o els follets d’impremta es reprodueixen com els polls, i a hores d’ara ja són tants que no hi ha qui els aturi, o els correctors editorials estan de vaga com els guionistes de Hollywood. I els lectors, mentrestant, ens fotem.

Igualment en parlen al bloc Lectures de l’Espolsada, on el punt de partida és si la situació està pitjor en català o en castellà i acaben comentant les presses en el procés editorial i les condicions en què de vegades es treballa (també hi ha editorials que ho volen fer bé, em consta). En qualsevol cas, és bo que d’això se’n parli i quedi clar que no es pot donar als lectors qualsevol cosa perquè, com diu Gonzalo (Darabuc) en un comentari al post de L’Espolsada, «el llibre és un producte, té un preu i, si està mal fet, s’hauria de poder tornar igual que un envàs de llet que obri malament, no?». La meva comparació preferida és amb una pantalla d’ordinador, que pot tenir un nombre màxim de píxels defectuosos, però no hi podria estar més d’acord.

 

Aquesta setmana m’hauria agradat…

… haver fet això:

I am in need of a reading binge. Do you ever crave those? You take a couple days off of work to just wallow in reading. It’s been awhile since I’ve had one of those and with the rate of book acquisition around this house, a binge is a fast approaching necessity. […] perhaps I can get away with–dare I wish for it?–a whole week! […]
Perfect binge reading weather comes at the end of December and into January. Now it really is cold and I can lounge around in fleecy clothes, socks, and a blanket. And of course, there is a hot drink by my side. […]

(llegit per casualitat fa temps a ‘So many books‘)

En canvi, m’he dedicat a altres coses, la majoria agradables i que tampoc no cal explicar al bloc. La idea del «reading binge», però, sí que me l’apunto. Sobretot per si trobo una manera més atractiva de dir-ho en català que «un fart de llegir»…

 

Llegenda urbana

Una de les meves feines inclou corregir força entrevistes a empresaris, i diria que almenys un parell han explicat allò que en xinès la paraula crisi s’escriu amb dos caràcters: un vol dir «perill» i l’altre, «oportunitat». A partir d’aquí hom reflexiona i arriba a conclusions molt inspiradores. O motivacionals. O proactives. O alguna d’aquestes paraules que tant agraden a determinada gent i tanta ràbia poden fer als correctors (sobretot en un text que toca revisar).

Doncs resulta que la història, que fins i tot va fer servir Al Gore en rebre el Nobel de la Pau, és una mena de llegenda urbana. Ho descobreixo en un apunt de Language Log, on em remeten a aquest article (en anglès) de Pinyin.info que ho explica de manera prou clara (amb un apartat per als qui saben més xinès al final). El cert és que el caràcter que en teoria significa «oportunitat» en realitat vol dir més o menys «moment crucial en què les coses són a punt de fer un tomb». I si a aquest moment crucial li poses al costat la idea de perill, les perspectives del tomb no són precisament falagueres…

Com expliquen en aquest altre post de Language Log, la idea que en xinès crisi equival a perill més oportunitat la van introduir als Estats Units missioners que havien treballat a la Xina, i es va començar a estendre cap al 1940. Més endavant la van fer seva gurus de diversos camps i, com passa amb les llegendes urbanes, suposo que ens la continuaran explicant de tant en tant. Al capdavall, per què deixar que la realitat t’aixafi una frase inspiradora? Si non è vero è ben trovato, que diuen els italians (o no?).