Per a lectura i decoració

… haver fet això:

I am in need of a reading binge. Do you ever crave those? You take a couple days off of work to just wallow in reading. It’s been awhile since I’ve had one of those and with the rate of book acquisition around this house, a binge is a fast approaching necessity. […] perhaps I can get away with–dare I wish for it?–a whole week! […]
Perfect binge reading weather comes at the end of December and into January. Now it really is cold and I can lounge around in fleecy clothes, socks, and a blanket. And of course, there is a hot drink by my side. […]

(llegit per casualitat fa temps a ‘So many books‘)

En canvi, m’he dedicat a altres coses, la majoria agradables i que tampoc no cal explicar al bloc. La idea del «reading binge», però, sí que me l’apunto. Sobretot per si trobo una manera més atractiva de dir-ho en català que «un fart de llegir»…

Ei, que aquest bloc té corresponsals i tot!

En efecte, en Llengot d’Apunts des de dalt del baobab m’ha enviat l’anunci del número 215 de la revista Vèrtex que teniu aquí a l’esquerra. És una clara víctima de la nadalsitis, una plaga que consisteix col·locar «Nadals», en plural, en frases on en català hi posem un simple «Nadal». En Llengot em suggereix que seria un bon punt de partida per a un post, però no m’hi voldria estendre gaire perquè fa uns quants dies Joan Josep Isern ja en va parlar molt clarament al bloc Totxanes, totxos i maons; us remeto, per tant, al seu apunt.

No em puc estar, però, de compartir l’ensurt d’avui: al barri en tenim uns tan animals que no fan cagar el tió com la gent normal i corrent, sinó que l’excreten ells mateixos. Mireu el cartell de la dreta si no us ho creieu (i afegiu-hi tots els «ai!», «uix!», i «ecs!» que considereu convenients). Ara podria continuar amb alguna brometa escatològica, però com que sóc o hauria de ser ser una senyora més val que ho deixi estar…

Ah, i si no escric res fins passat Sant Esteve, bon Nadal a tothom.

Fa quatre dies que em ficava amb un anunci de l’última novel·la de Noah Gordon perquè hi havia una falta d’aquelles que fan feredat, i ahir van dir a les notícies de RAC1 que l’editorial havia tret una nova edició en català del llibre perquè la que havien posat a la venda estava plena d’errors ortogràfics i gramaticals. Fins i tot han posat un tall de veu d’una persona de Roca Editorial, l’empresa responsable, explicant que, després de l’ensurt inicial, la cosa no era tan greu com per retirar l’edició (recordem que això va arribar a les llibreries) però que s’havien adonat que al llibre li faltava una repassada i l’havien feta en els nous exemplars. Els de l’emissora també han aprofitat per penjar-se la medalla que la rectificació es devia a la denúncia dels oients d’El món a RAC1, però suposo que també els deurien arribar queixes d’alguna altra banda (o són oients molt ben organitzats, que tot pot ser).

No sé com sol treballar la gent de Roca Editorial ni com ha anat el procés de producció d’aquest llibre (que a més no he llegit), per tant no puc parlar de si la feina estava ben o mal feta. En qualsevol cas, és bo trobar un exemple de pressió dels lectors a favor d’una mínima qualitat lingüística en els llibres que es venen: al capdavall, l’edició és un negoci i els empresaris tendeixen a estalviar en allò que el públic no percep com important… És també un bon recordatori que, per molt grans i eficaces que siguin les campanyes de màrqueting, no es pot deixar de tenir cura del producte que es ven. De moment, ja han dit per la ràdio que canviaran els exemplars de la versió antiga per la nova als compradors que ho demanin, tal com se sol fer amb un producte defectuós. Ja toca.

És clar que tot plegat pot ser una sofisticada campanya perquè la gent parli del llibre (tant se val si bé o malament), i llavors jo hi he caigut de quatre potes…

Fins els diaris anglesos seriosos fan faltes d’ortografia de tant en tant, com tothom. I es veu que el Guardian va escriure malament (dues vegades) una paraula que vol dir precisament «mal escrit», i a sobre a l’apartat de fe d’errates del diari. Això sí, ho van reconèixer després:

We misspelled the word misspelled twice, as mispelled, in the Corrections and clarifications column on September 26, page 30.

