Un llibre de tipografia

De l’Enric Jardí i amb un títol llarguíssim, que bé podria donar peu a una anècdota de llibreria: oficialment es diu Veintidós consejos sobre tipografía (que algunos diseñadores jamás revelarán) y veintidós cosas que nunca debes hacer con las letras (que algunos tipógrafos nunca te dirán. Au. I per embolicar encara més la troca, de fet es podria dir que són dos llibres en un, perquè per una banda comença amb les coses que cal fer i per l’altra amb les que no s’han de fer. Sort que quan el vaig comprar encara era a taula de novetats i no vaig haver de demanar-lo…

I ara que finalment l’he llegit, m’ha agradat. Val a dir que no em dedico a la tipografia ni al disseny, però la feina dels maquetadors em queda prou a prop com perquè m’interessi i em vagi bé saber-ne una mica (però maquetar no maqueto, que si els traductors i correctors hem de fer també aquestes coses ja és un altre tema…). No sé si als professionals del gremi algunes coses els semblaran molt bàsiques, ni tampoc si és la millor introducció per a algú que no tingui ni idea de tipografia, però a mi m’ha ajudat a saber com pensen els dissenyadors i quina mena de coses han de tenir en compte.

El llibre no és gens llarg i el text és atractiu, clar i amè; alguna estona l’he obert pensant que llegiria només una recomanació i quan me n’he adonat havia passat mig llibre… A més, tots els consells estan acompanyats amb exemples i comentaris.

Quant al contingut, explica conceptes com l’interlineat i la interlletra (també definits en un petit vocabulari al mig del llibre) i diu coses de les que a mi em toquen de prop, com ara la necessitat de triar un tipus de lletra que porti tots els accents i els diacrítics que faran falta. També hi ha alguna cosa que m’ha sobtat una mica i que l’autor posa en pràctica al mateix llibre, com aprofitar les cobertes per començar a el text o la defensa de les pàgines justificades al l’esquerra.

En resum, una lectura profitosa, sobretot tenint en compte que amb un manual de tipografia més gruixut i seriós no hauria trobat temps per posar-m’hi…

 

Novetats editorials

Ets la protagonista d’una novel·la destinada al gran públic, i vius en una societat on el nostre concepte d’amor romàntic no existeix i tot això del món de la parella funciona d’una altra manera. Què fas? Enamorar-te com una burra, és clar, de qui toca socialment o de qui no toca, segons convingui a l’argument. Aquest mateix argument dicta que, per circumstàncies de la vida, siguis un testimoni privilegiat del moment històric crucial en què vius i coneguis un grapat de personatges i entorns diferents.

Més o menys això és el que li passa a la protagonista de l’últim llibre que he traduït i s’ha publicat, L’última concubina, de Lesley Downer. I tampoc no és que sigui dolent: cal un argument per fer avançar el llibre i enganxar el lector, i és molt lògic que una novel·la històrica que miri de mostrar diversos aspectes del període que vol retratar. I no puc negar que el moment que retrata aquest llibre té molt de fascinant: el pas del Japó dels shoguns (amb totes les sedes i luxes que calgui) a l’era Meiji, amb l’obertura a la influència d’Occident.

Narrat des del punt de vista d’una noia d’origen humil que esdevé concubina del shogun, el llibre deixa veure la transformació social del país paral·lelament a l’evolució del personatge, i ho amaneix tot amb unes dosis d’acció i misteri. L’autora, a més, ha viscut al Japó i ha escrit unes quantes obres de divulgació sobre aquest país, per la qual cosa es pot esperar que la recerca històrica estigui ben feta i no hi hagi grans errors (espero no haver-n’hi afegit jo durant la traducció). En resum, que dins del seu gènere està bé, però m’ha quedat la recança de trobar-hi tant d’enamorament; m’hauria agradat més tenir l’oportunitat d’entendre una protagonista que viu els seus sentiments amb uns paràmetres ben diferents dels nostres.

I ara que ja he parlat del meu llibre, toca esmentar també una altra novetat: ja ha sortit La catòsfera literària, una antologia de textos publicats originalment en blocs (i blogs!) sorgida arran de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc a Granollers el gener passat. El llibre es presentarà oficialment dissabte que ve a Vallromanes. En Toni Ibañez, un dels pares de la criatura, n’està fent un gran seguiment a l’Entrellum, i també n’he trobat una ressenya a Vilaweb, per posar només un parell de llocs amb més informació. Felicitats als autors seleccionats, i a tota la gent que ha treballat per tirar endavant el projecte.

–––––

Actualització (2-6-08): Oblideu-vos del llibre de la concubina unes setmanetes, si us plau. S’ha produït una cadena d’errors estúpids (de la qual no m’escapo) que han portat a una desgràcia editorial. La bona notícia és que ho estan arreglant.

