Per a lectura i decoració

Coses del món dels blocs: mirant les estadístiques descobreixo que m’ha enllaçat una traductora que es diu Cecilia Belza, i al seu bloc veig que els alemanys tenen una paraula per referir-se als nyaps de traducció. És clar que l’alemany és una llengua que ja hi té força tirada, a formar paraules llargues i superespecífiques, però aquesta em sembla interessant.

En aquest cas es tracta més aviat d’un joc de paraules: Übelsetzt, que és com anomenen una mala traducció, és una barreja d’Übersetzt, que vol dir ‘traducció’ (és cert, fa segles jo sabia dir «Ich bin eine Übersetzerin») i übel, és a dir, ‘dolent’ (de l’adjectiu ja no em recordava). A l’apunt de la Cecilia Belza trobareu més informació, com ara que hi ha un web dedicat a recopilar-ne i que l’editorial Langenscheidt (aquells diccionaris!) n’ha fet un llibre. A la portada (es pot veure aquí) hi surt un cartell italià, però no m’estranyaria que algun bar i restaurant de la costa catalana hagués contribuït al recull…

Afegit: Tant parlar de Frankfurt pertot arreu, que es veu que no he pogut acabar la setmana sense un apunt d’alemany!

Es tracta dels dibuixos que acompanyen les caplletres d’alguns diccionaris, i que representen paraules comentades per aquella lletra. Ho explica el senyor Puigmalet al bloc Gazophylacium (que no he buscat què vol dir, però Déu n’hi do el que costa d’escriure), dedicat a «lexicografia catalana i altres feridures». En els darrers apunts, a banda dels iconòfors i caplletres, hi surten l’Apel·les Mestres, un sonet a l’estil de J.V. Foix, el Jabberwocky i els insults del capità Haddock. Val la pena fer-hi una visita.

No fa gaire s’han lliurat als Estats Units els premis Ig Nobel, una mena d’antinòbels per a recerques científiques fetes i publicades seriosament, però que a primera vista sobretot fan riure. Més que el de lingüística, que han guanyat uns investigadors de la UB amb unes rates que distingien o no idiomes del dret o del revés (que vist així sembla una tonteria, però forma part d’una línia de recerca interessant), em crida l’atenció el de literatura.

L’han donat a una tal Glenda Browne, per un treball sobre l’article definit the i tots els problemes que porta a la gent que per motius diversos es dedica a ordenar termes alfabèticament. En podeu trobar la referència, i informació sobre tots els premiats, a la pàgina oficial. Personalment la senyora Browne em desperta una certa solidaritat, ni que sigui per la quantitat d’hores que com a correctora em puc haver passat discutint i investigant sobre qüestions com aquesta, o altres detallets en què vés a saber si s’hi fixa algú més però que a nosaltres ens poden arribar a treure la son. Els qui no sou del gremi, us faríeu creus del nombre de pàgines que dediquen a problemes d’alfabetització els principals manuals, i dins del món de la biblioteconomia no cal ni parlar-ne… És a dir, que un article tan ximple com per guanyar un Ig Nobel encara deu haver fet servei a algú, que la vida és així de curiosa.

Diu el filòsof Pere Lluís Font, en una entrevista a Serra d’Or sobre la qual jo llegeixo en un article de Jaume Cabré a l’Avui: (buf!)

A mi m’agrada seguir el consell de La Rochefoucauld de no utilitzar mai paraules més grosses que les coses.

I, sense venir gaire a tomb de l’article, jo penso que tant de bo alguns clients del sector empresarial fessin cas més sovint d’aquesta màxima. Però suposo que les paraules grosses deuen anar millor per vendre…

Després del dia de les llengües i el de la traducció la setmana passada, m’assabento per una nota de la Unión de Correctores que el 27 d’octubre se celebra el dia del corrector de textos. Es tracta d’una proposta de l’argentina Fundación Litterae, que ha triat aquesta data perquè és la de naixement d’Erasme de Rotterdam, el qual entre altres coses es veu que va fer de corrector.

Per commemorar-ho, els de la Unico també han decidit cridar l’atenció envers la figura del corrector mitjançant allò que és més visible: els nyaps que apareixen quan la correcció de tota mena de textos no es fa bé o directament no es fa. Per això convoquen una «Gincana de erratas», amb l’objectiu d’aplegar-ne el màxim possible i penjar-les al seu web. Si us interessa, allà mateix trobareu més informació (però aquí no hi ha premis, ja us aviso). Una iniciativa més per intentar conscienciar la gent en general i la clientela en particular de la dignitat de l’ofici, que mai no fa mal. (Encara que ja començo estar cansada de parlar de dies commemoratius i no de reconeixements més sòlids, ja m’enteneu.)

I acabo amb la pífia d’avui, vista a la secció d’esports del Telenotícies Migdia: mentre un senyor feia declaracions, ha sortit el cartellet que era d’alguna «assosiació» de bàsquet. Una errata d’aquelles que s’escapen i no hi ha correctors que valguin…

Deia Sagarra: la llengua és un cavall amb dues regnes. L’una és la llengua normativa i l’altra és la del català que ara es parla. Si vols que el cavall vagi dret, has d’anar tibant l’una i l’altra. Si solament domines una de les regnes, el cavall anirà fent voltes sempre i no anirà enlloc. A mi, no m’agraden les metàfores, les odio, però aquesta és perfecta. M’encanta. És jugar amb allò que hauria de ser i no és, amb allò que és, però no del tot… Ser més puta tu que la realitat.

De l’entrevista a Quim Monzó que publica avui Vilaweb. Llegiu-la.