Per a lectura i decoració

Conec gent que de seguida n’ha après i sembla que ho facin de tota la vida, però a mi menjar amb bastonets encara em costa força (i als restaurants japonesos no em fa vergonya demanar coberts si vull més de dos trossets de sushi). Perquè és clar, amb instruccions com aquestes la cosa sembla complicada…

Sort que al costat hi havia dibuixos! (I també una versió en castellà, igual d’enrevessada, però sense «fixes» i possessius de traductor automàtic que despistin encara més.)

Las partes del ordenador que puedes golpear con un martillo (algo poco recomendable) se llaman hardware; las instrucciones de los programas que lo hacen funcionar y a las que únicamente puedes maldecir se llaman software.

- Richard P. Brennan
Levitating Trains and Kamikaze Genes

(Via Microsiervos, que de tant en tant tria bones cites)

En general l’Alberto Vazquez-Figueroa no és sant de la meva devoció, tot i tenir molts adeptes, però darrerament el seu nom ha estat donant voltes per Internet perquè ha decidit distribuir de franc el seu darrer llibre per Internet, a més de treure’l alhora en tapa dura i en butxaca i oferir-lo a qualsevol que en vulgui fer un fulletó. Ho explica amb més detall al seu bloc (sí, avui tothom en té!), on també fa alguna reflexió sobre els impostos que paguen i no haurien de pagar els escriptors, que es nota que no fa gaire hem passat tots per Hisenda.

Aquesta notícia, i d’altres com la de la traducció del Harry Potter feta pels fans que esmentava ahir, fan reflexionar sobre les noves maneres d’accedir als llibres gràcies a Internet i companyia, el futur del negoci editorial, el dret dels autors de guanyar-se la vida i la llibertat de la cultura… Molta cosa per pensar, i per molt que ho provo no em surt un apunt ben travat i argumentat. Em pregunto, és clar, pel futur dels meus oficis i de tota l’altra gent que treballa per portar un llibre al món (i si pot ser, bé). Es precaritzarà encara més la cosa, perquè es considerarà que els lectors només volen pagar el mínim per tenir un text a les mans i tota la resta es consideraran costos superflus? O al contrari, hi haurà un públic disposat a pagar sempre que la qualitat del producte valgui la pena, i això obligarà a cuidar més les edicions?

En això, potser els comentaris de dos lectors al bloc del Vazquez-Figueroa poden ser una mica il·lustratius. Hi havia molts agraïments per poder gaudir dels llibres de franc o bon preu, com també un grapat de promeses de comprar-los igualment, però aquests em van cridar l’atenció, el primer pel sarcasme i el segon pel sentit pràctic:

Vaya, iba a comprarlo pero teniéndolo gratis para que pagar, gracias, espero que todo el mundo lo descargue y no compre ningún libro, podrías poner todos tus libros gratis para descargar. ¿Te animas?

Me sabe mal disfrutar del fruto de su trabajo e imaginación sin que usted reciba ninguna contrapestación, por lo que si algún día pasa por Granollers (Barcelona) gustosamente está invitado a compartir mi mesa.

Intents de reflexió a banda, en aquest llançament hi ha una cosa que a mi em sembla una gran idea: treure alhora la novel·la en mida gran i en butxaca, atès que l’autor considera que els dos formats estan destinats a públics diferents. Jo mateixa, els llibres “per llegir” (no els que he de fer servir sovint a la feina o són per fer un regal) els compro sempre en butxaca. En això hi ha un element de diners, és clar (de fet, hi ha llibres que els compro només si són a preu de saldo), però també vull estalviar espai (les llibreries són limitades), pes a la bossa si els porto amunt i avall i disgustos si tenen un accident a la platja, amb un cafè amb llet o el que sigui. I admeto que també em sap menys greu enviar-los a reciclar… L’inconvenient, però, és que l’edició de butxaca de vegades surt tan tard que ja he perdut l’interès per aquell llibre, o (sobretot en català) directament no surt. L’exemple del Vazquez-Figueroa, si surt bé, podria contribuir a canviar les coses, com també el que he vist que comencen a fer algunes editorials de publicar determinats llibres directament a les col·leccions de butxaca. A mi ja m’agradaria.

M’acabo d’assabentar que, menys d’una setmana després de la publicació del darrer llibre de Harry Potter en anglès, una colla de fans ja l’han traduït tot al castellà i l’han penjat a Internet (aquí, si teniu curiositat i no els tanquen la pàgina per temes de drets). No expliquen quanta gent són ni com s’han organitzat la feina, cosa que a priori a mi m’interessa més que el text (que tard o d’hora acabaré llegint, però en anglès), i només he pogut deduir que segurament són llatinoamericans. De la qualitat no en parlaré, que tampoc no m’he posat a llegir i fer anàlisis, i no crec que en aquest cas interessés especialment als lectors.

