Per a lectura i decoració

llitbreria: piló de llibres a mig llegir que se’ns acumulen sobre la tauleta de nit
(Recollit a la Base de Badades el dia de Sant Jordi)

La pila de la foto no és meva (jo els llibres els tinc escampats per tres o quatre llocs), però no em negareu que fa patxoca…

–––––

Afegit: Aquí es veu com un dissenyador li ha donat una volta més a la idea, amb una llitbreria-tauleta.

Un dels blocs que surten a la columna de la dreta és Ediciona, dedicat al món editorial. Doncs bé, fa cosa d’una setmana la gent que el porta ha posat en marxa el web, amb el mateix nom, que es presenta com un portal destinat a professionals i empreses del món editorial. El seu element més destacat és un directori de traductors, correctors, editors, il·lustradors i altres oficis afins, amb els quals es vol crear una «comunitat», d’acord amb tot això del Web 2.0 que es porta ara. Els altres dos grans apartats són un directori de recursos (professionals, econòmics i legals), destinat a créixer amb les aportacions i els comentaris de la gent apuntada, i el d’«Actualidad editorial», que ara mateix consisteix en un recull de blocs sobre el tema. Si en voleu saber més, us recomano aquest apunt de Silvia Senz a Addenda & Corrigenda, amb alguns enllaços que també aporten informació.

Jo m’hi he apuntat, a veure què passa. De moment, hi tinc un perfil bastant bàsic (el que més m’agrada és la foto) mentre decideixo què hi vull posar exactament, i segons les estadístiques del WordPress d’allà m’han vingut algunes visites. No he tingut gaire temps per voltar pel web, però aquestes són les meves primeres impressions:

• Molt bé la possibilitat de comentar els recursos. Avui dia, per mi, una llista d’enllaços sense comentaris i valoracions no val res.
• Si hi estàs registrat, és interessant la possibilitat de guardar els recursos i perfils preferits al teu espai. Pot ser una bona manera de tenir a mà quan no sóc a casa uns quants diccionaris i similars dels quals no recordo mai l’URL. (Segur que hi ha webs que ofereixen justament aquest servei d’arxivar marcadors, però mai m’he posat a provar-los.)
• Em sembla que encara s’ha de treballar la comunicació entre la gent apuntada: de moment, si visites el perfil d’una persona, li pots enviar un correu (sense que el sistema te n’ensenyi l’adreça; molt bé), però pel que he vist la cosa s’acaba aquí. Potser caldria algun fòrum o similar, per crear debat i fomentar les relacions entre aquesta comunitat de professionals que volen muntar. És clar que de fòrums i llistes de correu ja n’hi ha un munt…
• Semblarà una ximpleria, però trobo molt a faltar un botó de «sortir», «tancar sessió» o similar. M’agrada controlar quan navego com a usuària i quan no i, ara com ara, l’única manera que tinc d’assegurar-me que m’he desconnectat del web és tancar el navegador…
• Com és lògic en un projecte que comença, els continguts —més enllà del simple directori de professionals— han de créixer molt: recursos, blocs i altres fonts de notícies, comentaris… Això depèn en gran part, suposo, de la gent que hi estem apuntats, de les ganes que tinguem d’aportar continguts i de si ens sembla que val la pena. És el que tenen aquests projectes comunitaris, i de moment em fa l’efecte que som més persones mirant que altra cosa, però amb el temps la cosa pot canviar.

I com que el temps és un bé escàs i aquest apunt ja és prou llarg, ho deixo aquí. Com a conclusió, diguem que el web d’Ediciona pot ser la llavor d’alguna cosa interessant, però encara no estic del tot segura de què i com creixerà.

Em sembla que avui toca posar una rosa el bloc, perquè és Sant Jordi i per donar gràcies a tots els que heu fet possible que aquests apunts hagin superat ja les 10.000 visites (a algú potser li semblarà una misèria, però a mi tenir més visites que correu brossa ja em fa il·lusió, què voleu que us digui). Moltes gràcies.

De llibre no en poso cap, que em sembla que els que passem per aquí en general ja n’anem servits…

De totes maneres, si demà sortiu a voltar pel centre de Barcelona, sapigueu que diverses associacions de traductors hem muntat una parada al capdamunt de la rambla Catalunya, per reivindicar una mica la nostra feina cara al públic (quants dels llibres que es compren i regalen avui són traduccions?). Hi haurà informació sobre les associacions i les seves activitats i també, com cada any, es repartiran punts de llibre commemoratius. Jo no sé si m’hi podré passar, que a casa estem fent un concurs a veure qui té el virus més formós, però és una proposta.

