Faula de correctors

El primer día de su aprendizaje, el maestro tipógrafo le alcanzó una prueba con una sola línea: «El arpa de Noé». Invitó a mi amigo a corregirla y se ausentó como si el aprendiz necesitara una hora para hacerlo.
La leyó un par de veces y, empleando las llamadas y signos de corrección que había aprendido previamente, procedió a tachar la p de «arpa» y a escribir al margen una triunfal c. Ahí estaba: «El arca de Noé».
Su examinador/maestro volvió al cabo de un rato, bolígrafo en ristre y, cogiendo la prueba, procedió a emborronar la corrección para, a continuación, tachar «Noé» y escribir David. «El arpa de David». Esa era la frase correcta.
(llegit en un apunt d’Onallera, via Infoeditexto)

De vegades, quan penso en la quantitat de coses que hi ha en un text, en la quantitat de nivells en què pot intervenir un corrector i en les possibilitats que tenim tots els que el toquem d’equivocar-nos, la veritat és que fa respecte…

 

Tremolem un momentet

… amb aquesta història que vaig llegir la setmana passada en un apunt de Tirant al cap.

Una amiga, editora muy prestigiosa a la que todos conocían por su buen hacer, acaba de ser despedida. Estaba estupefacta porque su sello no generaba pérdidas, pero su jefe adujo que malgastaba demasiado tiempo editando los libros.

Va passar als Estats Units, però fa por igualment, oi?

 

Com ha passat el temps!

—El dia que tu vas nàixer, jo estava navegant per Internet.
(Demolidora frase de la Marta Insa que ens recorda que tenim una edat)

Doncs sí, quan em van ensenyar la pàgina aquella dels físics de Ginebra jo havia acabat la carrera, i alguna criatura que llavors ni estava en projecte ja té adreça de correu electrònic pròpia. Si el bloc i tot ja ha fet l’any un dia d’aquests…

 

Novetats editorials

Ets la protagonista d’una novel·la destinada al gran públic, i vius en una societat on el nostre concepte d’amor romàntic no existeix i tot això del món de la parella funciona d’una altra manera. Què fas? Enamorar-te com una burra, és clar, de qui toca socialment o de qui no toca, segons convingui a l’argument. Aquest mateix argument dicta que, per circumstàncies de la vida, siguis un testimoni privilegiat del moment històric crucial en què vius i coneguis un grapat de personatges i entorns diferents.

Més o menys això és el que li passa a la protagonista de l’últim llibre que he traduït i s’ha publicat, L’última concubina, de Lesley Downer. I tampoc no és que sigui dolent: cal un argument per fer avançar el llibre i enganxar el lector, i és molt lògic que una novel·la històrica que miri de mostrar diversos aspectes del període que vol retratar. I no puc negar que el moment que retrata aquest llibre té molt de fascinant: el pas del Japó dels shoguns (amb totes les sedes i luxes que calgui) a l’era Meiji, amb l’obertura a la influència d’Occident.

Narrat des del punt de vista d’una noia d’origen humil que esdevé concubina del shogun, el llibre deixa veure la transformació social del país paral·lelament a l’evolució del personatge, i ho amaneix tot amb unes dosis d’acció i misteri. L’autora, a més, ha viscut al Japó i ha escrit unes quantes obres de divulgació sobre aquest país, per la qual cosa es pot esperar que la recerca històrica estigui ben feta i no hi hagi grans errors (espero no haver-n’hi afegit jo durant la traducció). En resum, que dins del seu gènere està bé, però m’ha quedat la recança de trobar-hi tant d’enamorament; m’hauria agradat més tenir l’oportunitat d’entendre una protagonista que viu els seus sentiments amb uns paràmetres ben diferents dels nostres.

I ara que ja he parlat del meu llibre, toca esmentar també una altra novetat: ja ha sortit La catòsfera literària, una antologia de textos publicats originalment en blocs (i blogs!) sorgida arran de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc a Granollers el gener passat. El llibre es presentarà oficialment dissabte que ve a Vallromanes. En Toni Ibañez, un dels pares de la criatura, n’està fent un gran seguiment a l’Entrellum, i també n’he trobat una ressenya a Vilaweb, per posar només un parell de llocs amb més informació. Felicitats als autors seleccionats, i a tota la gent que ha treballat per tirar endavant el projecte.

–––––

Actualització (2-6-08): Oblideu-vos del llibre de la concubina unes setmanetes, si us plau. S’ha produït una cadena d’errors estúpids (de la qual no m’escapo) que han portat a una desgràcia editorial. La bona notícia és que ho estan arreglant.

