Per a lectura i decoració

En aquest apunt d’Ediciona fan una comparativa de tarifes de traducció literària a diferents països. Ho destaco no tant per les conclusions a què es puguin arribar (cap gran novetat, i caldria parlar de quins factors es tenen en compte), sinó perquè el que es compara són xifres concretes, cosa no gaire habitual. Parteixen de l’informe Ser traduït o no ser del Pen Club i l’Institut Ramon Llull, que tinc a la carpeta de coses per llegir des de fa un munt de temps, tot i que no dubto del seu interès.

I permeteu-me que ho deixi aquí. D’una banda perquè el tema de les tarifes porta massa fàcilment a les lamentacions, i de l’altra perquè, encara que sigui important, parlar de diners em fa una certa vergonya, què voleu que us digui.

Vaig descobrir fa molt temps que el que jo deia no es tenia en compte, però que si ho encolomava a un clàssic, es convertia en dogma de fe.
(Anònim)

Vist al Diccitionari, un bloc on es recullen cites i es poden trobar frases interessants.

Errata. Nos persigen. Y nosotros a ellas, para retirarlas como si fueran replicantes, y no las encontramos porque como lágrimas en la lluvia utilizan técnicas de camuflaje avanzadísimas: se ponen delante de nuestras narices, abiertamente, en el lugar más visible, al comienzo de un texto (errata conocida como “la primera en la frente”), en los títulos, en el pie de foto más comprometido… allí donde no pensamos que pueda suceder y donde más jode cuando sucede.

Del Diseñario, un vocabulari que va publicant el bloc sobre disseny de premsa En caja baja. Per cert, a la definició en trobareu també un exemple, ni que sigui per demostrar que és ben certa.

… que en aquest bloc ja sabem que hi ha dies o anys per a tot. No sé si té alguna cosa a veure amb l’entrada de la primavera a l’hemisferi nord, però la UNESCO va proclamar el 21 de març Dia Mundial de la Poesia.

M’ho recorda un fullet que trobat dins l’Avui, cortesia de la Institució de les Lletres Catalanes i UNESCOcat (amb la col·laboració del Servei Català de Trànsit, aneu a saber per què). Hi ha un poema de Josep Piera (a la imatge, feu-hi clic per veure-la més gran), acompanyat de traduccions a 24 llengües que per algun motiu o altre és possible que algú faci servir avui pels carrers i cases de Barcelona. En tots els textos, i també en el copyright, consten els autors de la traducció. Ja sé que les coses ben fetes no haurien de notar-se, però de tant en tant quan en trobo també m’agrada fer-ne esment.

Ah, i he après que en aranès traducció es diu revirada. M’agrada. Segur que m’equivoco de mig a mig, però em fa pensar en regirar, en remenar i donar la volta al text perquè algú el vegi des d’una altra banda… Com que és el dia de la poesia, suposo que em puc permetre la metàfora.

Si les editorials de vegades es gasten més diners en la coberta d’un llibre que no pas en la traducció de l’obra, què més podem dir de la consideració que tenen pel nostre ofici?

Anna Casassas, traductora, en una publicació de l’AELC. Citada al suplement cultural de l’Avui del dijous.

No és que ara vulgui fer un apunt de Setmana Santa, no. Això de «novel·la espiritual» és el que posava en un prestatge de la llibreria Catalònia, com a subsecció de la literatura de gènere. No m’he acabat de fixar en si aplegava els codis Da Vinci i altres misteris, o potser les narracions en què el protagonista troba el sentit de la vida gràcies a la intervenció d’un Déu motorista o a una antiga saviesa oriental… De fet, estava tan fascinada pel descobriment que ni tan sols he pensat a fer la foto.

Sí, hi ha dies que em sorprenc fàcilment.

Així anomenava jo mig en broma el primer llibre que vaig traduir per a l’editorial Claret i que ara ha sortit al carrer. Evidentment ha acabat amb un títol més seriós, La Bíblia, font de sentit, que també s’assembla més a l’original (The Bible Makes Sense, tampoc no és tan fàcil trobar-hi una bona traducció).

