Per a lectura i decoració

O algun altre joc de paraules més o menys dolent, això és el que inspira el cartell d’aquí a la dreta: un «viatge» amb jota que fa mal als ulls i al costat la ge (suposo que deu ser la talla), com si intentés arreglar el disbarat… A més, de l’objecte que venen en català se n’hauria de dir «plantofes», almenys segons el que he trobat pels diccionaris, que a casa som més senzills i ho deixem en «sabatilles». Es veu que l’encarregat (humà o informàtic) de traduir del castellà al català va tenir un mal moment amb aquest cartell.

La foto la vaig fer fa uns quants dies al Muji de L’Illa, un establiment que en teoria té una cura especial del disseny del producte i de la presentació. Sembla que en un lloc així sàpiga més greu trobar faltes com aquestes oi?

De totes maneres, us adjunto una altra foto perquè veieu que quan la cosa va bé també saben escriure «viatge» (i confiem que «paraigües» aquí sigui un plural i no una altra cosa, que tant veure errades no ha de ser bo…).

Espero que amb l’obertura i tots els canvis encara estiguin posant ordre a l’arbre de coneixement, repassant enllaços i tal, perquè sinó no anem bé. Mireu:

És que això que el budisme vingui d’un teòleg cristià uns quants segles abans del naixement de Crist és força difícil, oi?

A hores d’ara, ben segur que sabeu que la Gran Enciclopèdia Catalana ja es pot consultar gratuïtament en lloc de ser només per subscripció com fins ara (Si no, ho expliquen aquí, per exemple.) L’accés es fa per un nou portal, que inclou també el Gran Diccionari de la Llengua Catalana.

El que descobert avui sense voler és que el motor de cerca al GDLC que tenia al Firefox reenvia directament a la nova versió. És una alegria que les coses funcionin, ni que sigui de moment… (Un incís: m’encanten els motors de cerca del Firefox, són el gran motiu pel qual sóc fidel aquest navegador.)

Per curiositat, m’he posat a teclejar una mica i he vist que el nou portal substitueix l’antic www.grec.cat. Les pàgines d’entrada del GDLC i de l’Hiperènciclopèdia que tenia desades s’han obert, però en fer cerques envien als resultats del web nou.

Però què ha passat amb els altres recursos que hi havia a Grec.cat? L’adreça que tenia desada del Multilingüe ara com ara funciona i suposo que amb el diccionari de medicina deu passar una cosa semblant, però no sé què pot passar en el futur. Tampoc no és que els faci servir gaire, però tant l’un com l’altre m’han resolt alguna cosa. El Multilingüe sobretot m’havia anat bé fer fer alguna consulta senzilla i ràpida fora de casa, i el fet de poder-hi accedir des d’una adreça fàcil de recordar hi ajudava força… En fi, ja anirem mirant què passa.

Ah i si algú s’assabenta que ja han fet el motor de cerca de l’Enciclopèdia que m’avisi, si us plau.

Actualització (surt als comentaris però per si de cas): En Toni Hermoso ja ha penjat els motors de cerca al seu bloc (gràcies, Víctor!).

La sorpresa va ser veure l’última novel·la de Ferran Torrent, Només socis, amb una faixa que anunciava «3a edició». Ostres tu, i el llibre s’havia presentat el dia abans! Quin èxit més clamorós, quina agilitat editorial, quanta rapidesa a la impremta!

Somriure matiner cortesia de Tirant al cap.

En això consisteix el premi Arte y Pico que en Puigmalet ha tingut el detall d’atorgar a aquest bloc (per «l’art de defugir errades i errates», un lema que potser aprofitaré algun dia, si em deixa). Es tracta d’un premi virtual que va sortir del bloc uruguaià Arte y pico (on, per cert, s’hi veuen uns fantàstics tapetes per posar a sota l’estatueta) i que darrerament ha aparegut per alguna zona de la catosfera.

Les regles del premi són les següents:

1. Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d’aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
2. Cada premi atorgat ha de tenir el nom de l’autor i l’enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
3. Cada premiat ha d’exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
4. Premiat i premiador han d’exhibir l’enllaç d’Arte y pico per tal que tothom sàpiga l’origen d’aquest premi.
5. Exhibir aquestes regles.