Un último consejo: no aceptes jamás un trabajo el viernes por la tarde para un cliente nuevo. Te lo deletreo: huele a marrón…
(Pilar Bayle, traductora, recordant quatre coses bàsiques al seu bloc)

Corregint un text sobre el sector turístic, avui m’he trobat aquest bonic sintagma:

[…] les principals signatures hoteleres espanyoles […]

I una mica més avall hi insistia:

[…] la seu central de la signatura […]

Quan he recollit l’ànima, que m’havia caigut als peus —perquè el text no era d’un traductor automàtic sinó d’una persona humana, pel que jo sé amb una llicenciatura en comunicació i que s’havia documentat una mica sobre el tema… Bé, deia que quan m’he recuperat de l’ensurt he decidit aprofitar l’oportunitat i comprovar si firma es podia fer servir com a equivalent d’empresa.

Em sorprèn no trobar recollit aquest significat de firma al DIEC2, que en canvi sí que inclou companyia en el sentit d’«associació per a fins econòmics, industrials o comercials, societat». Ben al contrari del que em deia l’instint, al qual companyia li semblava més calc de l’anglès i li feia més ràbia… Passo al diccionari de l’Enciclopèdia, que sol tenir la màniga més ampla, i veig que sí que inclou una accepció de firma que fa al cas, i també una de companyia. També trobo totes dues paraules amb aquest significat al DCVB, on a l’entrada de companyia apareix un exemple força antic… El pas següent seria anar a consultar el Coromines a la biblioteca, per saber l’origen d’aquestes paraules i mirar d’esbrinar quan i com es van incorporar al català, però amb la feina avui ja se m’ha fet tard.

De moment em quedo amb totes tres paraules, empresa (que em continua semblant la més natural), firma i companyia, que de vegades hi ha poques coses per dir i s’han d’omplir moltes pàgines, i llavors tots els sinònims (o similars) són pocs… Però signatura no, sisplau, encara que sembli més català.

Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.

(Josep Pla, ‘El quadern gris‘, 12 d’abril de 1918)

M’ho hauria de penjar en un lloc ben visible, que quan admetin procrastinar en català encara sortiré als exemples…

Aquest matí diversos blocs de can Vilaweb s’afegien a una iniciativa del PEN Internacional que em sembla si més no digna d’esment. Per denunciar la manca de llibertat d’expressió a la Xina, han posat en marxa la campanya Poem relay, que consisteix a passar-se virtualment un poema  entre els diferents centres del PEN Club arreu del món, en un recorregut similar al que està seguint aquests dies (amb incidències diverses) la torxa olímpica. Cada centre hi afegeix noves traduccions i enregistraments sonors.

El text seleccionat és Juny, del poeta i periodista xinès Shi Tao. El poema està inspirat en els fets de Tiananmen i l’autor fa uns tres anys que està empresonat, ja us podeu imaginar per què.

Avui el poema ha arribat, entre altres, al PEN català, que n’ha inclòs dues versions: en català i en amazic, en traduccions de de Manel Ollé i Salem Zenia, respectivament. En aquesta pàgina trobareu els seus textos, i també enregistraments. El viatge de Juny, que de moment ha estat traduït a més de 60 llengües, acabarà a Pequín quan s’hi celebrin els jocs.

Sí que es poden fer coses, amb les traduccions…

No passa cada dia que en comprar un llibre la caixera et digui que si vols te’l signarà l’autor, que està treballant tres prestatges més enllà… Però si el llibre parla de les llibreries des de dins tampoc no és impossible, i vaig decidir que per un cop a la vida bé podia tenir un exemplar dedicat (i us asseguro que no estava previst, perquè era la tercera llibreria on entrava buscant una altra cosa). L’Eduardo Fernández va ser molt amable, i quan després vaig llegir les referències a l’Enterprise encara em va caure una mica més bé (tots tenim els nostres mites).

De Soldados de cerca de un tal Salamina ja se n’ha parlat força (aquí i aquí, per exemple), però per si de cas: es tracta d’una aproximació a la «galaxia llibreria», amb una primera part on explica amb humor la feina dels llibreters i un recull d’anèctotes amb les peticions més estrambòtiques que es poden trobar aquests professionals.

