Per a lectura i decoració

Copio alguns fragments d’una notícia que ha anat passant per les llistes de traductors aquest matí:

El 1 de mayo, un ciudadano paquistaní acudió al aeropuerto de Barajas requerido por la Policía Nacional. Hacía falta un intérprete de portugués […]
La primera sorpresa para los agentes fue ver a un paquistaní para traducir portugués. La segunda fue comprobar que tenía seis antecedentes policiales, entre ellos dos delitos por falsificación de documentos y otro por tráfico de drogas, y una orden de búsqueda y captura. Fue detenido.
[…] Los traductores pertenecen a la empresa Seprotec, que ha ganado el concurso público que el Ministerio del Interior hizo para dotar de intérpretes a la Policía Nacional.
[…] Seprotec paga a cada intérprete 10 euros la hora, cuando la empresa cobra de Interior 45 euros la hora por una interpretación oral […]

D’una font com 20 Minutos es poden esperar errors (com l’esment a l’idioma «pakistaní») i un cert grau d’exageració, però em sorprendria molt que el nucli de la notícia no fos cert, perquè el tema dels intèrprets judicials ja fa temps que s’arrossega.

A les comissaries i als jutjats hi passen coses serioses, i els traductors i intèrprets que hi treballen haurien de ser persones especialitzades i molt capacitades per fer bé la seva feina, però per desgràcia a la pràctica pot acabar-hi interpretant gairebé el primer que passi. D’una banda, factors com la demanda de llengües poc freqüents a casa nostra (hi ha intèrprets jurats titulats de wòlof?) fan que no es puguin fixar per norma requisits estrictes quant a titulació, per exemple. D’una altra, els concursos on es miren sobretot els costos i pràctiques com les que esmenta la notícia no tendeixen precisament a atraure bons professionals i beneficiar la qualitat (i aquí podríem afegir el poc atractiu que tenen els llarguíssims terminis de pagament habituals a les administracions per les petites empreses i els autònoms).

Bé, no em vull allargar més, que jo a aquest món no m’hi dedico i tot el que en puc dir és de segona o tercera mà. Si voleu saber més del tema, he trobat un article dels Quaderns Divulgatius de l’AELC que explica força coses. L’Associació de Traductors i Intèrprets Professionals de Girona també ha fet molta feina al respecte, encara que a primera vista el seu web no sigui gaire atractiu.

Eso sí, los visitantes de la Expo no sabrán a ciencia cierta qué ejemplares están viendo en cada uno de los tanques, ya que los carteles no se pondrán hasta después de la Expo para no interrumpir el recorrido y evitar que se hagan tapones de gente leyéndolos, según manifestó el acuarólogo Antonio García.

(Els responsables del nou aquari de Saragossa expliquen les seves coses al Heraldo de Aragón.)

Acabo de llegir això en una ressenya de Microsiervos:

Dejando aparte algunos pequeños fallos de la edición, como por ejemplo el que el apellido del autor esté mal escrito en la portada —lo que igual convertirá a este libro en un objeto de coleccionista en el futuro—, o alguna tabla que se les coló sin traducir, es un libro entretenido por su tono desenfadado y que sin duda será útil para cualquiera que esté interesado en estos temas.

No sé si sóc jo que tinc deformació professional, però qualificar —sense ironia— de «pequeños fallos» una pífia a la portada i taules sense traduir a l’interior em sembla que és posar el llistó de la qualitat molt baix.

Jo entenc perfectament que aquestes desgràcies passen i que les portades són molt traïdores (no us diré si per experiència, que representa que al bloc he de quedar bé), i també que una editorial petita com sembla ser el cas segurament no podria assumir els costos d’una revisió i nova impressió per corregir aquests errors. Però em preocupa que un lector, algú que potser s’hi gasta els quartos, no demani més, tenint en compte que un llibre no sol ser un producte efímer i s’hi hauria de dedicar la cura necessària. Si aquesta mena de qualitat només ens importa als del gremi, voleu dir que anem bé?

