Per a lectura i decoració

Aquesta setmana anem de festa en festa, perquè després del Dia Europeu de les Llengües, el 30 de setembre se celebra el Dia Internacional de la Traducció (DDT pels amics), coincidint amb sant Jeroni, patró del gremi. Bé, a Catalunya també tenim el beat Ramon Llull, que és més friqui, però ja en parlaré el dia que toqui, si hi penso.

Bé el cas és que tenir un dia internacional és una excusa com una altra per reunir-se. Enguany, a més del concurs de nyaps de què parlava l’altre dia i el gairebé tradicional sopar, es va fer una taula rodona sobre el món associatiu. No n’espereu una ressenya com Déu mana (si en trobo alguna ja l’enllaçaré), entre altres coses perquè m’acompanya un bonic refredat amb l’espessor mental consegüent… En qualsevol cas, va ser una experiència interessant veure a la mateixa taula representants de les onze associacions de traductors, onze (!), amb presència a Catalunya. (El sector està atomitzat, sí.) Un dels temes de conversa va ser, és clar, les possibilitats de cooperació entre totes aquestes entitats per tal d’unir forces, però també es van poder observar situacions prou diferents, es va parlar de diversos marcs legals (de vegades inexistents o no respectats), es van comentar experiències d’aquí i de fora… Tot això girant més o menys al voltant del que en el fons ens interessa a tots: com guanyar-nos dignament (o posats a demanar, bé) la vida amb aquest ofici, que ens agrada però que també volem que sigui rendible i més valorat del que ara sovint és.

I per acabar, una de les poques frases que vaig anotar:

Plorant entre nosaltres no aconseguirem res. Reivindicant davant dels altres, sí.

Com va dir el moderador, en Pau Vidal, en la presentació de l’acte: ara és l’hora, traductors.

… i jo treballant amb pijama com un dimecres qualsevol. Doncs bé, felicitats per la part que ens toca a tots els que ens dediquem al tema. (Es nota que això dels dies internacionals no m’emociona especialment?) En podeu trobar una mica d’informació aquí i aquí.

De totes maneres, de moment ha servit perquè en Basses Bassas entrevisti un lingüista, en David Crystal, a l’hora normalment reservada als polítics: ja és una millora, i a més pel que estic sentint l’home sap donar espectacle, és a dir que benvingut sigui el dia aquest.

Disculpeu-me, però vaig a promocionar-me una mica.

Ja ha sortit el darrer llibre que vaig traduir per a Edicions 62: Imperium, de Robert Harris. De moment només l’he vist a les llibreries, però suposo que un dia o altre el tindré a les mans.

Com es pot veure a la portada (el títol no vol dir ‘imperi’, per cert), es tracta d’una novel·la de romans. Està ambientada en els darrers anys de la República; si vau veure la sèrie Roma, ell llibre deu passar una mica abans del que sortia allà. Se centra en la figura de Ciceró, que aleshores començava a fer-se un nom en la política, vista pel seu fidel esclau i secretari Tiró que, ja molt vell, recorda en primera persona la trajectòria del seu amo (i es queda bastant al principi, per tant si la cosa funciona jo no descartaria veure més novel·les de la sèrie).

El tema del llibre, però, tant es pot trobar a la Roma clàssica com als passadissos de qualsevol parlament actual: el poder i la política. Això inclou les ambicions personals i els ideals, les victòries electorals o parlamentàries i el que hom està disposat a sacrificar per obtenir-les, les discretes negociacions entre els poderosos i la manipulació escandalosa de les masses. De fet, en aquest últim apartat hi ha un exemple d’ús de la por de la gent davant una hipotètica amenaça exterior que fa la sensació que només caldria canviar alguns noms per trobar-lo al telenotícies…

De la qualitat de l’obra i de la traducció no sé gaire bé què dir-vos, perquè amb aquests projectes llargs, en què em puc passar totalment immersa un grapat de dies, tinc tendència a perdre la perspectiva. D’una banda, sempre acabo amb ganes de perdre’ls de vista d’una vegada i dolorosament conscient de tot el que pot estar malament (el punt aquest perfeccionista, que deu venir inclòs amb la feina!), però de l’altra també els agafo afecte i sento un cert orgull per les meves criatures, tant si són magnífiques com un esguerro… A més, el fet d’haver-me passat tantes hores mirant-me cada paraula i cada frase segurament no em facilita una bona visió general. Però bé, jo diria que es deixa llegir, com a novel·la històrica o com a història de polítics.