 

Per la galàxia llibreria

No passa cada dia que en comprar un llibre la caixera et digui que si vols te’l signarà l’autor, que està treballant tres prestatges més enllà… Però si el llibre parla de les llibreries des de dins tampoc no és impossible, i vaig decidir que per un cop a la vida bé podia tenir un exemplar dedicat (i us asseguro que no estava previst, perquè era la tercera llibreria on entrava buscant una altra cosa). L’Eduardo Fernández va ser molt amable, i quan després vaig llegir les referències a l’Enterprise encara em va caure una mica més bé (tots tenim els nostres mites).

De Soldados de cerca de un tal Salamina ja se n’ha parlat força (aquí i aquí, per exemple), però per si de cas: es tracta d’una aproximació a la «galaxia llibreria», amb una primera part on explica amb humor la feina dels llibreters i un recull d’anèctotes amb les peticions més estrambòtiques que es poden trobar aquests professionals.

De vegades m’identifico una mica amb els pobres clients, perquè tot i que sóc capaç d’anar a buscar un llibre amb la fitxa de l’ISBN* ben impresa, també tinc tirada als lapsus linguae, o em falla la memòria i acabo preguntant per «una novel·la que deu haver sortit no fa gaire perquè n’estan fent promoció a la ràdio, que l’ha escrit una dona i em sembla que el títol és alguna cosa del mar»… I de vegades ho trobo i tot. També, com explica El Llibreter a l’epíleg, m’he ensopegat amb ordinadors de llibreries que feien literatura pel seu compte i no ens ens ensenyaven el que el dependent i jo teníem clar que havia de ser allà.

En qualsevol cas, un llibre recomanable per quan cal una injecció d’humor, i que pot no ser un mal obsequi ara que s’acosta Sant Jordi. I si us ajunteu uns quants lletraferits amb una estona per perdre i un exemplar, sempre podeu passar l’estona jugant a endevinar a què es referia la persona que va anar demanar el «Primer Ching», «Los patos de Eulalia» (amb aquesta vaig fer una riallada que el meu home va venir a mirar què passava) o llibres de «Pío Mao».

Els de l’editorial diuen que estan recollint més anècdotes per a futures edicions. Des d’aquí els suggeriria, a ells o a qui fos, que un bloc també seria una bona manera de presentar tots aquests fenòmens de la galàxia llibreria (i ja en faran el llibre després, si de cas). Mireu què fan alguns publicistes, per exemple.

* No ve al cas, però un avís: escrivint aquest apunt m’he adonat que els del Ministeri han canviat la base de dades de l’ISBN de lloc, i també han canviat una mica la interfície.

 

La Bíblia i la vida

Així anomenava jo mig en broma el primer llibre que vaig traduir per a l’editorial Claret i que ara ha sortit al carrer. Evidentment ha acabat amb un títol més seriós, La Bíblia, font de sentit, que també s’assembla més a l’original (The Bible Makes Sense, tampoc no és tan fàcil trobar-hi una bona traducció).

I poca cosa més puc dir ara de l’obra, perquè vaig lliurar la traducció abans de l’estiu passat i els records que en tinc són massa vagues per escriure’ls sense ficar la pota. Serà la influència dels encàrrecs que sempre corren pressa, però no comptava amb els misteris de la producció i la planificació editorials, pels quals trigaria tants mesos a tenir el llibre a les mans. Ara, que sempre fa il·lusió…

I amb això acabem l’apunt promocional d’avui, que almenys és curtet.

 

De clàssics

Dissabte vam passar un moment per l’envelat de la Setmana del Llibre en Català, però no sé si vam acabar comprant antiguitats…

M’explico. El meu marit es va llegir no fa gaire la «meva» novel·la de romans, això li va fer venir curiositat sobre la figura de Ciceró i va acabar amb ganes de llegir el seu tractat d’oratòria (i no, el meu marit no és del gremi, però amb el seu temps lliure cadascú fa el que vol). Vam buscar-ne una versió catalana (no li venia de gust llegir-lo en castellà) i només vam trobar l’edició bilingüe de la Fundació Bernat Metge, publicada entre 1929 i 1933: són els tres volums de la foto de la dreta, l’adquisició de dissabte. Semblen molt ben conservats («ja no treballen amb papers tan bons», diria algú) i no hi he sabut veure cap indici que es tracti d’una reimpressió, tot i que encara no m’ho acabo de creure.