I per cert, la ressenya deixa entendre que és una traducció i dóna un enllaç al llibre original, però s’oblida de dir qui n’és el traductor.

Bé, de fet és per a tothom, però segons les estadístiques del WordPress és el motiu de moltes cerques que porten visitants al bloc, i l’apunt sobre el tema és un dels més vistos, per tant ja ho deixo clar des del títol…

Bé només volia posar l’enllaç a un document que vaig trobar l’altre dia: el Centre de Tecnologies de la Informació de la Universitat de les Illes Balears va fer un resum dels correctors de català i els processadors de textos disponibles per a Macintosh, a banda del Microsoft Office de sempre. És un PDF de cinc pàgines que podeu descarregar aquí. Té cosa d’un anyet, per tant no inclou els últims avenços de projecte Open Office ni els canvis de formats que ha introduït l’Office 2008 (deien que tindria corrector de català, però jo no he vist ni llegit enlloc). Igualment parla encara d’Apple Works i Pages en lloc d’iWorks, però la major part de la informació és vàlida i resumida amb força claredat.

D’altra banda, en Tomàs de Mossegalapoma.cat ha anat publicant coses i les ha aplegat en una petita guia sobre Macs i català que també us pot fer servei.

Per la part que em toca, repeteixo que el meu corrector de català preferit és l’Escriu, que s’entén bé amb versions antigues de Word i té característiques (algunes coses de gramàtica, apòstrofs, diacrítics…) que no he vist juntes enlloc més. Per desgràcia, mai no el van difondre i distribuir com calia i van deixar de desenvolupar-lo després de fer una beta per a les primeres versions d’OSX. De totes maneres, si teniu màquines antigues, podeu mirar de descarregar les demos i trampejar una mica.

Ets la protagonista d’una novel·la destinada al gran públic, i vius en una societat on el nostre concepte d’amor romàntic no existeix i tot això del món de la parella funciona d’una altra manera. Què fas? Enamorar-te com una burra, és clar, de qui toca socialment o de qui no toca, segons convingui a l’argument. Aquest mateix argument dicta que, per circumstàncies de la vida, siguis un testimoni privilegiat del moment històric crucial en què vius i coneguis un grapat de personatges i entorns diferents.

Més o menys això és el que li passa a la protagonista de l’últim llibre que he traduït i s’ha publicat, L’última concubina, de Lesley Downer. I tampoc no és que sigui dolent: cal un argument per fer avançar el llibre i enganxar el lector, i és molt lògic que una novel·la històrica que miri de mostrar diversos aspectes del període que vol retratar. I no puc negar que el moment que retrata aquest llibre té molt de fascinant: el pas del Japó dels shoguns (amb totes les sedes i luxes que calgui) a l’era Meiji, amb l’obertura a la influència d’Occident.

Narrat des del punt de vista d’una noia d’origen humil que esdevé concubina del shogun, el llibre deixa veure la transformació social del país paral·lelament a l’evolució del personatge, i ho amaneix tot amb unes dosis d’acció i misteri. L’autora, a més, ha viscut al Japó i ha escrit unes quantes obres de divulgació sobre aquest país, per la qual cosa es pot esperar que la recerca històrica estigui ben feta i no hi hagi grans errors (espero no haver-n’hi afegit jo durant la traducció). En resum, que dins del seu gènere està bé, però m’ha quedat la recança de trobar-hi tant d’enamorament; m’hauria agradat més tenir l’oportunitat d’entendre una protagonista que viu els seus sentiments amb uns paràmetres ben diferents dels nostres.

I ara que ja he parlat del meu llibre, toca esmentar també una altra novetat: ja ha sortit La catòsfera literària, una antologia de textos publicats originalment en blocs (i blogs!) sorgida arran de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc a Granollers el gener passat. El llibre es presentarà oficialment dissabte que ve a Vallromanes. En Toni Ibañez, un dels pares de la criatura, n’està fent un gran seguiment a l’Entrellum, i també n’he trobat una ressenya a Vilaweb, per posar només un parell de llocs amb més informació. Felicitats als autors seleccionats, i a tota la gent que ha treballat per tirar endavant el projecte.

