Per a lectura i decoració

—Saps què? De fet, això de les presentacions en Powerpoint ve a ser com les auques d’abans.

—Sí, o com els romanços de cec. Què hi ha, de fruita?

Ara fa cosa d’un any, durant les vacances, el meu home i jo vam anar a parar a Morella i, sense voler, vam ensopegar amb les festes del Sexenni. Allà vam veure el que crec que anomenen retaule, una mena de processó medieval-renaixentista a no poder més, que es va acabar amb les autoritats i un mar de mantellines negres envoltant l’arquebisbe Carles (també de negre, que anava de carrer).

Un dels elements de la desfilada era un ball dels oficis tradicionals, entre ells el d’impressor. I em va fer il·lusió, què voleu que us digui; per això vam fer la foto, i ara que l’he trobat la penjo aquí.

De totes les feines que faig per guanyar-me la vida, potser la que menys s’ha beneficiat dels canvis que ha portat la informàtica des que vaig començar (crec que encara vaig arribar a entregar traduccions picades a màquina!) és la correcció de proves. A banda del misteriós efecte pel qual algunes coses es veuen millor sobre el paper que no en pantalla, els signes de correcció tipogràfica formen tot un llenguatge que permet dir què cal canviar de manera molt més eficaç que un teclat. Així doncs, sembla que de moment no ens lliurem d’anar amb piles de paper amunt i avall o anar a corregir proves a cal client.

Però què passa quan cal corregir molt poques pàgines de seguida (aquell canvi d’última hora, l’editorial que arriba el dia d’anar a l’impremta…) i el desplaçament no és la millor solució? Per una banda, sempre et poden enviar un PDF amb les proves, però encara falta una manera de corregir-les més eficaç que anar explicant els canvis per telèfon o per e-mail. Sense entrar en el món de l’autoedició i el seu programari especialitzat (i car!), aplicacions com Vista Previa d’Apple o l’Adobe Reader ja permeten fer alguns senyals i anotacions als PDF, però de manera molt limitada (i en el cas del Reader especialment irritant, perquè la possibilitat depèn de les versions i de com s’hagi fet el document en qüestió). Per sort, hi ha qui ha fet aplicacions per editar aquests fitxers que van una mica més enllà.

Ja fa temps vaig llegir-ne algunes ressenyes, i em vaig quedar amb un programa gratuït que es diu Skim. A més de les funcions habituals d’un lector de PFD, té un seguit d’eines per afegir notes, fletxes, cercles o requadres, i per ratllar o destacar fragments de text. Ni s’acosta a la correcció tradicional, però ja es poden fer indicacions entenedores.

A la columna de la dreta van quedant recollits tots els canvis, cosa que facilita trobar-los i editar-los posteriorment. Quan deses un fitxer, en principi els canvis es veuen només amb l’Skim (de fet, la icona del document canvia i passa a ser la del programa), però hi ha l’opció d’exportar-los de diferents maneres: per mi la més còmoda és un PDF amb els canvis, que després el client pot llegir amb qualsevol aplicació que obri aquest format.

Tot plegat no resulta especialment difícil de fer anar (hi ha una ajuda inclosa, per cert), tot i que això ja depèn de les habilitats i els gustos de cadascú. Es nota, però, que es tracta d’un programa pensat per corregir treballs acadèmics i no per al sector editorial, per exemple en el fet que no s’acaba d’aclarir amb textos a diverses columnes. De totes maneres, pot resoldre determinades feines i l’única inversió necessària és el temps d’experimentar-hi i aprendre. En general, és una eina prou bona que crec que val la pena provar. Almenys fins que arribi una gran renovació d’interfícies o alguna cosa d’aquestes, i puguem guixar documents informàtics com si tinguéssim el bolígraf vermell de sempre a la mà.

