Tenim identitat digital

Això és el que vaig aprendre ahir en un minicurs sobre el tema al Cibernarium (un bon lloc on aprendre de franc quatre coses de qüestions relacionades amb les TIC). Segons els apunts, això de la identitat digital és el

conjunt de trets i característiques pròpies d’una persona que l’identifiquen i alhora diferencien dels altres i passen a formar part de la Xarxa.

Dit d’una altra manera: que per poc que t’hagis mogut per Internet, com que tot queda desat en algun lloc o altre i molt sovint indexat, si algú et busca et pot trobar i fer-se una idea de tu. Sembla que caigui pel seu propi pes, però quan hi penses una mica t’adones que pot tenir conseqüències, per exemple si la persona que t’ha buscat està pensant si donar-te una feina o no… Apuntem la identitat digital, per tant, a la llista de coses que cal anar tenint en compte.

Com que era una sessió d’introducció, es va dedicar a presentar el concepte, fer una mica d’egosurfing i veure algunes eines i recursos que hi ha al respecte. No hi va haver temps de mirar a fons casos concrets ni tocar temes més per reflexionar, com ara el control de la informació que dónes per accedir a determinats serveis, l’ús d’un nick o del nom, o la relació entre els aspectes «particulars» i «professionals» de la vida de cadascú. I si a tot plegat hi afegim la velocitat a què evolucionen les coses a la Xarxa, vés a saber on pot acabar portant tot plegat. Més teca per pensar. En qualsevol cas, de moment estic una mica més informada, que sempre és bo.

 

Burocràcia

Tinc això una mica descuidat, però és que he empalmat el refredat gegant de la setmana passada amb un curs intensiu de Wordfast aquesta. I la feina que s’ha d’anar fent, és clar!

Del Wordfast i del que estic aprenent miraré de parlar-ne més endavant, que avui només tinc temps de fixar-me en els detalls curiosos. Resulta que es tracta d’un curs gratuït per a traductors autònoms en actiu, subvencionat pel Consorci per a la Formació Contínua de la Generalitat i no-sé-què del Fons Social Europeu (diners públics, per tant) i promogut per un sindicat. Amb tot això, ja us podeu imaginar que la paperassa que l’acompanya no és precisament lleugera.

Hi ha dos detalls burocràtics, però, que m’han arribat al cor:

• Cal signar els fulls d’assistència a cada sessió (fins aquí comprensible), però ha de ser amb tinta blava, no negra. (Suposo que els deu semblar més difícil de falsificar, tot i que avui dia qualsevol multifunció senzilleta fotocopia el color que calgui.)
• Cal signar també un imprès conforme t’han lliurat el material del curs; ja sembla una mica complicadet, però no ve d’una firma. Ara bé, tenen una noció de material tan exhaustiva que la llista inclou la carpeteta amb el logotip i informació del sindicat que munta la cosa, i fins el típic bolígraf de propaganda que va amb el lot! Només hi falten els caramels de la safata de l’entrada…

Segurament el ja tòpic «surrealista» no seria l’adjectiu més adequat per descriure-ho, però tampoc no sé quin hi podria posar.

 

Dia terminològic

Dimecres passat vaig anar a una jornada sobre manlleus organitzada pel Termcat. Dit de qualsevol manera, els manlleus són paraules d’altres llengües que s’incorporen al català, i porten feina als del gremi per decidir la millor manera d’incorporar-les (aquesta és una de les coses que es dediquen a fer els del Termcat, justament). Com que per feina de tant en tant em toca enfrontar-me a paraules d’aquestes —ja siguin procedents de religions amb arrels llunyanes o d’executius que pensen que en anglès tot queda millor— vaig decidir fer un forat sí o sí a l’agenda i anar a veure què explicaven.

I em va semblar força interessant, fins al punt de tenir ganes que surtin editades les ponències per repassar el que es va dir i llegir les coses que es van quedar al tinter per falta de temps. Del matí, a banda de la ponència del professor Joan Veny, el que més em va interessar va ser el bloc dedicat al tractament dels manlleus procedents de llengües amb altres alfabets: l’àrab, el xinès, el japonès i les llengües de l’Índia. La moderadora va comentar que davant la gran quantitat de paraules que ens arriben de l’anglès potser es feia estrany fixar-se en aquestes llengües, però per mi resultava especialment necessari; al capdavall, amb una paraula anglesa sempre tens la possibilitat de deixar-la en la llengua original, posar una cursiva i anar fent, però una de xinesa ja l’has de tocar només per passar-la a l’alfabet llatí… Les intervencions van ser variades i informatives: des de la llarga tradició d’adaptar paraules àrabs al català presentada per Dolors Bramon (recordem que fa més de mil anys que tenim tractes) fins a la defensa per part d’Albert Nolla d’optar per la transcripció no adaptada dels mots japonesos, passant per les peripècies dels manlleus del xinès que va presentar Sara Rovira. Per la part que em toca, m’hauria agradat que hi hagués també algun expert en ortotipografia per parlar de la cursiva i els manlleus, però admeto que ja quedava fora del tema.

La tarda es va dedicar a un aspecte en el qual en principi no hi havia pensat, però que és important: l’«anàlisi de la implantació de terminologia», és a dir, com saber si a l’hora de la veritat la gent fa cas (o no) de les propostes del Termcat i altres organismes similars. Destacaria, per clara i amena, la intervenció de Xavier Vila per presentar un llibre sobre el tema que s’acaba d’editar i del qual parla al seu bloc.

En resum, un dia ben aprofitat. Llàstima de la muntanya de feina que m’esperava a casa…

Observació tonta del dia: Saps que ets en una jornada del gremi quan, darrere teu, unes noies esperen que comenci tot comentant com està de mal editat el llibre que regalen amb el material.