Per a lectura i decoració

O herreros amb cuchillo de palo, si aquest refrany us el sabeu en castellà (tinc una amiga que es lamenta que és capaç de fer-se entendre en un grapat d’idiomes, però de refranys en sap un de cada i gràcies).

Una mostra seria aquest negoci de rètols a mida, amb un cartell on no hi ha cap accent, apòstrof o signe de puntuació ben posat. L’accent tancat almenys saben que existeix, però justament el de “rètols” ha d’anar cap a l’altra banda (és el que es coneix popularment com accent “al revés”). Però ja se sap, allò que compta són les lletres i no totes aquestes mosques que les acompanyen, que ara tenim feina i el cartell de la botiga ja el repetirem un dia que estiguem avorrits…

Una altra possibilitat, però, és que aquesta sigui la idea de qualitat de la botiga: fer rètols vol dir que tinguin les mides, el color i el text que toca, sense ni tan sols preguntar-se si les paraules estan ben escrites o no (plantejar el tema dels signes de puntuació ja seria excessiu). Això ja s’ho mirarà el client, si de cas, que és qui decideix què ha de dir el cartell, i el retolista no s’hi ha de complicar la vida.

Suposo que ja ho haureu notat, però això que la gent es gasti calés a fer cartells, fullets o el que sigui, perquè després surtin amb aquestes tares i aparentment ni se n’adonin, encara no sé si em provoca més estupefacció o ràbia. Ara bé, entre nosaltres, als d’aquesta botiga, els encarregaríeu alguna cosa?

Ja fa gairebé un mes que espero que esclati una bomba. Em sembla que no és el meu rècord, però Déu n’hi do…

M’explico. Una de les coses que comporta això de ser autònom és aprendre a organitzar les diferents feines i clients (o fer malabarismes, segons com es miri). Almenys en el meu cas, que rarament em dedico a una sola feina sinó que habitualment tinc diversos projectes en dansa, cadascun avançant al seu ritme, i de manera no sempre previsible. (En un procés editorial hi intervé força gent, tots amb necessitats i imprevistos més o menys importants, i fins i tot les millors planificacions pateixen canvis.) Tot plegat suposa anar assignant prioritats, planificar sobre la marxa i mirar de decidir bé a l’hora de dir sí o no als clients, que ja és tot un art. També dóna lloc a diverses situacions que fan pensar més o menys en la llei de Murphy.

Una d’aquestes situacions és la que jo anomeno “una bomba”. Es produeix quan m’he compromès a fer alguna feina relativament important i urgent, que el meu client encara no té però que quan li arribi caldrà posar-se en marxa i actuar de pressa, com quan esclata una bomba, cosa que he de tenir en compte dins de la flexibilitat d’horaris de què gaudeixo… Però de vegades la feina triga a arribar, o s’atura en algun punt del procés perquè en falta una part o encara hi ha de donar el vistiplau algú que mana molt… I així estem, esperant, anant fent dia a dia i desfogant-me una mica amb aquest post.

(Per sort, en aquest cas el client final està avisat i és conscient que, quan finalment s’engegui, la cosa trigarà més del que seria  estrictament necessari perquè no ho hem pogut planificar.)

Això és el que deurien pensar els que van crear la paraula trezidavomartiofobia o fòbia als dimarts 13, que he descobert en aquesta anotació de Microsiervos. També hi surt, entre altres, l’equivalent anglosaxó: paraskevidekatriafobia, o fòbia als divendres 13. Curiosament, tot i que es refereixen a dues coses molt semblants, a l’hora de fer l’invent els anglesos han agafat l’arrel grega (paraskeví = ‘divendres’, més o menys) mentre que els altres han tirat cap al llatí (amb el marti), que suposo queda més a mà…

Aquest vespre he entrat a escriure un post tonto, més que res perquè feia dies que tenia això sense actualitzar, però abans he entrat a mirar les estadístiques (vanitat de blocaire) i quan he vist que les visites s’havien multiplicat per un munt m’he quedat bocabadada. Com que el senyor WordPress no només t’informa de quanta gent t’ha visitat sinó que també et diu si han vingut clicant un enllaç, he pogut estirar el fil.

Venien de Registres Particulars, un bloc que trobareu a la columna de la dreta, a l’apartat “També llegeixo”. És allà perquè el segueixo i m’agrada, perquè a vegades diu coses que m’agradaria haver dit jo, perquè viu en un univers que em resulta familiar, perquè hi surten unes àvies i un català que em recorden a les veïnes i el català del meu barri… De fet, ha estat un dels meus referents per decidir-me a començar aquesta aventura de tenir bloc. Doncs bé, la seva autora no tan sols m’ha enllaçat, sinó que ha dedicat al bloc un post d’aquells que sembla que l’hagi escrit una àvia, un padrí o un parent d’aquells que sempre et veuen amb els millors ulls… Entre aleshores i ara he hagut de sortir, però m’ha costat fer passar l’ego i l’emoció per les portes.

En una paraula: gràcies. A la Registres i a tots els que heu passat l’estona llegint per aquí. I ara hauré de fer-ho bé, coi!

Quan he anat al caixer a treure diners he vist que, on solia dir “reintegrament”, ara hi posa “treure diners”. Algú s’ho pot prendre amb pessimisme i parlar d’empobriment del llenguatge i baixada de nivell cultural en general, però el que les senyores Maries i jo anem a fer al caixer és justament això, treure diners, i ja m’està bé que la màquina ho reconegui.

Unes quantes idees semblants no farien cap nosa (a Hisenda, per exemple, que no em recordo mai si l’IVA “devengado” és el cobrat o el pagat). El llenguatge especialitzat té la seva funció i el seu lloc, però en temes quotidians sovint es podria simplificar una mica, que la gent no anem amb el diccionari al damunt.

