Uns fan i els altres desfan

Més o menys, aquesta és la conclusió que es podria treure del cartell que il·lustra l’apunt.

El vaig fotografiar l’altre dia quan el meu marit i jo ens vam aturar davant l’aparador d’una immobiliària per tafanejar les ximpleries que demanen per un pis (cadascú s’entreté com vol, i tampoc no ho fem gaire sovint). De passada, jo vaig alegrar-me que l’empresa l’hagués encertada amb això del «finançament» i no sortís un d’aquells «financiació» que tanta ràbia fan quan em toca corregir-los. Per desgràcia, els de l’oficina els havien esguerrat la feina oferint pisos «financiats» sempre que podien, que es veu que ells ja no tenien cap diccionari o corrector a mà…

En l’anunci, a més, es poden observar uns quants errors d’aquests tan habituals que gairebé ni vaig fixar-m’hi, i que ara mateix em fa mandra posar-me a comentar. En fi, espero que si han de finançar gaires pisos tinguin més traça amb els números que no amb l’ortografia, perquè sinó, si no, ja van ben llestos, ells i els clients.

 

Una ge viatgera

O algun altre joc de paraules més o menys dolent, això és el que inspira el cartell d’aquí a la dreta: un «viatge» amb jota que fa mal als ulls i al costat la ge (suposo que deu ser la talla), com si intentés arreglar el disbarat… A més, de l’objecte que venen en català se n’hauria de dir «plantofes», almenys segons el que he trobat pels diccionaris, que a casa som més senzills i ho deixem en «sabatilles». Es veu que l’encarregat (humà o informàtic) de traduir del castellà al català va tenir un mal moment amb aquest cartell.

La foto la vaig fer fa uns quants dies al Muji de L’Illa, un establiment que en teoria té una cura especial del disseny del producte i de la presentació. Sembla que en un lloc així sàpiga més greu trobar faltes com aquestes oi?

De totes maneres, us adjunto una altra foto perquè veieu que quan la cosa va bé també saben escriure «viatge» (i confiem que «paraigües» aquí sigui un plural i no una altra cosa, que tant veure errades no ha de ser bo…).

 

«Entre cometes»

Si us molesta o us fa gràcia el fet que de vegades la gent faci servir les cometes de qualsevol manera i llegiu en anglès, feu un cop d’ull a aquest bloc: The “Blog” of “Unnecessary” Quotation Marks (descobert via BibloSfera). L’autora es dedica a exposar i fer broma de cartells i altres llocs on apareixen cometes innecessàries però que són allà, segurament perquè algú sentia la necessitat irrefrenable de destacar alguna cosa o les trobava molt decoratives. En dos anys n’ha recollit una colla d’exemples, més o menys divertits i, si no en teniu prou, als enllaços trobareu altres blocs similars.

I sí, hi ha gent per a tot…

 

I si m’han fet cas?

Una de les primeres vegades que vaig escriure en un bloc va ser per ficar-me amb un cartell d’una botiga del barri que deia «Es precisa dependència», en un intent d’evitar el llenguatge sexista que quan hi passaves pel davant i el llegies sense fixar-t’hi no funcionava gaire bé. (La imatge d’aquí és molt petita, però si aneu a dalt de tot a la dreta i feu clic on diu «En una vida anterior» ho trobareu de seguida.) Doncs bé, aquest hivern tornen a necessitar personal i ara el cartell diu que es busca «dependent/a», una opció que potser tampoc no agrada a tothom però que vista de lluny em sembla més entenedora. I crec que han corregit el «precisa» i tot, que en català no té els mateixos significats que en castellà.

I ara digueu-me que és egocentrisme, però no puc evitar pensar que potser van trobar el post i van reconèixer el cartell… Glups! I s’ho deurien prendre bé o malament? El més segur és que tot plegat passés d’una altra manera, ja ho sé, però la imaginació va com va i les cabòries són justament això. En qualsevol cas, no m’he atrevit a treure el mòbil i fer la foto del cartell nou, per si descobrien que vaig ser jo.

 

«I si hi posem un apòstrof?»

—Podríem posar un apòstrof aquí cap al final, que fa com més elegant, no?

—Sí m’agrada: dóna idea de pausa, de respiració… Endavant!

(Si no és d’un diàleg semblant a aquest, no sé d’on diantre ha sortit el cartell.)

 

Més xinesos

Com a complement al post sobre la botiga xinesa de l’altre dia, us poso la foto d’un cartell que vam veure no gaire lluny.

