Aquest vespre he entrat a escriure un post tonto, més que res perquè feia dies que tenia això sense actualitzar, però abans he entrat a mirar les estadístiques (vanitat de blocaire) i quan he vist que les visites s’havien multiplicat per un munt m’he quedat bocabadada. Com que el senyor WordPress no només t’informa de quanta gent t’ha visitat sinó que també et diu si han vingut clicant un enllaç, he pogut estirar el fil.

Venien de Registres Particulars, un bloc que trobareu a la columna de la dreta, a l’apartat “També llegeixo”. És allà perquè el segueixo i m’agrada, perquè a vegades diu coses que m’agradaria haver dit jo, perquè viu en un univers que em resulta familiar, perquè hi surten unes àvies i un català que em recorden a les veïnes i el català del meu barri… De fet, ha estat un dels meus referents per decidir-me a començar aquesta aventura de tenir bloc. Doncs bé, la seva autora no tan sols m’ha enllaçat, sinó que ha dedicat al bloc un post d’aquells que sembla que l’hagi escrit una àvia, un padrí o un parent d’aquells que sempre et veuen amb els millors ulls… Entre aleshores i ara he hagut de sortir, però m’ha costat fer passar l’ego i l’emoció per les portes.

En una paraula: gràcies. A la Registres i a tots els que heu passat l’estona llegint per aquí. I ara hauré de fer-ho bé, coi!