–––––

Actualització (2-6-08): Oblideu-vos del llibre de la concubina unes setmanetes, si us plau. S’ha produït una cadena d’errors estúpids (de la qual no m’escapo) que han portat a una desgràcia editorial. La bona notícia és que ho estan arreglant.

Aquest matí un col·lega ha enviat a la llista de correu Traducción un anunci d’un traductor jurat madrileny que, suposo que com a estratègia de màrqueting, promet el següent:

Si usted encuentra una traducción mejor realizada, le regalaremos la nuestra.

Tenint en compte que en el nostre camp, dintre d’uns marges, conceptes com ara «bo» i «millor» poden resultar força subjectius, el primer que se m’acut és que l’home no té gaire bona peça al teler. Per començar, jo ja dubtaria si aquest «realizada» realment hi cal…

Després, en pensar sobre què hauria de fer l’hipotètic client per «trobar» una altra traducció (encarregar-la a un segon traductor, per exemple?), em sembla que la promesa aquesta no acaba de quadrar, per molt aire de clàssic publicitari que tingui.

–––––––

Afegit (14 de maig): Parlant d’anuncis de traductors i correctors, ja fa un parell de matins que em trobo això enllaçat a la portada de Vilaweb. Com diríem saltant-nos olímpicament la normativa, no té desperdici. Si fins m’he plantejat que en realitat l’anunci no l’ha posat aquest noi, sinó el seu pitjor enemic…

Això és el que vaig aprendre ahir en un minicurs sobre el tema al Cibernarium (un bon lloc on aprendre de franc quatre coses de qüestions relacionades amb les TIC). Segons els apunts, això de la identitat digital és el

conjunt de trets i característiques pròpies d’una persona que l’identifiquen i alhora diferencien dels altres i passen a formar part de la Xarxa.

Dit d’una altra manera: que per poc que t’hagis mogut per Internet, com que tot queda desat en algun lloc o altre i molt sovint indexat, si algú et busca et pot trobar i fer-se una idea de tu. Sembla que caigui pel seu propi pes, però quan hi penses una mica t’adones que pot tenir conseqüències, per exemple si la persona que t’ha buscat està pensant si donar-te una feina o no… Apuntem la identitat digital, per tant, a la llista de coses que cal anar tenint en compte.

Com que era una sessió d’introducció, es va dedicar a presentar el concepte, fer una mica d’egosurfing i veure algunes eines i recursos que hi ha al respecte. No hi va haver temps de mirar a fons casos concrets ni tocar temes més per reflexionar, com ara el control de la informació que dónes per accedir a determinats serveis, l’ús d’un nick o del nom, o la relació entre els aspectes «particulars» i «professionals» de la vida de cadascú. I si a tot plegat hi afegim la velocitat a què evolucionen les coses a la Xarxa, vés a saber on pot acabar portant tot plegat. Més teca per pensar. En qualsevol cas, de moment estic una mica més informada, que sempre és bo.

Potser ja ho havia vist abans i me n’havia oblidat, però gràcies a la consulta d’una companya a la llista de correu d’ATIC he descobert quina és la tecla d’ordre. No serveix per tenir totes les finestres endreçades (això és l’Exposé), ni tampoc perquè els ordinadors que s’han posat a fer ximpleries es comportin. Tampoc no és la tecla (grossa i vermella, segons els clàssics) que fan servir els superdolents a l’estil de James Bond per intentar dominar el món o donar ordres als seus sequaços…

No, és la tecla que els usuaris de Mac solem anomenar «poma», «command» o fins i tot «comando». (És que tret d’un intent sense gaire èxit per part de la Generalitat quan el sistema encara anava en disquets, l’OSX no s’ha traduït mai al català i ens hem hagut d’espavilar.) Però mentrestant el Termcat també havia pensat en nosaltres:

