Per a lectura i decoració

Una de les primeres vegades que vaig escriure en un bloc va ser per ficar-me amb un cartell d’una botiga del barri que deia «Es precisa dependència», en un intent d’evitar el llenguatge sexista que quan hi passaves pel davant i el llegies sense fixar-t’hi no funcionava gaire bé. (La imatge d’aquí és molt petita, però si aneu a dalt de tot a la dreta i feu clic on diu «En una vida anterior» ho trobareu de seguida.) Doncs bé, aquest hivern tornen a necessitar personal i ara el cartell diu que es busca «dependent/a», una opció que potser tampoc no agrada a tothom però que vista de lluny em sembla més entenedora. I crec que han corregit el «precisa» i tot, que en català no té els mateixos significats que en castellà.

I ara digueu-me que és egocentrisme, però no puc evitar pensar que potser van trobar el post i van reconèixer el cartell… Glups! I s’ho deurien prendre bé o malament? El més segur és que tot plegat passés d’una altra manera, ja ho sé, però la imaginació va com va i les cabòries són justament això. En qualsevol cas, no m’he atrevit a treure el mòbil i fer la foto del cartell nou, per si descobrien que vaig ser jo.

En això de parlar amb precisió, fent servir el significat exacte de les paraules i triant amb cura la més adient, tots tendim a ser més o menys estrictes segons les circumstàncies. I ben fet que fem, que si tant ens hi miréssim seria un malson…

Però les circumstàncies també poden incloure les ganes de guanyar una discussió, la voluntat de treure profit d’una situació o simplement voler quedar al màxim de bé. Llavors, de vegades sorgeixen  autèntics talibans del lèxic, disposats a aferrar-se a la més mínima coma del diccionari més sacrosant i normatiu hagut i per haver per tal de demostrar que ells tenen raó. (Una altra cosa és que el que diu el diccionari s’entengui, o tingui gaire a veure amb l’ús d’aquella paraula en un entorn real, però deixem-ho per a un altre dia.) Fins a cert punt ens pot passar a tots, més si som lletraferits, i si el tema no te importància i la sang no arriba al riu segons com pot arribar a fer gràcia.

Però quan es tracta de situacions més serioses la cosa ja canvia. És el cas del conseller d’Educació de la Comunitat Valenciana que, quan li pregunten sobre les escoles que funcionen amb barracons, recorre a la definició del DRAE per dir que d’allò ells no en gasten. La tria de diccionari resulta curiosa perquè es tracta d’un text escrit en català, però és que resulta que ni el DIEC ni el diccionari valencià del Salt li donen la raó.

Ho podeu veure, amb imatge inclosa, a L’Efecte Jauss 2.0 (no us perdeu el comentari del Llibreter!) i al Diari per a Tècnics Lingüístics (que últimament ha tret unes quantes notícies de les que més m’interessen i em faig un fart de citar).

Aprofito una tarda mandrosa de diumenge per buscar un nou fons de pantalla amb colors de tardor, i en trobo un que m’encanta. Com que és molt llibresc, he pensat que a algú dels qui em llegiu també li pot agradar:

El podeu descarregar aquí (i també molts altres).

Que al retolador vermell no se li acabi la tinta. Que no se’ns escapi cap errata, ni tampoc embogim tocant allò que no cal. Que no passem ni gana ni son, i que comptatges i tarifes ens siguin sempre favorables. Amén.

(Ah, i ja sé que no està bé desitjar mal a ningú, però als qui pensen que segons quines ofertes laborals són adequades, els podria passar alguna cosa gens greu però immensament molesta…)

Mentrestant, si voleu veure què passa quan la correcció no existeix o no rutlla, els de la Unión de Correctores estan fent un recull de nyaps (aquí).

—Podríem posar un apòstrof aquí cap al final, que fa com més elegant, no?

—Sí m’agrada: dóna idea de pausa, de respiració… Endavant!

(Si no és d’un diàleg semblant a aquest, no sé d’on diantre ha sortit el cartell.)

[…] the recordings are taken from the British Library Sound Archive, and all the writers featured were born in the nineteenth century — Conan Doyle, Virginia Woolf, Joyce, Yeats, Kipling, Wodehouse, Tolkien and, astonishingly, Browning and Tennyson […] Weirdly, everyone sounds the same: very posh and slightly mad.

Curiós comentari sobre uns CD on autors clàssics llegeixen la seva obra, tret d’un llibre també curiós que estic llegint: The Complete Polysyllabic Spree, de Nick Hornby. Es tracta d’un recull d’articles en cadascun dels quals aquest autor comenta les seves lectures i els llibres que ha comprat durant un mes. Per tant no parla només de llibres, sinó de les circumstàncies que el porten a triar-los i que l’envolten mentre llegeix, cosa que ara mateix em ve més de gust que les ressenyes habituals. Generalment el porto a la bossa: són textos curts i amens, que fan de bon llegir al transport públic, i a més el tema et fa guanyar punts si te’l veu un client. Aquí jo m’he quedat amb una tonteria, però també hi ha comentaris amb més cara i ulls.