En fullejar el llibre (després d’haver-li tallat les pàgines, com abans), del primer que em vaig adonar va ser que les convencions tipogràfiques eren diferents de les d’ara, més «afrancesades». Si feu clic per ampliar la imatge de l’esquerra i us hi fixeu, veureu els espais dobles després dels punts i els espais fins de les cometes i els parèntesis, coses que habitualment només em trobo quan algun Word s’embolica i es pensa que el català és francès. És curiós veure com fins i tot aquestes punyetetes nostres evolucionen…

Canviant de tema, continuo molt atabalada i sense gaire temps per escriure apunts amb una mica de cara i ulls, però amb el Twitter vaig deixant enllaços i cosetes a la columna de la dreta, com potser ja heu vist.

 

Per molts anys, Fabra

Només quatre ratlles per fer-me ressò dels apunts publicats a Gazophylacium sobre els 75è aniversari de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb unes quantes curiositats del primer diccionari «normatiu» que vam tenir. En Puigmalet parla més de la primera edició però a mi m’ha vingut al cap una de més recent, de color granat amb lletres daurades, que hi havia a casa, com a moltes cases, quan era petita. (Bé, de fet encara hi és, la que ha marxat he estat jo.) A banda d’algun diccionari escolar, deuria ser el primer lloc on m’enviaven a buscar com s’escrivia una paraula o on miràvem si «es podia dir» determinada cosa. Després van venir el de l’Enciclopèdia, el DIEC i tota la resta de volums més o menys gruixuts que ara m’omplen uns quants prestatges, però ja va ser després. Avui toca un homenatge al Fabra, ni que sigui amb aquest humil record. Per molts anys.

 

Nova edició del ‘Manual d’estil’

Fa uns quants dies vaig comprar la nova edició del Manual d’estil de Josep Maria Mestres et alia (conegut popularment com «el totxo del llom vermell»); tota una inversió, però tenint en compte que es tracta d’una referència bàsica per a la correcció en català em va semblar que valia la pena. Ara he aprofitat una estona del pont per posar-me a traspassar al llibre nou els marcadors que tenia a l’edició antiga (el quadre dels apòstrofs, el cas aquell que saps que hi és però no recordes mai què diu…). També he repassat el pròleg a la tercera edició i m’he posat a anotar les parts modificades a l’exemplar vell, amb vista a reutilitzar-lo. De canvis n’hi ha un grapat, alguns d’evidents com ara els nous apartats dedicats a publicacions electròniques i d’altres en què caldrà anar descobrint l’abast de les noves redaccions, incorporacions i reformulacions. Així doncs, després de comprovar ràpidament que no han canviat les conclusions de per i per a, afegeixo uns quants capítols del Manual a la llista de (re)lectures pendents.

Potser la novetat més visible d’aquesta edició és que inclou un CD amb un PDF de gairebé 350 pàgines que inclou el pròleg, la bibliografia, els índexs i un grapat de llistes. Curiosament, la llista de municipis només és al CD, les d’abreviacions es troben al disc i en paper i la d’estrangerismes i neologismes només és al llibre (posats a fer, la podrien haver inclòs al CD, perquè aniria bé poder aprofitar la facilitat de buscar en document electrònic). Sobre això, l’altre dia discutíem amb unes companyes sobre si el PDF és el millor format o haurien d’haver fet l’esforç de muntar alguna mena motor de cerca. Per la part que em toca, hi veig l’avantatge que amb el PDF s’estalvien problemes de sistemes operatius (tothom el pot llegir), encara que les cerques vagin més lentes o no afinin tant. El que sí que hauria fet, però, és separar tot aquest material en diferents documents; si busco una abreviació, per exemple, crec que faria més via obrint només el llistat corresponent. De fet, abans de descobrir que ara els puc trobar a l’Optimot, havia mig pensat copiar-me la llista de municipis al disc dur o portar-la en un llapis de memòria, perquè la consultava bastant, però encara que els bits no pesin un document tan gros em sembla excessiu…

De totes maneres, el Manual continua sent un clàssic de referència i, en broma en broma, de la darrera edició ja en feia set anys, per tant suposo que tocava renovació.

(I de moment no hi he trobat cap errata, només una taca al paper.)

 

Autors il·lustres

[…] the recordings are taken from the British Library Sound Archive, and all the writers featured were born in the nineteenth century — Conan Doyle, Virginia Woolf, Joyce, Yeats, Kipling, Wodehouse, Tolkien and, astonishingly, Browning and Tennyson […] Weirdly, everyone sounds the same: very posh and slightly mad.

Curiós comentari sobre uns CD on autors clàssics llegeixen la seva obra, tret d’un llibre també curiós que estic llegint: The Complete Polysyllabic Spree, de Nick Hornby. Es tracta d’un recull d’articles en cadascun dels quals aquest autor comenta les seves lectures i els llibres que ha comprat durant un mes. Per tant no parla només de llibres, sinó de les circumstàncies que el porten a triar-los i que l’envolten mentre llegeix, cosa que ara mateix em ve més de gust que les ressenyes habituals. Generalment el porto a la bossa: són textos curts i amens, que fan de bon llegir al transport públic, i a més el tema et fa guanyar punts si te’l veu un client. Aquí jo m’he quedat amb una tonteria, però també hi ha comentaris amb més cara i ulls.