 

Tenim identitat digital

Això és el que vaig aprendre ahir en un minicurs sobre el tema al Cibernarium (un bon lloc on aprendre de franc quatre coses de qüestions relacionades amb les TIC). Segons els apunts, això de la identitat digital és el

conjunt de trets i característiques pròpies d’una persona que l’identifiquen i alhora diferencien dels altres i passen a formar part de la Xarxa.

Dit d’una altra manera: que per poc que t’hagis mogut per Internet, com que tot queda desat en algun lloc o altre i molt sovint indexat, si algú et busca et pot trobar i fer-se una idea de tu. Sembla que caigui pel seu propi pes, però quan hi penses una mica t’adones que pot tenir conseqüències, per exemple si la persona que t’ha buscat està pensant si donar-te una feina o no… Apuntem la identitat digital, per tant, a la llista de coses que cal anar tenint en compte.

Com que era una sessió d’introducció, es va dedicar a presentar el concepte, fer una mica d’egosurfing i veure algunes eines i recursos que hi ha al respecte. No hi va haver temps de mirar a fons casos concrets ni tocar temes més per reflexionar, com ara el control de la informació que dónes per accedir a determinats serveis, l’ús d’un nick o del nom, o la relació entre els aspectes «particulars» i «professionals» de la vida de cadascú. I si a tot plegat hi afegim la velocitat a què evolucionen les coses a la Xarxa, vés a saber on pot acabar portant tot plegat. Més teca per pensar. En qualsevol cas, de moment estic una mica més informada, que sempre és bo.

 

M’havien proposat de fer un apunt simultani…

… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per desgràcia, els atzars de la vida d’autònoma i la meva limitada capacitat d’organització m’han tingut força entretinguda aquests dies, pont inclòs. (I el fet que dimecres la clientela s’adonés que «ja som a maig» i decidís posar-se i posar-me les piles en uns quants projectes tampoc no hi ha ajudat, però això ja se’n va del tema.) Bé, el cas és que per tot plegat no puc fer un apunt amb cara i ulls, però com que també em sabia greu declinar una invitació tan amable, us deixo alguns esborranys.

• El primer que se’m va acudir era que no veia per què algú havia d’estar tan sorprès de trobar això al Collins. En un diccionari general com aquest hi ha d’haver de tot i, si en determinats contextos «polaco» vol dir «català», doncs bé ho havia de recollir, oi? Ni que fos perquè algun pobre anglòfon no s’imaginés que hi havia polonesos nascuts a Vic… A més, ben segur que hi ha paraules i insults molt pitjors.
• Hauria pogut mirar d’on ve aquesta expressió i explicar-ho (em sembla que hi ha diverses versions), però no tenia temps d’investigar. Si us interessa, espero que ho trobeu avui mateix en algun altre bloc.
• La recerca que sí que vaig poder fer va ser consultar una edició més nova del diccionari (el faig servir per treballar, és a dir que només vaig haver d’estirar el braç). Allà vaig comprovar que l’entrada encara hi era (feu clic a la foto de la dreta), però el registre havia passat de «familiar» a «pejoratiu». Que potser això de «polaco» es percep com més ofensiu ara que fa uns quants anys? O ho ha estat sempre però no ho havien recollit? Un altre possible tema, tenint en compte que aquesta mena d’expressions no sempre es diuen ni s’escolten igual…
• Encuriosida, ho vaig buscar també al diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, i aquest ja no ho recull. Es van despistar? O van pensar que la majoria d’usuaris ja sabrien de què va la cosa i aquesta entrada en concret no els feia gaire falta? (Als diccionaris tampoc no hi cap tot, ja se sap.) Al DRAE tampoc no hi surt, si bé té algunes accepcions que podrien donar força joc.
• Els del Polònia, en canvi, millor no fer-los sortir, que ja m’allunyaria massa del tema d’aquest bloc.

Ara tinc curiositat per veure amb qui hauria coincidit…

Actualització: Ja podeu trobar una llista amb una trentena de blocs apuntats a la festa en aquest apunt de Gazophylacium. Cal destacar les tangents que ha arribat a prendre la proposta (friquipremi a «La darrera càrrega de la cavalleria polaca») i la quantitat de blocaires que s’ho han pres com una ofensa (que no havien buscat mai paraulotes al diccionari, de petits?).

 

Ara li han posat nom…

llitbreria: piló de llibres a mig llegir que se’ns acumulen sobre la tauleta de nit
(Recollit a la Base de Badades el dia de Sant Jordi)

La pila de la foto no és meva (jo els llibres els tinc escampats per tres o quatre llocs), però no em negareu que fa patxoca…

–––––

Afegit: Aquí es veu com un dissenyador li ha donat una volta més a la idea, amb una llitbreria-tauleta.