Per desgràcia, tot i que és una proposta molt raonable, pel que he vist buscant “Mac” i “tecla d’ordre” al Google, sembla que només la recullen els de Softcatalà (que en podrien ser els inventors i tot). Hi ha problemes de difusió, doncs, almenys fins que l’oncle Steve decideixi traduir-nos el programari. Potser ara seria un bon moment per mirar d’escampar-ho una mica, aprofitant que els d’Apple han tret el dibuix de la poma dels nous teclats. Perquè això que del bunyolet que hi ha ara se n’hauria de dir «trèvol», també ho he descobert en aquesta fitxa, i ja em veig d’aquí a uns quants dies parlant de «la tecla del llacet».

… amb aquests dos senyors i crec que amb força més gent, sobre la imatge de l’esquerra (feu-hi clic per veure-la més gran), que fa temps que corre per Internet i ara ha arribat el tros de Xarxa que ens queda més a prop. Sembla que algú va veure que el Collins castellà-anglès incloïa una accepció de «polaco» en el sentit de «català» i es va quedar molt parat, tant que va voler compartir-ho.

Per desgràcia, els atzars de la vida d’autònoma i la meva limitada capacitat d’organització m’han tingut força entretinguda aquests dies, pont inclòs. (I el fet que dimecres la clientela s’adonés que «ja som a maig» i decidís posar-se i posar-me les piles en uns quants projectes tampoc no hi ha ajudat, però això ja se’n va del tema.) Bé, el cas és que per tot plegat no puc fer un apunt amb cara i ulls, però com que també em sabia greu declinar una invitació tan amable, us deixo alguns esborranys.

• El primer que se’m va acudir era que no veia per què algú havia d’estar tan sorprès de trobar això al Collins. En un diccionari general com aquest hi ha d’haver de tot i, si en determinats contextos «polaco» vol dir «català», doncs bé ho havia de recollir, oi? Ni que fos perquè algun pobre anglòfon no s’imaginés que hi havia polonesos nascuts a Vic… A més, ben segur que hi ha paraules i insults molt pitjors.
• Hauria pogut mirar d’on ve aquesta expressió i explicar-ho (em sembla que hi ha diverses versions), però no tenia temps d’investigar. Si us interessa, espero que ho trobeu avui mateix en algun altre bloc.
• La recerca que sí que vaig poder fer va ser consultar una edició més nova del diccionari (el faig servir per treballar, és a dir que només vaig haver d’estirar el braç). Allà vaig comprovar que l’entrada encara hi era (feu clic a la foto de la dreta), però el registre havia passat de «familiar» a «pejoratiu». Que potser això de «polaco» es percep com més ofensiu ara que fa uns quants anys? O ho ha estat sempre però no ho havien recollit? Un altre possible tema, tenint en compte que aquesta mena d’expressions no sempre es diuen ni s’escolten igual…
• Encuriosida, ho vaig buscar també al diccionari castellà-català de l’Enciclopèdia, i aquest ja no ho recull. Es van despistar? O van pensar que la majoria d’usuaris ja sabrien de què va la cosa i aquesta entrada en concret no els feia gaire falta? (Als diccionaris tampoc no hi cap tot, ja se sap.) Al DRAE tampoc no hi surt, si bé té algunes accepcions que podrien donar força joc.
• Els del Polònia, en canvi, millor no fer-los sortir, que ja m’allunyaria massa del tema d’aquest bloc.

Ara tinc curiositat per veure amb qui hauria coincidit…

Actualització: Ja podeu trobar una llista amb una trentena de blocs apuntats a la festa en aquest apunt de Gazophylacium. Cal destacar les tangents que ha arribat a prendre la proposta (friquipremi a «La darrera càrrega de la cavalleria polaca») i la quantitat de blocaires que s’ho han pres com una ofensa (que no havien buscat mai paraulotes al diccionari, de petits?).