I per aquelles casualitats de la vida, de tant en tant Hornby esmenta el seu cunyat, que resulta ser l’autor de la novel·la que vaig traduir fa uns mesos i ara han publicat (però del “meu” llibre no n’arriba a parlar). Ja ho diuen, que de prop o de lluny tothom està relacionat…

 

Imperium

Disculpeu-me, però vaig a promocionar-me una mica.

Ja ha sortit el darrer llibre que vaig traduir per a Edicions 62: Imperium, de Robert Harris. De moment només l’he vist a les llibreries, però suposo que un dia o altre el tindré a les mans.

Com es pot veure a la portada (el títol no vol dir ‘imperi’, per cert), es tracta d’una novel·la de romans. Està ambientada en els darrers anys de la República; si vau veure la sèrie Roma, ell llibre deu passar una mica abans del que sortia allà. Se centra en la figura de Ciceró, que aleshores començava a fer-se un nom en la política, vista pel seu fidel esclau i secretari Tiró que, ja molt vell, recorda en primera persona la trajectòria del seu amo (i es queda bastant al principi, per tant si la cosa funciona jo no descartaria veure més novel·les de la sèrie).

El tema del llibre, però, tant es pot trobar a la Roma clàssica com als passadissos de qualsevol parlament actual: el poder i la política. Això inclou les ambicions personals i els ideals, les victòries electorals o parlamentàries i el que hom està disposat a sacrificar per obtenir-les, les discretes negociacions entre els poderosos i la manipulació escandalosa de les masses. De fet, en aquest últim apartat hi ha un exemple d’ús de la por de la gent davant una hipotètica amenaça exterior que fa la sensació que només caldria canviar alguns noms per trobar-lo al telenotícies…

De la qualitat de l’obra i de la traducció no sé gaire bé què dir-vos, perquè amb aquests projectes llargs, en què em puc passar totalment immersa un grapat de dies, tinc tendència a perdre la perspectiva. D’una banda, sempre acabo amb ganes de perdre’ls de vista d’una vegada i dolorosament conscient de tot el que pot estar malament (el punt aquest perfeccionista, que deu venir inclòs amb la feina!), però de l’altra també els agafo afecte i sento un cert orgull per les meves criatures, tant si són magnífiques com un esguerro… A més, el fet d’haver-me passat tantes hores mirant-me cada paraula i cada frase segurament no em facilita una bona visió general. Però bé, jo diria que es deixa llegir, com a novel·la històrica o com a història de polítics.

 

Una novel·la en un mes

En el bloc de Pedro Jorge Romero descobreixo el llibre de l’esquerra: una guia pràctica per escriure una novel·la en un meset sense matar-s’hi gaire. (Buscant informació a Amazon, me’l ofereixen junt amb The Complete Idiot’s Guide to Writing a Novel, un altre títol fascinant.) L’objectiu és clar: escriure 50.000 paraules en 30 dies sense deixar-hi la pell. Tenint en compte que un mes és menys del que es triga a traduir moltes novel·les, per ambició que no quedi.

En la mateixa entrada he vist que als Estats Units tenen el mes nacional d’escriure una novel·la, del qual l’autor d’aquest llibre és fundador. Si de vegades se sent a dir que els calaixos de Catalunya són plens d’obra literària per publicar, no vulgueu saber com estaran a l’altra banda de l’Atlàntic, si tenen fins i tot encoratjament oficiós… Al seu web (val la pena fer-hi un cop d’ull) diu que el 2006 s’hi van apuntar 79.000 persones i es van acabar 13.000 llibres.

El plantejament és clar: motivar-se per treure la novel·la que es porta dins, fixar una data (ja la posen ells, l’1 de novembre) i posar-se a escriure a sac. El web, és clar, ofereix recomanacions, ànims i contacte amb altres persones en la mateixa situació. Es recomana prendre-s’ho amb sentit de l’humor, mirar de passar-s’ho bé i no preocupar-se per fer cap obra mestra. Un cop acabada la novel·la, ja és qüestió de cadascú decidir si és bona o dolenta, si la vol revisar o ensenyar-la algú, si aspira a la publicació o si simplement en té prou amb la satisfacció pel repte assolit.

Servidora, que després d’anys de llegir per obligació el que escriu el personal, i conscient que és una cosa complicada i ella tampoc no ho faria millor, ha decidit que no pensa escriure res més llarg o seriós que anotacions en un bloc, no pot sinó admirar-se’n.

Nota: L’última frase és una ferma candidata al premi a la subordinada del mes.