Ja em podeu dir bleda o el que vulgueu, però trobar-me el catàleg d’Ikea a la bústia em fa una certa il·lusió. Confesso que m’agrada, ni que sigui per somiar truites amb sofàs gairebé tan grans com el menjador del pis o recuperar les estones jugant a casetes de quan era petita.

Aquest any, com que havia llegit unes quantes notícies sobre si el farien o no en català, el primer que vaig fer va ser obrir el CD amb la versió catalana. I les dues paraules que se m’acudeixen per descriure’l no són en la llengua del disc, sinó en la del catàleg imprès: cutre i chapuza. El disc conté un total de 183 documents en format PDF, cadascun dels quals porta com a títol un número, que aviat descobreixo que correspon a una pàgina. I res més. Ni una aplicació per simular la lectura d’un catàleg en paper i no haver d’anar obrint fitxers d’un en un (això hauria estat demanar molt, ho admeto), ni carpetes aplegant els documents per temes, ni tan sols noms entenedors: per buscar alguna cosa, has de tenir el paper en castellà al davant. En resum, res que faciliti la lectura o animi a mirar què hi ha.

La constatació que ens trobem davant d’una feina mal feta continua en obrir els PDF: els documents no estan ben acabats, sinó que hi han deixat les indicacions del programa de maquetació i les línies de tall (en aquesta imatge no es veuen, però en d’altres sí). Amb tot plegat, ja deduïm que la versió catalana s’ha fet sobretot per cobrir l’expedient i que volien estalviar-se costos, però donar als clients finals un material que més aviat sembla per a fotomecànica fa lleig… I no s’hi val a dir que és l’«estilo Ikea» i que així ho podem imprimir a casa, que quan volen bé ho fan millor.

És que, quan et vols posar medalles, has de vigilar de pintar-les bé perquè no taqui la purpurina. I amb aquesta bonica lliçó moral, tanquem l’apunt d’avui.

PS: De si el català l’escriuen bé o malament em sembla que no en diré gran cosa. Si em vull distreure mirant vaixelles, m’agrada més el paper.

Me l’ha fet fer una pífia que he llegit en aquest apunt de Saragatona:

esborrany […] d’un treball de recerca d’una alumna (ja ho sabeu: entre 1r i 2n de batxillerat, estudis postobligatoris) […] Apareix un personatge que s’anomena Cosí de Rivera.

D’altra banda, val la pena anar a llegir tot l’apunt, a partir del qual es poden fer unes reflexions prou interessants sobre el bilingüisme aplicat, si no fos que avui tinc un munt de feina a la taula i no estic gaire per reflexionar.

Llegeixo a De l’Holocè estant una ressenya sobre un nou corrector d’ortografia i gramàtica en català, que a més és programari lliure. Es diu El Corrector (gran nom!) i és un projecte del Grup de Lingüística Computacional de la Pompeu Fabra per a la Generalitat, amb versió en línia i també per a tres plataformes: Windows, Linux i Mac. I sembla que, a més de com a aplicació independent la idea és que funcioni també integrats en diferents programes: els de l’Open Office, l’Office de Microsoft i alguns navegadors. A Softcatalà també se’n fan ressò, si bé allà l’anomenen Cotig.

M’ho vaig a mirar de seguida, perquè des que van deixar de desenvolupar el meu estimat Escriu, el tema de trobar un corrector ortogràfic en català per al Word estava negre: els de Microsoft n’han promès un diccionari per a la versió del 2008, però el seu corrector no ha estat mai cap alegria. En altres aplicacions, el diccionari incorporat fa poc al Firefox va ser un gran què, i fa segles que penso que provaré l’Aspell quan em sobri temps. Però si es tracta de tocar la gramàtica (és a dir, adonar-se que coses com «els nen» no són correctes, per exemple), que jo sàpiga no hi havia res de res.