I per aquelles casualitats de la vida, de tant en tant Hornby esmenta el seu cunyat, que resulta ser l’autor de la novel·la que vaig traduir fa uns mesos i ara han publicat (però del “meu” llibre no n’arriba a parlar). Ja ho diuen, que de prop o de lluny tothom està relacionat…

Diumenge passat vaig allunyar-me unes hores de l’ordinador per anar a veure més gent del gremi: hi havia l’assemblea general de l’Asociación Española de Traductores, Correctores e Intérpretes (teniu l’enllaç a la columna de la dreta), que aquest any es feia a Barcelona. També havien convocat un curs i un seminari durant el pont del Pilar, però aquí no hi vaig poder assistir. Sí que volia aprofitar que enguany venien a la meva ciutat per anar a l’assemblea, xerrar una estona amb col·legues, posar cara a algun nom de les llistes de distribució i de passada veure com respira una entitat a la qual vaig pagant les quotes.

Al llarg del dia es van dir coses més o menys avorrides (una associació ben portada requereix un cert grau de formalisme) i també d’interessants, com ara tots els contactes internacionals que està fent l’associació. Però el que més voldria destacar és l’escàs percentatge de participació dels socis, percentatge encara molt més baix si es tracta de gent amb ganes i temps per posar-se a treballar. No va ser cap sorpresa: col·laboro amb l’Associació de Traductors i Intèrprets de Catalunya i tres quarts del mateix, i suposo que si hi ha lectors ficats al món associatiu tampoc no us vindrà de nou.

Però això no vol dir que deixi de capficar-me. En el cas dels correctors i els traductors, on tanta gent treballem solets, on les condicions laborals són les que són, i nosaltres —com en moltes altres feines— necessitem estar al dia i aprendre constantment, estic convençuda que associar-se té sentit. Però a l’hora de la veritat, tots tenim moltes coses a fer i costa trobar temps per a les associacions, per donar un cop de mà o almenys per fer costat i aportar punts de vista. I les associacions, al capdavall, soles no fan res; les xerrades, els cursos, les campanyes o el que sigui ho fan les persones que en formen part…

Res, que hi continuo donant voltes. Tantes, que des del dilluns que remeno l’esborrany d’aquest apunt i encara no n’estic del tot satisfeta.

Aquesta pàgina web, per exemple.

Una mica més d’informació a Microsiervos.

Afegit: Parlant de correctors, per la llista Infoeditexto m’ha arribat aquest apunt on un corrector de galerades explica les seves aventures i desventures. Algunes coses es podrien matisar, però de realisme no li’n falta.

Pobre noi, una cosa tan trista com la vida, i que a més a més se l’hagi de guanyar… (Francesc Pujols)

Tinc una temporada que semblo un exemple de la dita aquella que «a la cama no te irás sin saber una cosa más». Casualment llegeixo un apunt del Diari per a Tècnics Lingüístics que entre altres coses explica la decisió del diari El País d’aprofitar l’últim redisseny del diari per posar l’accent a la capçalera —fins ara sempre se l’havien deixat— i hi trobo una explicació per a un dels grans mites de l’ortografia (sobretot castellana però també catalana): que no cal posar accents a les majúscules, quan en realitat sempre n’han hagut de portar.

Es veu que la cosa ve de molt lluny, des que van arribar les linotípies a mitjans del segle XIX: la maquinària venia de l’estranger i no permetia aquesta possibilitat. Miro si Martínez de Sousa en diu alguna cosa. Efectivament, a les pàgines 176-177 de l’OOEA explica que quan es feien servir planxes gravades, abans dels fotolits i molt abans de la impressió digital, els accents de les majúscules tendien a trencar-se a l’hora d’imprimir i per tant, per molt que els editors els volguessin posar, de vegades sortien i de vegades no. Per tot plegat, molta gent va arribar a pensar que les majúscules no s’accentuaven. (Però sí que s’accentuen. Sempre que toca. Ho repeteixo per si de cas.)

Ha calgut esperar que avancés la tecnologia per posar aquests accents sense problemes, però aleshores ja s’havia estès el mite. Fins i tot El País ha trigat uns quants anys a arreglar la capçalera, emparant-se en qüestions d’imatge. I de tant en tant els dissenyadors encara troben alguna tipografia que els encanta i que per desgràcia no té tots els accents, però això ja és un altre tema.

Postdata: I parlant de tipografia, algú sap si el WordPress deixa fer versaletes i com? Jo no les trobo.