Llegeixo en una novel·la de ciència-ficció que uns personatges parlen en un idioma que té «un fonema per denotar majúscules». No estic segura de si una cosa així podria existir, ni com, o de si senzillament l’autor està barrejant la gimnàsia amb la magnèsia, ni tampoc tinc ganes de posar-me a investigar.
Però imaginem-nos que una cosa així funcionés i tinguéssim un clar equivalent sonor de les majúscules. Tindríem els mateixos dubtes i discussions que ara sobre el seu ús? O ens hauríem posat d’acord molt abans? Com sonarien aquells que sempre escriuen «el Director» i «l’Empresa» (i que de vegades fa la sensació que si no posen «la Taula» i «la Cadira» no és per falta de ganes)? I tota la gent que sortirà pels mitjans aquesta nit i demà al matí parlant d’eleccions?
Ai, la tonteria dels diumenges…
9 Juny 2009 at 8:13 am
Podríem saber en quina novel·la ho vas llegir, això? Només per curiositat… Resulta que diumenge llegeixo el teu apunt, anit casualment fullejo “C’era due volte il barone Lamberto” de Gianni Rodari i a la pàgina 5 m’hi trobo la mateixa idea: el baró Lamberto del títol es queixa perquè els criats no pronuncien el seu nom amb la inicial en majúscula, i el majordom Anselmo li ha d’explicar que majúscules i minúscules no es poden dir de manera diferent. “La lingua parlata ha di queste manchevolezze”.
9 Juny 2009 at 1:03 pm
Sí, és clar. Era Matter, de Iain M. Banks. El context és simplement un parèntesi del narrador, quan un personatge es descriu a si mateix com a «Wanderer» i el seu interlocutor sent la majúscula i entén que no és el mateix que «wanderer» (després ja ho explica). Tot molt de passada, sense que sigui un moment important.
Però sí que és casualitat, sí. Es veu que aquesta idea l’ha tinguda prou gent…