La combinació dels punts i l’etcètera i el «València» sense accent ja fan veure que l’autor no es preocupava per subtileses tipogràfiques, però això de «Sensació Nou» em va deixar intrigada. Es refereix al número nou? Potser al propietari li agrada, o té una cadena de botigues que ja comença a ser important… O simplement algú va agafar el diccionari, hi va veure que «new» era «nou» i a córrer?

Encara m’hauré de fer mirar la deformació professional aquesta…

 

Una història de xinesos

Imaginem-nos un ciutadà xinès (o una ciutadana xinesa, tant li fa) que per circumstàncies de la vida ve a Barcelona i acaba muntant una botiga de bosses i sabates. Per obrir un negoci cal fer un munt de coses, una de les quals, i no la menys important, és posar-li un nom. El nostre protagonista hi pensa poc o molt —en xinès— fins que troba un nom que li fa el pes i el tradueix al català: la botiga es dirà «Sobrepassar Corrent».

Primera ensopegada. En xinès segurament sona bé i per algú de cultura xinesa deu resultar un nom molt adequat (si em llegeix algú de xinès que m’ho confirmi, sisplau), però en el context català queda més aviat estrany. És que sovint per passar d’una cultura a una altra no n’hi ha prou de traduir paraules amb més o menys gràcia, sinó que cal anar més enllà.

Però bé, aquest emprenedor o emprenedora tampoc no ho considera tan important i tira endavant el seu projecte. A l’hora d’encarregar el cartell, com que ja se sap que el català és molt difícil, hi posa els cinc sentits: la ce trencada, la doble erra, la doble essa… I finalment estrena el rètol.

Malgrat tots els esforços, hi diu «sobrepassr», amb una a menys. Una d’aquestes desgràcies que de tant en tant passen i si ets el corrector del projecte et fan venir ganes d’amagar-te en una cova i no sortir.

En aquest punt, la meva imaginació pel·lículera comença a fer-se preguntes. Es va equivocar el que va fer el cartell o ja venia malament l’encàrrec? I els xinesos? Els van enredar (afegiu aquí l’acudit fàcil, o no) dient-los que el rètol estava ben fet i cobrant-los la feina? O se’n van adonar i es van quedar el cartell tarat a preu de saldo? Els ho ha dit algú, que està malament, en els mesos que fa que tenen la botiga? Hi ha alguna cosa més en català a l’establiment?… És que el món, senyores i senyors, és ple de petits misteris.

 

Dislèxia?

Bé, em sembla que la dislèxia no era, però sí que hi havia un trastorn del llenguatge que consistia a alterar l’ordre de les paraules (si algú amb més coneixements en té ganes, que ho expliqui en un comentari, sisplau). En qualsevol cas, segurament el qui va fer aquest cartell el patia (gràcies, Olga!), encara que també pot ser que s’hagi pres massa seriosament allò que l’ordre dels factors no altera el producte…

 

Això és Hollywood?

És cert que entre la fauna que corre per Gràcia hi ha un cert pijerío, i que dir que algú “és d’anar al Verdi” ja és una manera de retratar-lo, però tampoc no n’hi deu haver per tant, oi?

 

Sabaters mal calçats

O herreros amb cuchillo de palo, si aquest refrany us el sabeu en castellà (tinc una amiga que es lamenta que és capaç de fer-se entendre en un grapat d’idiomes, però de refranys en sap un de cada i gràcies).

Una mostra seria aquest negoci de rètols a mida, amb un cartell on no hi ha cap accent, apòstrof o signe de puntuació ben posat. L’accent tancat almenys saben que existeix, però justament el de “rètols” ha d’anar cap a l’altra banda (és el que es coneix popularment com accent “al revés”). Però ja se sap, allò que compta són les lletres i no totes aquestes mosques que les acompanyen, que ara tenim feina i el cartell de la botiga ja el repetirem un dia que estiguem avorrits…

Una altra possibilitat, però, és que aquesta sigui la idea de qualitat de la botiga: fer rètols vol dir que tinguin les mides, el color i el text que toca, sense ni tan sols preguntar-se si les paraules estan ben escrites o no (plantejar el tema dels signes de puntuació ja seria excessiu). Això ja s’ho mirarà el client, si de cas, que és qui decideix què ha de dir el cartell, i el retolista no s’hi ha de complicar la vida.

Suposo que ja ho haureu notat, però això que la gent es gasti calés a fer cartells, fullets o el que sigui, perquè després surtin amb aquestes tares i aparentment ni se n’adonin, encara no sé si em provoca més estupefacció o ràbia. Ara bé, entre nosaltres, als d’aquesta botiga, els encarregaríeu alguna cosa?