Una vegada hi havia un senyor (o una senyora, no ho sabem) que tenia un local on servia cerveses bones i variades, i va voler que el rètol de l’establiment ho deixés clar. Per això va triar unes lletres ben maques i hi va posar cervecería, en castellà, tal com dictaven aleshores les lleis del país.

Però va passar el temps, la legislació va canviar, i va arribar el moment de posar el rètol en català, no sabem si perquè al propietari li feia il·lusió o per una nova normativa. Ara bé, el nostre protagonista no s’hi volia gastar gaires diners, potser perquè anava curt d’armilla, o potser perquè era garrepa de mena. Ignorem si va pensar-hi molta estona tot contemplant el local, o si gràcies a la seva astúcia comercial ho va descobrir de seguida, però va arribar a la conclusió que, de fet, no necessitava un rètol nou: només calia canviar molt poca cosa.

L’accent de cervecería va ser fàcil de treure (si l’havien posat, és clar, que les lletres eren majúscules i hi ha mites molt estesos). Faltava només substituir la segona ce, amb una lletra que s’assemblés al màxim a les seves companyes. I ja va estar. El cerveser (o cervesera) va poder contemplar amb orgull el rètol catalanitzat:

cervesseriaokLlàstima que no hagués pensat a consultar un diccionari! (O a assessorar-se amb un bon professional, tot s’ha de dir.) Podria ser que no en tingués cap, que consultar a algú altre li fes vergonya, que volgués estalviar temps a més de diners… El cas és que no es va adonar que, per escriure cerveseria, n’hauria tingut prou amb només una essa. (Més grossa, això sí.)

I la cerveseria i el rètol encara hi són, si no els han canviat o han tirat la casa a terra.