Com ha passat el temps!

—El dia que tu vas nàixer, jo estava navegant per Internet.
(Demolidora frase de la Marta Insa que ens recorda que tenim una edat)

Doncs sí, quan em van ensenyar la pàgina aquella dels físics de Ginebra jo havia acabat la carrera, i alguna criatura que llavors ni estava en projecte ja té adreça de correu electrònic pròpia. Si el bloc i tot ja ha fet l’any un dia d’aquests…

 

Per molts anys, Fabra

Només quatre ratlles per fer-me ressò dels apunts publicats a Gazophylacium sobre els 75è aniversari de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb unes quantes curiositats del primer diccionari «normatiu» que vam tenir. En Puigmalet parla més de la primera edició però a mi m’ha vingut al cap una de més recent, de color granat amb lletres daurades, que hi havia a casa, com a moltes cases, quan era petita. (Bé, de fet encara hi és, la que ha marxat he estat jo.) A banda d’algun diccionari escolar, deuria ser el primer lloc on m’enviaven a buscar com s’escrivia una paraula o on miràvem si «es podia dir» determinada cosa. Després van venir el de l’Enciclopèdia, el DIEC i tota la resta de volums més o menys gruixuts que ara m’omplen uns quants prestatges, però ja va ser després. Avui toca un homenatge al Fabra, ni que sigui amb aquest humil record. Per molts anys.

 

Sic transit gloria tele

O així passa la glòria televisiva (i perdoneu-me els de llatí pel pegat final, sense genitiu ni res).

En fi, que un dels senyals que ja comences a tenir una edat és recordar coses com ara la sèrie de televisió Poldark. No us puc explicar gaire de què anava perquè jo deuria ser bastant petita i no sé si a casa la veien, però va ser un èxit d’aquells que marquen època (crec que fins i tot hi ha —aleshores— nenes que els van posar el nom de la protagonista) i fa uns quants anys la va repetir una televisió local, em sembla. Una altra cosa que recordem els de la meva quinta és que abans, per Sant Jordi, les caixes d’estalvis regalaven llibres als clients (i per Nadal, discs!), en lloc d’intentar cobrar fins i tot per obrir-te la porta de l’oficina. I segurament alguna es va apuntar a la sèrie de moda…

Si a això hi afegim el pas del temps, i el fet que a la biblioteca de prop de casa hi ha un espai on la gent pot deixar i endur-se llibres (una mena de bookcrossing, però sense registre ni res), el resultat és el prestatge de la foto, que va mantenir un aspecte similar durant un grapat de setmanes. No sé si els exemplars eren els mateixos o s’anaven renovant, però el conjunt es mantenia…

La imatge podria ser un punt de partida per reflexionar: sobre els best-sellers, sobre les feines superurgents i superimportants que després vés a saber on van a parar i fins i tot sobre la transitorietat de la vida en general… Però és diumenge a la tarda, no vull fer filosofia i aquí tampoc no voldria passar de la (més o menys atenta) observació.