 

Un nou web per als del gremi

Un dels blocs que surten a la columna de la dreta és Ediciona, dedicat al món editorial. Doncs bé, fa cosa d’una setmana la gent que el porta ha posat en marxa el web, amb el mateix nom, que es presenta com un portal destinat a professionals i empreses del món editorial. El seu element més destacat és un directori de traductors, correctors, editors, il·lustradors i altres oficis afins, amb els quals es vol crear una «comunitat», d’acord amb tot això del Web 2.0 que es porta ara. Els altres dos grans apartats són un directori de recursos (professionals, econòmics i legals), destinat a créixer amb les aportacions i els comentaris de la gent apuntada, i el d’«Actualidad editorial», que ara mateix consisteix en un recull de blocs sobre el tema. Si en voleu saber més, us recomano aquest apunt de Silvia Senz a Addenda & Corrigenda, amb alguns enllaços que també aporten informació.

Jo m’hi he apuntat, a veure què passa. De moment, hi tinc un perfil bastant bàsic (el que més m’agrada és la foto) mentre decideixo què hi vull posar exactament, i segons les estadístiques del WordPress d’allà m’han vingut algunes visites. No he tingut gaire temps per voltar pel web, però aquestes són les meves primeres impressions:

• Molt bé la possibilitat de comentar els recursos. Avui dia, per mi, una llista d’enllaços sense comentaris i valoracions no val res.
• Si hi estàs registrat, és interessant la possibilitat de guardar els recursos i perfils preferits al teu espai. Pot ser una bona manera de tenir a mà quan no sóc a casa uns quants diccionaris i similars dels quals no recordo mai l’URL. (Segur que hi ha webs que ofereixen justament aquest servei d’arxivar marcadors, però mai m’he posat a provar-los.)
• Em sembla que encara s’ha de treballar la comunicació entre la gent apuntada: de moment, si visites el perfil d’una persona, li pots enviar un correu (sense que el sistema te n’ensenyi l’adreça; molt bé), però pel que he vist la cosa s’acaba aquí. Potser caldria algun fòrum o similar, per crear debat i fomentar les relacions entre aquesta comunitat de professionals que volen muntar. És clar que de fòrums i llistes de correu ja n’hi ha un munt…
• Semblarà una ximpleria, però trobo molt a faltar un botó de «sortir», «tancar sessió» o similar. M’agrada controlar quan navego com a usuària i quan no i, ara com ara, l’única manera que tinc d’assegurar-me que m’he desconnectat del web és tancar el navegador…
• Com és lògic en un projecte que comença, els continguts —més enllà del simple directori de professionals— han de créixer molt: recursos, blocs i altres fonts de notícies, comentaris… Això depèn en gran part, suposo, de la gent que hi estem apuntats, de les ganes que tinguem d’aportar continguts i de si ens sembla que val la pena. És el que tenen aquests projectes comunitaris, i de moment em fa l’efecte que som més persones mirant que altra cosa, però amb el temps la cosa pot canviar.

I com que el temps és un bé escàs i aquest apunt ja és prou llarg, ho deixo aquí. Com a conclusió, diguem que el web d’Ediciona pot ser la llavor d’alguna cosa interessant, però encara no estic del tot segura de què i com creixerà.

 

Sant Jordi

Em sembla que avui toca posar una rosa el bloc, perquè és Sant Jordi i per donar gràcies a tots els que heu fet possible que aquests apunts hagin superat ja les 10.000 visites (a algú potser li semblarà una misèria, però a mi tenir més visites que correu brossa ja em fa il·lusió, què voleu que us digui). Moltes gràcies.

De llibre no en poso cap, que em sembla que els que passem per aquí en general ja n’anem servits…

De totes maneres, si demà sortiu a voltar pel centre de Barcelona, sapigueu que diverses associacions de traductors hem muntat una parada al capdamunt de la rambla Catalunya, per reivindicar una mica la nostra feina cara al públic (quants dels llibres que es compren i regalen avui són traduccions?). Hi haurà informació sobre les associacions i les seves activitats i també, com cada any, es repartiran punts de llibre commemoratius. Jo no sé si m’hi podré passar, que a casa estem fent un concurs a veure qui té el virus més formós, però és una proposta.

 

Divendres

Un último consejo: no aceptes jamás un trabajo el viernes por la tarde para un cliente nuevo. Te lo deletreo: huele a marrón…
(Pilar Bayle, traductora, recordant quatre coses bàsiques al seu bloc)