Gairebé em puc imaginar el diàleg:

—Escolta, que no es diu “vivenda”, es diu “habitatge”.

—Vaale, ara ho canvio… Atxe… be alta… te, ge, e.

Però és clar, les paraules són punyeteres i tenen el vici de relacionar-se les unes amb les altres, de manera que si canviem un nom femení per un de masculí ens toca repassar tots els determinants i adjectius que hi poden tenir a veure, que també s’hauran de retocar.
Una altra possibilitat és que “habitatge” estigui patint el mateix mal que “avantatge”, una paraula que molta gent, fins i tot quan ha aconseguit aprendre-se-la (que de vegades ja costa), insisteix a considerar femenina… Doncs no, és “un avantage” i “un habitatge”, en masculí.  (Però bé, de coses com aquesta també vivim els correctors.)

I un altre dia ja parlarem de si admetem “vivenda” com a paraula catalana i animal de companyia, que quan toca corregir reportatges llargs sobre “el mercat de l’habitatge”, per exemple,  el tema fa pensar…

En principi no penso parlar d’interpretació, ni tampoc de traducció jurídica o jurada, perquè són camps que desconec profundament. Però aquest cap de setmana s’ha publicat a El País una carta de la presidenta de la Asociación Profesional de Traductores e Intérpretes Judiciales sobre com s’ha actuat en el judici de l’11-M, en el qual els intèrprets també han estat notícia. I diu unes quantes coses que es poden extrapolar a la resta de la professió (o almenys a una part prou significativa). La podeu llegir sencera en aquest enllaç, jo només en copio uns fragments:

La traducción y la interpretación no son, pues, una simple cuestión auxiliar en un juicio, sino una cuestión decisiva que depende de la competencia y profesionalidad de aquellos que la ejercen, y que no debe confundirse únicamente con “conocimientos de la lengua”, al igual que no es lo mismo ser abogado que tener conocimientos de Derecho.

[…] están optando por la subcontratación. Craso error, ya que las licitaciones enriquecen a determinadas empresas que llegan a quedarse con el 60% de los ingresos mientras que la calidad del intérprete va pareja al salario que éstas le pagan: 12 euros/hora en los juzgados de la Comunidad de Madrid, 10 euros/hora en la Comunidad de Valencia…

Doncs res, que així està el món.

Nota: He estat buscant la pàgina web de l’APTIJ per enllaçar-la, però no els he trobat.

O així passa la glòria televisiva (i perdoneu-me els de llatí pel pegat final, sense genitiu ni res).

En fi, que un dels senyals que ja comences a tenir una edat és recordar coses com ara la sèrie de televisió Poldark. No us puc explicar gaire de què anava perquè jo deuria ser bastant petita i no sé si a casa la veien, però va ser un èxit d’aquells que marquen època (crec que fins i tot hi ha —aleshores— nenes que els van posar el nom de la protagonista) i fa uns quants anys la va repetir una televisió local, em sembla. Una altra cosa que recordem els de la meva quinta és que abans, per Sant Jordi, les caixes d’estalvis regalaven llibres als clients (i per Nadal, discs!), en lloc d’intentar cobrar fins i tot per obrir-te la porta de l’oficina. I segurament alguna es va apuntar a la sèrie de moda…

Si a això hi afegim el pas del temps, i el fet que a la biblioteca de prop de casa hi ha un espai on la gent pot deixar i endur-se llibres (una mena de bookcrossing, però sense registre ni res), el resultat és el prestatge de la foto, que va mantenir un aspecte similar durant un grapat de setmanes. No sé si els exemplars eren els mateixos o s’anaven renovant, però el conjunt es mantenia…

La imatge podria ser un punt de partida per reflexionar: sobre els best-sellers, sobre les feines superurgents i superimportants que després vés a saber on van a parar i fins i tot sobre la transitorietat de la vida en general… Però és diumenge a la tarda, no vull fer filosofia i aquí tampoc no voldria passar de la (més o menys atenta) observació.

No és cap invent del Ferran Adrià i companyia, sinó dels senyors del Caprabo. Mireu:

Heus ací la prova que no sempre s’ha de fer cas al primer que diu el traductor electrònic o el diccionari en paper (ni tampoc trucar de la central de Madrid a Barcelona per preguntar “cómo es mango en catalán” a la recepcionista, que de tot passa en aquesta vida). També cal recordar que algunes paraules no semblen catalanes però són perfectament correctes, com el mango que des de fa uns anys s’està introduint als nostres supermercats.

Tanmateix, si els del Caprabo continuen insistint potser haurem d’acabar canviant-li el nom a la fruita, perquè la pífia aquesta ja la feien a les ofertes de gener… Em sembla que fins n’havia vist algun comentari en un bloc o llista de correus, però no he tingut sort amb el Google. En qualsevol cas, temps de sobres perquè els responsables de l’empresa se n’adonessin (em sorprendria molt que ningú no els ho hagi fet notar) i rectifiquessin els cartells, que bé els han de tornar a imprimir per canviar el preu. Des d’aquest humil bloc, miraré de fer-ne un seguiment, i si algun dia m’avorreixo potser escrigui al senyor Caprabo i tot, a veure què em diuen.

Nota 1: Sí, el tema abreviacions ben fetes també el podrien repassar, però ja seria filar massa prim.

Nota 2: I fins i tot em sembla que els sucs aquests els he vist més barats en algun altre lloc, però pot ser que amb la calor els hagin apujat a tot arreu.

No només pel problema de l’habitatge, sinó també per l’ortografia. Serà un efecte d’escriure amb vermell?

.

La qüestió del civisme la deixem per a un altre dia, això sí.