I acte seguit procedeixo a saltar-me la regla número 1, que com potser haureu observat aquests dies vaig molt atabalada, estic poc pel bloc i només em falta posar-me a fer de jurat unipersonal… Però en els enllaços de la dreta, per exemple, segur que trobareu «material interessant i aportacions a la comunitat», amb figuretes i sense figuretes.

… que la meva nova companyia de mòbil m’envia la factura amb les dades de l’Oficina de Atención al Usuario de Telecomunicaciones i l’Instituto Nacional de Consumo ben visibles, per si de cas.

Es veu que amb el començament d’any la gent decideix posar-se a renovar la cartera de clients i fer enviaments massius a totes les adreces que troben en directoris i llistes de traducció, a veure si cau alguna coseta… O almenys això indica la meva carpeta de correu brossa. Però com que el botó d’«enviar» es pitja amb molta facilitat i a més surt de franc, de vegades la gent no s’hi pensa gaire i passa el que passa.

La primera joia que m’ha arribat aquesta setmana començava així:

Dear Sir,
I was informed about your Company by a fellow translator […]

Dues ratlles, dues pífies. Tenint en compte que qualsevol que em conegui una mica sap que d’empresa no en tinc res, i de «sir» encara menys, dedueixo que a aquest no el deuria informar un col·lega, sinó un enemic… O bé tenim una mostra que, com diuen, s’atrapa abans un mentider que un coix.

L’altre missatge va arribar poc després que una empresa m’hagués enviat publicitat dels seus serveis. Hi deia el següent:

[…] we spotted a very big mistake in our previous ad: our DTPers wrote the wrong price right at the beginning […]

No calen comentaris. Bé, podria dir que també els van fer l’anunci amb Comic Sans, però això ja són figues d’un altre paner, em sembla.

40. Tenia a les mans un deix de sofre dels abeuradors, deix de veces relliscant a dintre de les menjadores acompanyant-les perquè no sortissin a fora.

Això ho ha escrit la Rodoreda? Aquesta és la pregunta que us heu de fer per participar en el 42è joc literari que organitza el bloc Tens un racó dalt del món, un homenatge a Mercè Rodoreda amb motiu del centenari de l’autora.

Per fer-la ben grossa, hi col·laborem una seixantena de blocs, entre els quals s’han repartit fragments de textos inventats per l’organitzador i d’altres que pertanyen a La plaça del diamant. Per participar-hi, cal trobar una quantitat determinada de fragments. Les instruccions s’han publicat a Tens un racó a dalt del món avui, 6 de febrer. Animeu-vos a participar, que és un concurs amb premis i tot! (I no em pregunteu per la solució que no en tinc ni idea.)

No crec que en puguem arribar a dir tema de moda, però després d’un apunt a Totxanes, totxos i maons la setmana passada, dijous en parlava l’Eva Piquer al suplement de cultura de l’Avui: això dels correctors editorials està malament. Com que solen trigar a penjar-ho al web, copio un parell de frases d’Eva Piquer sobre un llibre en què els protagonistes, Carpi i Rachel, es converteixen en «Capri» i «Raquel» a la contraportada:

Em poso a llegir-lo amb el llapis a la mà i, quan només vaig per la novena línia del primer paràgraf, topo amb un ‘aniverari’, sense essa. Buf.
[...] Una de dues: o els follets d’impremta es reprodueixen com els polls, i a hores d’ara ja són tants que no hi ha qui els aturi, o els correctors editorials estan de vaga com els guionistes de Hollywood. I els lectors, mentrestant, ens fotem.

Igualment en parlen al bloc Lectures de l’Espolsada, on el punt de partida és si la situació està pitjor en català o en castellà i acaben comentant les presses en el procés editorial i les condicions en què de vegades es treballa (també hi ha editorials que ho volen fer bé, em consta). En qualsevol cas, és bo que d’això se’n parli i quedi clar que no es pot donar als lectors qualsevol cosa perquè, com diu Gonzalo (Darabuc) en un comentari al post de L’Espolsada, «el llibre és un producte, té un preu i, si està mal fet, s’hauria de poder tornar igual que un envàs de llet que obri malament, no?». La meva comparació preferida és amb una pantalla d’ordinador, que pot tenir un nombre màxim de píxels defectuosos, però no hi podria estar més d’acord.