Todos mis conocimientos profesionales son absolutamente autodidactas. Aprendí por mi cuenta (y riesgo) lo que necesité cuando me hizo falta. Algunos de mis libros, ciertamente, surgieron por mis propias necesidades de conocimientos concretos.
José Martínez de Sousa

I el resultat és un grapat de llibres bàsics per consultar i anar llegint (i potser fer-ne algun comentari i tot, si m’animo), perquè els que venim després anem cada cop menys perduts.

M’ha quedat un títol ambigu: no em refereixo a la gent que es dedica a fer calés amb el correu brossa, sinó a les demandes de feina més o menys indiscriminades que m’arriben per correu electrònic (això de participar en alguna llista i tenir la fitxa penjada en un parell de llocs també té inconvenients). Una de les recomanacions més repetides a l’hora de buscar feina és que si vols fer un enviament massiu a possibles clients has d’organitzar-te al màxim: informar-te, afinar a l’hora de triar el públic objectiu, procurar personalitzar allò que dius a cadascú, tenir un sistema per controlar què has enviat a qui i fer el seguiment de les respostes… Per desgràcia, els que m’envien missatges sembla que aquell dia no estaven gaire atents, i fer quatre ratlles i picar al botó d’enviar costa ben poc.

Per exemple, un que m’ha escrit avui per oferir els seus serveis de correcció en anglès després d’haver treballat «for such esteemed entities as the European Union, academy of sciences of nearly every EU member state» acaba la presentació (que no és de les pitjors) amb aquesta bonica postdata:

If you have received an email from me previously or if I am already working for you, please disregard this message.

És a dir, no és només que no porti el control de la gent a qui ha tirat la canya (complicadet, si som molts) sinó que pel que diu ni tan sols té una idea clara de qui són els seus clients (o no es molesta a estalviar-los enviaments massius, no sé què és pitjor).

De totes maneres, hi ha dues característiques d’aquesta mena de correus que em fan una ràbia especial. La primera és que professionals amb nom i cognoms espanyols, que treballen amb el castellà, establerts en el món hispanoparlant i que molt possiblement han trobat la meva adreça a webs o llistes relacionades amb el català i el castellà decideixin escriure’m… en anglès! Passa poc, però passa. I la segona, molt més freqüent, són els missatges que estan tota l’estona amb la meva «company» amunt i avall, quan per poc que hom busqui es veu que el que hi ha darrere la meva adreça d’empresa en té ben poc… Potser, per fer-los contents, hauré de nomenar la gata Executive Vice-President o similar i que els contesti ella.

Començant per les d’ortografia, és clar…

(I perdoneu l’acudit fàcil, però amb una pintada com aquesta què volíeu que fes?)

Bé, em sembla que la dislèxia no era, però sí que hi havia un trastorn del llenguatge que consistia a alterar l’ordre de les paraules (si algú amb més coneixements en té ganes, que ho expliqui en un comentari, sisplau). En qualsevol cas, segurament el qui va fer aquest cartell el patia (gràcies, Olga!), encara que també pot ser que s’hagi pres massa seriosament allò que l’ordre dels factors no altera el producte…

[…] no profetizo con esos ideales […]

Més informació aquí.

Una petita mostra més que, d’errors tontos, en fan a tot arreu, fins i tot en ocasions especials.

Resulta que a la Michelle Pfeiffer li han concedit una estrella al passeig de la fama que tenen a Hollywood, aquell carrer on al terra hi ha estrelles amb el nom de tot de gent important del món del cinema i l’entreteniment. Un reconeixement prou important i que ha de fer il·lusió. Però si us fixeu en la foto veureu que en la placa commemorativa que van donar a l’actriu… exacte, li han escrit malament el cognom. (A la rajola del terra no ho sé, que no n’he vist fotos i Los Angeles em queda una mica lluny per anar-ho a mirar.)

D’acord que els cognoms sempre són molt seus i aquest no és especialment fàcil d’escriure, però si es tracta d’immortalitzar algú s’hi haurien de mirar especialment, no? Lleig…

Una de les coses que té traduir (almenys si, com jo, no estàs especialitzat) és que sempre estàs descobrint l’extensió de la teva ignorància.