En una llista de correu de traductors, la Dolors Selis va explicar ahir aquest acudit, diu que tret d’un Patufet dels anys trenta (no sé si aleshores era igual de dolent):
En un restaurant, el client diu:
—Voldria una sopa de faltes d’ortografia.
—Perdoni, però d’això no en tenim —respon el cambrer.
—Aleshores —diu el client—, com és que les posen a la carta?
Ara deu tocar decidir si ens desesperem perquè aquest acudit té setanta anys i encara podria servir, o ens ho prenem amb calma pensant que hi ha problemes que no són només nostres…
3 Març 2009 at 8:06 pm
L’acudit en sí és força dolent, la veritat sia dita.
Ara bé, el missatge que reflecteix és prou clar i contundent: No hi ha establiment en un sol carrer que no hi hagi alguna falta d’ortografia.
També val a dir que “Errare humanum est”, no tothom té la sort de conèixer amb escreix la llengua fins el punt de no fer ni una sola errada ortogràfica. Cert és, també, que hi ha faltes i faltes: N’hi ha de molt greus que són un clar símptoma d’ignorància, però també n’hi ha de corrents i excusables.
Ens hem de preocupar? En certa mesura sí, car sempre que hi ha un deteriorament de la llengua hem d’intentar posar-hi remei. El remei, però, més val que s’apliqui a temps, perquè sinó la malaltia pot esdevenir crònica i incurable: Amb això vull dir que el sistema educatiu català, actualment i a dia d’avui, no funciona. Molts xicots i xicotes ronden pel carrer sense saber escriure gairebé ni correctament el seu nom, i seran aquests els que escriuran amb errades ortogràfiques a la carta del restaurant.
Però tampoc cal fer-s’hi mala sang…
Una abraçada,
David.
Salut!