Un cop visitada la pàgina, però, sembla que ens tocarà esperar. Cap de les versions del programa ha arribat a la número 1.0, i pel que veig la de Mac està més verda que la de Windows: no hi ha connectors per a cap editor de textos (i per al Firefox no n’estic segura) i per fer servir l’aplicació tota sola cal entrar al Terminal i teclejar instruccions d’aquestes incomprensibles de Unix, cosa que als que vam anar a parar al Mac per estalviar-nos allò del «C: no-sé-què» ens fa una por terrible… En cas de necessitat, però, ja es poden corregir textos via web en aquesta pàgina.

Doncs això, esperem que acabin de desenvolupar-lo i que la versió final sigui realment multiplataforma. Atès que al darrere hi ha diner públic, suposo que les minories informàtiques podem demanar que ens facin cas, oi?

—–

Afegit: Trobareu una mica més d’informació sobre correctors de català per a Mac en aquest altre apunt.

Si us sembla ara mateix no és el millor moment per als bolets i li aneu agafant el gust això dels nyaps, sapigueu que les associacions de traductors ATIC i TRIAC n’han muntat un concurs. Es tracta de retratar (o enregistrar) nyaps divertits, cridaners, interessants, tontos, gegantins… Això sí, cal que siguin fruit d’una mala traducció i proposar també una solució encertada. Cosa d’anar pel món amb els ulls oberts i pensar una mica: ja veieu que el cartell va sortir d’una visita al súper…

L’objectiu és cridar l’atenció sobre la tasca dels professionals de la traducció (i de la correcció, afegeixo jo) tot mostrant què pot arribar a passar quan no se’ls té en compte. L’exposició de nyaps i el lliurament de premis tindran lloc el dissabte 29 de setembre, dins de la celebració del Dia Internacional de la Traducció d’enguany. De fet, és el dia 30 (Sant Jeroni, patró del gremi), però ho avancem una mica.

Si en voleu més informació, podeu consultar les bases aquí.

… que es dedica a observar i comentar desgràcies ortogràfiques. Ja ho sabia, però és que aquest matí mateix m’he trobat un parell de companys pels blocs de can Vilaweb. L’Apòstata desficiosa parla del «recomenat», un dels clàssics de la professió, mentre que al Puig d’en Cama recullen un cartell d’aquells per sucar-hi pa.

I ara em poso a treballar, que ja han tocat les nou.

Anava a reciclar el primer llibret d’un curs d’idiomes que van regalar diumenge amb el diari, quan m’he fixat en el títol de la lliçó. No es pot dir que destaca per l’originalitat, però si tots els cursos comencen de la mateixa manera algun motiu hi deu haver:

No es pot dir que es tracti d’una pífia, però el cert és que la frase en castellà resulta estranya. En una conversa, em fa l’efecte que poques vegades trobaríem aquest «usted», perquè en general confiem en la situació per resoldre l’ambigüitat del «se», que també es podria referir a ell o ella. Però com que aquí no hi ha cap situació, tampoc no podem culpar el traductor per voler deixar clares les coses. De fet, el «you» de l’original és molt més ambigu (singular o plural, de tu o de vostè) i sense més context l’encarregat de fer la versió espanyola s’ha de mullar per força.

Però és possible que no ho tingués clar del tot, o que de l’interior del llibret (enquadernat amb els peus, per cert) s’encarregués una altra persona, perquè allà la lliçó portava per títol «¿Cómo te llamas?», una tria que té la virtut de sonar més natural. Com que ha m’havia picat la curiositat, vaig continuar llegint, i en les traduccions dels diàlegs de mostra, entre desconeguts i més aviat formalets, la gent es deia «¿Cómo se llama (por favor)?». Si ja ho diuen que l’anglès és complicat…

Entre altres coses, les estadístiques del WordPress t’ensenyen què ha demanat al motor de cerca la gent que ha arribat al bloc procedent d’un cercador. Hi ha cerques més o menys lògiques i més o menys curioses, però no em puc treure del cap que l’altre dia una visita va arribar aquí buscant “frases per pensar”.

En una paraula (o ni això): glups!