I poca cosa més puc dir ara de l’obra, perquè vaig lliurar la traducció abans de l’estiu passat i els records que en tinc són massa vagues per escriure’ls sense ficar la pota. Serà la influència dels encàrrecs que sempre corren pressa, però no comptava amb els misteris de la producció i la planificació editorials, pels quals trigaria tants mesos a tenir el llibre a les mans. Ara, que sempre fa il·lusió…

I amb això acabem l’apunt promocional d’avui, que almenys és curtet.

Dissabte vam passar un moment per l’envelat de la Setmana del Llibre en Català, però no sé si vam acabar comprant antiguitats…

M’explico. El meu marit es va llegir no fa gaire la «meva» novel·la de romans, això li va fer venir curiositat sobre la figura de Ciceró i va acabar amb ganes de llegir el seu tractat d’oratòria (i no, el meu marit no és del gremi, però amb el seu temps lliure cadascú fa el que vol). Vam buscar-ne una versió catalana (no li venia de gust llegir-lo en castellà) i només vam trobar l’edició bilingüe de la Fundació Bernat Metge, publicada entre 1929 i 1933: són els tres volums de la foto de la dreta, l’adquisició de dissabte. Semblen molt ben conservats («ja no treballen amb papers tan bons», diria algú) i no hi he sabut veure cap indici que es tracti d’una reimpressió, tot i que encara no m’ho acabo de creure.

En fullejar el llibre (després d’haver-li tallat les pàgines, com abans), del primer que em vaig adonar va ser que les convencions tipogràfiques eren diferents de les d’ara, més «afrancesades». Si feu clic per ampliar la imatge de l’esquerra i us hi fixeu, veureu els espais dobles després dels punts i els espais fins de les cometes i els parèntesis, coses que habitualment només em trobo quan algun Word s’embolica i es pensa que el català és francès. És curiós veure com fins i tot aquestes punyetetes nostres evolucionen…

Canviant de tema, continuo molt atabalada i sense gaire temps per escriure apunts amb una mica de cara i ulls, però amb el Twitter vaig deixant enllaços i cosetes a la columna de la dreta, com potser ja heu vist.

Com l’efecte màgic de la traducció: parteixes d’un text en una llengua i després de la traducció… màgia! En tens un altre en una altra llengua. […] Un efecte màgic que fascina, i alhora decep quan es descobreix que dins de la màquina hi havia un homenet… i que no era màgia! I sí, nosaltres som aquest homenet, incòmode, que no només existeix, sinó que, a més vol cobrar una tarifa digna!
Fixem-nos que, en els números de màgia en què el mag parteix l’assistent en dues parts, el públic aplaudeix el mag, i no pas els ajudants contorsionistes que es pleguen dins la caixa. Els traductors som els contorsionistes que ens adaptem a les restriccions que ens imposa l’encàrrec.

D’un article de l’Olga Torres que es pot llegir sencer al web de l’AELC (rebut de Infoedicat).

• Si teniu curiositat per saber com esteu d’ortografia, podeu participar al dictat que s’organitza demà al migdia, a Barcelona i Olot, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Hi ha premis i tot, tant a la participació com als millors resultats. No hi podré anar, però m’agradarà veure com va la cosa i, si es publiquen, les estadístiques de participants i resultats.

• Per jugar una mica amb les llengües via Internet, els de Linguamon  proposen el Pintallengües, una mena de Pictionary o Dicciopinta multilingüe: tries una de les paraules i una llengua més o menys exòtica de les que et proposen, fas el dibuix amb el ratolí, i envies a qui vulguis un missatge. L’altra persona rebrà un missatge de correu electrònic convidant-la a endevinar la paraula dibuixada i l’idioma en què està. Una manera de passar l’estona com qualsevol altra, o potser de despertar la curiositat per les llengües d’algun grup d’alumnes, o convidar-los a fer anar Internet…

Bon cap de setmana! (Si llegiu això a temps, és clar)