Vist junt amb altres curiositats a Microsiervos, que ho ha tret de Malaprensa, que al seu torn remet a Regret the Error (que bonic que és això dels blocs!). Però no es pot negar que la pífia és prou bona…

Només quatre ratlles per fer-me ressò dels apunts publicats a Gazophylacium sobre els 75è aniversari de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana, amb unes quantes curiositats del primer diccionari «normatiu» que vam tenir. En Puigmalet parla més de la primera edició però a mi m’ha vingut al cap una de més recent, de color granat amb lletres daurades, que hi havia a casa, com a moltes cases, quan era petita. (Bé, de fet encara hi és, la que ha marxat he estat jo.) A banda d’algun diccionari escolar, deuria ser el primer lloc on m’enviaven a buscar com s’escrivia una paraula o on miràvem si «es podia dir» determinada cosa. Després van venir el de l’Enciclopèdia, el DIEC i tota la resta de volums més o menys gruixuts que ara m’omplen uns quants prestatges, però ja va ser després. Avui toca un homenatge al Fabra, ni que sigui amb aquest humil record. Per molts anys.

Una de les meves feines inclou corregir força entrevistes a empresaris, i diria que almenys un parell han explicat allò que en xinès la paraula crisi s’escriu amb dos caràcters: un vol dir «perill» i l’altre, «oportunitat». A partir d’aquí hom reflexiona i arriba a conclusions molt inspiradores. O motivacionals. O proactives. O alguna d’aquestes paraules que tant agraden a determinada gent i tanta ràbia poden fer als correctors (sobretot en un text que toca revisar).

Doncs resulta que la història, que fins i tot va fer servir Al Gore en rebre el Nobel de la Pau, és una mena de llegenda urbana. Ho descobreixo en un apunt de Language Log, on em remeten a aquest article (en anglès) de Pinyin.info que ho explica de manera prou clara (amb un apartat per als qui saben més xinès al final). El cert és que el caràcter que en teoria significa «oportunitat» en realitat vol dir més o menys «moment crucial en què les coses són a punt de fer un tomb». I si a aquest moment crucial li poses al costat la idea de perill, les perspectives del tomb no són precisament falagueres…

Com expliquen en aquest altre post de Language Log, la idea que en xinès crisi equival a perill més oportunitat la van introduir als Estats Units missioners que havien treballat a la Xina, i es va començar a estendre cap al 1940. Més endavant la van fer seva gurus de diversos camps i, com passa amb les llegendes urbanes, suposo que ens la continuaran explicant de tant en tant. Al capdavall, per què deixar que la realitat t’aixafi una frase inspiradora? Si non è vero è ben trovato, que diuen els italians (o no?).

Què fa que hi hagi gent que agafa unes borratxeres monumentals als sopars d’empresa, just davant de les persones a qui ha de demostrar el seu seny i professionalitat cada dia?

I com és que, tot i portar una vida retirada i tenir poquíssims compromisos nadalencs, almenys dos per força han de coincidir?

Fa uns quants dies vaig comprar la nova edició del Manual d’estil de Josep Maria Mestres et alia (conegut popularment com «el totxo del llom vermell»); tota una inversió, però tenint en compte que es tracta d’una referència bàsica per a la correcció en català em va semblar que valia la pena. Ara he aprofitat una estona del pont per posar-me a traspassar al llibre nou els marcadors que tenia a l’edició antiga (el quadre dels apòstrofs, el cas aquell que saps que hi és però no recordes mai què diu…). També he repassat el pròleg a la tercera edició i m’he posat a anotar les parts modificades a l’exemplar vell, amb vista a reutilitzar-lo. De canvis n’hi ha un grapat, alguns d’evidents com ara els nous apartats dedicats a publicacions electròniques i d’altres en què caldrà anar descobrint l’abast de les noves redaccions, incorporacions i reformulacions. Així doncs, després de comprovar ràpidament que no han canviat les conclusions de per i per a, afegeixo uns quants capítols del Manual a la llista de (re)lectures pendents.