Us aviso, però, que si hi entreu i sou traductors, fan una mica de por els comentaris de gent felicitant-los i queixant-se que el traductor de Salamandra necessita mesos quan ells ho fan en quatre dies… Ideals per després anar a negociar terminis amb un editor…

És cert que entre la fauna que corre per Gràcia hi ha un cert pijerío, i que dir que algú “és d’anar al Verdi” ja és una manera de retratar-lo, però tampoc no n’hi deu haver per tant, oi?

Ho he vist a Tirant al cap (al qual, posats a fer, li agafo també el títol de l’apunt):

Un escriptor prova que avui Jane Austen no seria editada

Podeu trobar més informació (en anglès) aquí. Sort que no tinc cap pretensió de ser escriptora, perquè m’hauria agafat alguna cosa…

“Dijo el cliente que por más que la palabra esté mal escrita la dejemos así, porque si la ponemos bien la gente va a pensar que está mal”
(Agencia, ejecutiva de cuentas, a correctora)

Per sort no m’ha passat a mi, però és força verosímil versemblant [perdó!]. Ho he tret de Palabras Textuales, un bloc on professionals de la comunicació, el màrqueting i la publicitat envien perles d’aquestes per desfogar-se. M’he limitat a treure les majúscules dels càrrecs, una de les grans batalles (no sempre perduda) en el món de la comunicació corporativa.

I per acabar una altra mostra, que a molts segur que us sonarà:

“Ah, ¿pero eso no te lo hace solo el ordenador?”
(Agencia, ejecutiva de cuentas, sorprendida al comprobar que las adaptaciones a prensa llevan tiempo y trabajo)

Poc després de començar a llegir la novel·la de lladres i serenos que he tret de la biblioteca, m’he hagut d’aturar per rellegir un paràgraf en què el traductor insistia a anomenar “cartas” al que normalment la gent en diu “correos electrónicos” o “mensajes”, entre altres opcions. D’acord que la traducció literària és una de les branques que menys s’ha beneficiat dels programes de traducció assistida i altres meravelles de la informàtica, però que avui dia algú no sàpiga com en diuen dels mails en espanyol peninsular (es tracta d’un llibre editat a Madrid l’any passat) em costa de creure…

És clar que el traductor pot ser excepcionalment tecnofòbic (de fet, més endavant surt una “home-page” que es podria millorar), o ser d’un poble on als correus electrònics en diuen “cartas”, que tot pot passar. O, atès que l’idioma original de l’obra és força exòtic, potser viu des de fa temps allà a les quimbambes i se li han escapat uns quants neologismes… O simplement es pot haver despistat i ficat la pota, com tothom.

Sigui com sigui, cal recordar que el procés editorial és justament això, un procés, i com a tal hauria d’incloure un sistema de control de qualitat, que en el cas que toquem ara seria la correcció. És a dir, per allò tan clàssic que “quatre ulls hi veuen més que dos”, a més del traductor, en teoria la novel·la hauria d’haver passat per les mans dels correctors (d’estil i de proves), professionals qualificats i prou remunerats per dedicar el temps i l’atenció necessaris per distingir si en el paràgraf aquell el correu era electrònic o de paper. Si no, aquesta distinció l’acaba fent el lector, quan el que volem és que s’ho passi bé llegint i no hagi de fixar-se en aquestes coses.

I ara, si em perdoneu, vaig a mirar què passa quan la prota torna a agafar l’ordinador, que potser hi troba alguna pista.

Actualització (22 de juliol): Bé, aquest cap de setmana m’he acabat la novel·la i cal dir que, si bé la història no és res de l’altre món, la cosa va millorant quant a frases que grinyolen i pífies grosses. Fins i tot acaben parlant d’”emails”, una traducció que es pot discutir però almenys és entenedora. I si voleu llegir més sobre la falta que fan avui els correctors, hi ha aquest article de Dolors Udina a Comunicació 21 (amb errata inclosa, per cert).

Aquesta setmana m’he posat a provar una mena de llibreteta electrònica on anar desant retalls de coses interessants que et trobes per Internet. Avui, tot repassant-la, he vist que ja havia marcat un parell d’apunts sobre edició d’un altre bloc, La Segona Perifèria. Per això, en lloc d’anar citant i glossant, l’afegeixo directament a la columna de la dreta, per si teniu curiositat.

Com a exemple de retall, però, us deixo la cita d’una cita. Ho va escriure un editor, Sir Stanley Unwin, el 1928:

Su manuscrito es su bebé, tal vez su único hijo; en cambio, el editor se encuentra cada mañana en el umbral de su puerta con una docena o más de recién nacidos y tiene algunos miles de niños mayorcitos que le invaden el almacén y el local entero y que solicitan simultáneamente si atención íntegra.

Salvant les distàncies, una situació en què la traductora o correctora pot acabar fent qualsevol dels dos papers, segons les circumstàncies i la criatura…

There’s a fine line between evil and underpaid

Dit per una secretària amb molta mala bava al final d’una tira de Dilbert

(Traducció creativa: “De malpagat a malparit hi ha molt poques lletres”.)

Títol alternatiu del post: El mal i el capital (friquipunts per a qui encerti la referència)