De vegades m’identifico una mica amb els pobres clients, perquè tot i que sóc capaç d’anar a buscar un llibre amb la fitxa de l’ISBN* ben impresa, també tinc tirada als lapsus linguae, o em falla la memòria i acabo preguntant per «una novel·la que deu haver sortit no fa gaire perquè n’estan fent promoció a la ràdio, que l’ha escrit una dona i em sembla que el títol és alguna cosa del mar»… I de vegades ho trobo i tot. També, com explica El Llibreter a l’epíleg, m’he ensopegat amb ordinadors de llibreries que feien literatura pel seu compte i no ens ens ensenyaven el que el dependent i jo teníem clar que havia de ser allà.

En qualsevol cas, un llibre recomanable per quan cal una injecció d’humor, i que pot no ser un mal obsequi ara que s’acosta Sant Jordi. I si us ajunteu uns quants lletraferits amb una estona per perdre i un exemplar, sempre podeu passar l’estona jugant a endevinar a què es referia la persona que va anar demanar el «Primer Ching», «Los patos de Eulalia» (amb aquesta vaig fer una riallada que el meu home va venir a mirar què passava) o llibres de «Pío Mao».

Els de l’editorial diuen que estan recollint més anècdotes per a futures edicions. Des d’aquí els suggeriria, a ells o a qui fos, que un bloc també seria una bona manera de presentar tots aquests fenòmens de la galàxia llibreria (i ja en faran el llibre després, si de cas). Mireu què fan alguns publicistes, per exemple.

* No ve al cas, però un avís: escrivint aquest apunt m’he adonat que els del Ministeri han canviat la base de dades de l’ISBN de lloc, i també han canviat una mica la interfície.

Segurament la majoria ja sabeu què és OpenOffice, un programari lliure i gratuït amb funcions molt semblants al ben conegut Microsoft Office «de tota la vida». Fa temps que tinc ganes de provar-lo a fons i aprendre a fer-lo anar bé, perquè encara que el Word sigui un bon programa sempre és bo conèixer les alternatives. I per mirar com està el tema dels correctors de català i algun programa de traducció que va amb aquest format, i perquè cada cop em fa més ràbia haver-me de gastar una quantitat considerable en tot un paquet quan el vull actualitzar, si la meitat de les aplicacions no m’interessen…

Però el cas és que encara ho tinc pendent, per manca d’una versió d’OpenOffice pròpiament per a Mac («Aqua» o «nativa», que en diuen), anunciada des de fa cosa d’un any però sempre endarrerida. (Sí, ja sé que tinc les alternatives de NeoOffice o fer servir l’X11, però no m’acaben de convèncer.) Ja m’havia fet la idea d’esperar-me a passat l’estiu, quan havien anunciat la versió número 3 d’OpenOffice, aquest cop per a totes les plataformes.

Però avui he rebut un missatge de la llista Infoedicat on es parla de la publicació d’OpenOffice 2.4, amb un subapartat on es presenta com a novetat destacada que per primer cop n’hi ha una versió «estable oficial nativa» per a Mac. Sorpresa total, perquè en un món amb tant de safareig i rumors com és el d’Apple, tot el que havia llegit es referia a versions de prova per als més valents… El missatge remet a aquesta pàgina de l’Ajuntament d’Alcúdia. Em pregunto si tot plegat no sera una broma de l’April Fools’ Day, la versió anglosaxona de les innocentades, que va ser ahir. Miro al web oficial d’OpenOffice i em saluda un botó per descarregar-lo amb el meu sistema, processador i idioma preferit. No crec que encara els duri la broma… o potser sí, perquè quan hi faig clic em porta a la pàgina del projecte, amb els avisos de sempre que les versions Aqua són de prova i no per treballar-hi alegrement (i de traducció al català tampoc no en tenen, és clar). Faig un cop d’ull pels blocs dels responsables del projecte i tampoc no hi trobo res.

Conclusió: que algú a Alcúdia estava molt optimista i s’ha fet un embolic amb la informació, o al web d’OpenOffice van lents i em toca anar-hi entrant per si hi trobo alguna sorpresa agradable. De totes maneres, tampoc no em corre pressa, que encara m’estic mirant l’iWork…

—————————-

Afegit: Si us interessa això del NeoOffice i OpenOffice, he trobat un article de Macuarium que fa una comparació de les dues suites des del punt de vista d’un usuari. Feu-hi un cop d’ull, si voleu (per cert, a mi se’m veu millor amb Safari que amb Firefox).