Potser la novetat més visible d’aquesta edició és que inclou un CD amb un PDF de gairebé 350 pàgines que inclou el pròleg, la bibliografia, els índexs i un grapat de llistes. Curiosament, la llista de municipis només és al CD, les d’abreviacions es troben al disc i en paper i la d’estrangerismes i neologismes només és al llibre (posats a fer, la podrien haver inclòs al CD, perquè aniria bé poder aprofitar la facilitat de buscar en document electrònic). Sobre això, l’altre dia discutíem amb unes companyes sobre si el PDF és el millor format o haurien d’haver fet l’esforç de muntar alguna mena motor de cerca. Per la part que em toca, hi veig l’avantatge que amb el PDF s’estalvien problemes de sistemes operatius (tothom el pot llegir), encara que les cerques vagin més lentes o no afinin tant. El que sí que hauria fet, però, és separar tot aquest material en diferents documents; si busco una abreviació, per exemple, crec que faria més via obrint només el llistat corresponent. De fet, abans de descobrir que ara els puc trobar a l’Optimot, havia mig pensat copiar-me la llista de municipis al disc dur o portar-la en un llapis de memòria, perquè la consultava bastant, però encara que els bits no pesin un document tan gros em sembla excessiu…

De totes maneres, el Manual continua sent un clàssic de referència i, en broma en broma, de la darrera edició ja en feia set anys, per tant suposo que tocava renovació.

(I de moment no hi he trobat cap errata, només una taca al paper.)

Un anunci mal escrit sempre fa quedar malament, però si es tracta de publicitat d’un llibre encara més. Se suposa que una editorial és una empresa més preocupada pel llenguatge que d’altres, que té cura d’aquestes coses, i almenys està assabentada de l’existència d’uns éssers anomenats correctors… Sí, ja sé que els anuncis els fan empreses de publicitat, però aquestes també haurien de tenir control de qualitat, i sense el vistiplau del client les coses tampoc surten. Bé, això és el que ha sortit a l’Avui:

Podríem discutir si només pot ser «gaudir-ne» (els pronoms febles, aquella cosa en vies d’extinció!) o ho podem deixar en «gaudir» amb un sentit més general (ni que sigui agafat pels pèls). Però el que fa mal als ulls és aquest «poc a poc», un calc que em faig tips de canviar per «a poc a poc» a la feina, mig empipada i mig pensant que així justifico el jornal. La mala lletra l’ha posat la rotativa: la foto és de mòbil i no crec que es vegi, però el text també els ha quedat mal imprès. Quant a la novel·la, no us podré dir si és com l’anunci o l’han traduït i corregit bé, perquè no tinc pensat llegir-la: del Gordon només em va agradar El médico, fa un grapat d’anys, i després una biografia d’un rabí em va interessar pel que explicava del funcionament de les sinagogues. El que he vist d’El celler, començant per això de «tribut al nostre país», no em fa gaire bona espina.

I parlant de l‘Avui, a la redacció deurien anar una mica despistats pel pont: a la pàgina 3 en paper parlen de Manuel Chaves, el president d’Andalusia, i posen la foto d’Hugo Chávez, el de l’antiimperialimmo yanqui.

Atesa la seva possible utilitat, copio aquesta oració per trobar un llibre perdut que recull el Diari d’un llibre vell (un bloc d’algú que va al mercat de llibres de Sant Antoni més sovint que jo). És de l’obra El llibre segons el poble, de Joan Amades (1938).

Dimoni, dimoni,
torna’m el llibre que m’has amagat,
que no és teu ni meu,
sinó de la Mare de Déu,
i si no me’l vols tornar
la Mare de Déu te’l prendrà,
me’l donarà i et castigarà.

Alternativament, sempre es pot provar de dir allò que es dóna el llibre al dimoni per caritat, a veure si es pica i torna el volum. O mirar de tenir la biblioteca endreçada i sota control, però això ja és més difícil.