Nou web d’APTIC

Em fa molta il.lusió escriure ni que siguin quatre ratlles per dir que avui s’ha obert el web de l’Associació Professional de Traductors i Intèrprets de Catalunya: www.aptic.cat. Des del naixement de l’associació, el gener, hem anat tirant amb un bloc, però ara ja tenim tot un web.

Parlo en primera persona no tan sols per orgull corporatiu, sinó perquè és un projecte al qual he contribuït durant un grapat de mesos, tot i que no sempre amb l’empenta i les hores que hauria calgut… Però n’estic satisfeta, perquè el resultat compleix els principals objectius: tenim un web més modern que els anteriors d’ATIC i TRIAC, que en gran manera podem gestionar nosaltres mateixos, amb la possibilitat de publicar contiguts només per a socis i un cercador de traductors renovat. A més, des de fa poc APTIC té presència a Facebook i  a LinkedIn, per anar-nos comunicant de més maneres.

I ara que ja tenim el web engegat, tocarà millorar el que es pugui, mantenir-lo i anar-hi posant contingut. Continuarem enfeinats, que els que teniu web o bloc propis ja sabeu com va la cosa…

(Si en teniu ganes podeu llegir la nota de premsa a Infozèfir, per exemple.)

 

Per molts (refr)anys!

Un dels primers apunts d’aquest bloc estava dedicat al Refranyer català-castellà, un bloc dedicat a recollir refranys, amb equivalències en castellà, que em va semblar molt útil i interessant. Després vaig saber que el seu autor, Víctor Pàmies i Riudor, és un expert en això de la paremiologia, amb un grapat de blocs i recursos sobre el tema (feu clic a l’enllaç del nom si ho voleu comprovar), a més d’agitar de tant en tant la blogocosa amb iniciatives com l’Ablogcedari Brossa. Ara m’assabento que, en la seva labor de compilador, aquest cap de setmana ha arribat als 300.000 registres de parèmies, que ja es diu aviat…

Des d’aquí, i amb el temps limitat que últimament em caracteritza, només voldria afegir-me al cor de felicitacions.

(El logotip és de Pallidisseny.)

 

Sobre l’edició

La gràcia i la pega d’aquest negoci és que de llibres bons n’hi ha més dels que ens sembla i de llibres prou dolents per vendre n’hi ha molt pocs, perquè o bé són molt dolents o bé no ho són prou.
Bernat Puigtobella, editor, citat en un article de l’Avui sobre la fira de Frankfurt

I és que això que hi ha un punt just de dolent en alguns llibres és ben veritat…

 

Pausa

Doncs això, que no crec que estigui gaire per escriure durant uns quants dies…

 

Per taan poc…

Quan et dediques a això de la correcció, anar pel món fixant-se en la retolació que ens envolta pot causar bastant d’estrès, si no aprens a prendre-t’ho amb calma o desconnectar el xip professional de tant en tant. Per això em vaig alegrar quan als lavabos d’uns grans magatzems (sí, un dels efectes secundaris de l’embaràs és que visites uns quants lavabos més que de costum) vaig veure un cartell que  ben escrit; tant, que li vaig fer una foto per no estar penjant sempre nyaps al bloc:

Fixeu-vos que tant el castellà com el català sonen naturals (tenint en compte que el cartell estava damunt d’una aixeta no crec que en castellà sigui imprescindible afegir un «de ella» o similar al final) i que el català porta tots els pronoms febles, preposicions i comes que toquen. (Hauria de ser normal, però tal com està el món de vegades sembla un luxe.) Algú podria dir que hi falten els punts finals i segurament tindria raó, però en consignes i textos tan curts personalment no els considero imprescindibles. L’únic problema que hi ha és realment una tonteria: hi falten les cometes d’obertura en català; segurament és més fruit del descuit que del desconeixement i ens pot passar a tots, però després d’haver fet un bon text encara fa més ràbia… No hi havia, cap allà a l’edat mitjana, qui afirmava que la perfecció era només de Déu i que les obres de la humanitat havien de ser sempre imperfectes? Ho dec haver sentit o llegit per alguna banda, i pífies com aquesta m’hi fan pensar.

 

I ara ens remuntem al segle XIX

Varias cosas se necesitan para traducir del francés al castellano una comedia. Primera, saber lo que son comedias; segunda, conocer el teatro y el público francés; tercera, conocer el teatro y el público español; cuarta, saber leer el francés, y quinta, saber escribir el castellano. Todo eso se necesita, y algo más, para traducir una comedia, se entiende, bien, porque para traducirla mal, no se necesita más que atrevimiento y diccionario: por lo regular el que tiene que servirse del segundo, no anda escaso del primero.
Mariano José de Larra, via Malapartiana

No calen gaires comentaris, però en cas que ens hi poséssim, «sentit comú» i «res de nou sota el sol» serien un parell de tòpics útils, segur…

 

Un traductor de 1912

Magí Morera i Galícia, a qui l’Institut d’Estudis Catalans va encarregar una traducció una traducció en vers dels sonets de Shakespeare publicada el 1912 (la primera traducció moderna en català, si no m’equivoco), escriu al final de la introducció:

[…] diría palesament el per què [les traduccions en castellà, francès i italià són escasses], sinó fos preferible parlar per boca d’altri en causa qu’ara m’atany bon xic. «Sigam lícit observar a tal propòsit —escriu Darchini,— que una traducció mètrica dels sonets shakespirians es empresa molt ardua, per no dir impossible.  Sobre les dificultats inherents a qualsevulga traducció, hi hà en aquest cas especial la concisió propria de la llengua anglesa, y el fet que un vers anglès, per la brevetat de les arrels saxones, conté boy sempre un nombre de paraules major que’l d’un vers, d’igual mesura, en altra llengua, especialment si es neo-llatina; tot lo qual, afeginthi la condensació, la elipsis de forma i de pensament peculiars de Shakespeare, obliga al pobre traductor que vulga mantindres fidel al original, a un acrobatisme de llenguatge, desmayat y fadigós, que compromet irremeyablement la claredat i eficacia de la forma poètica.»

Mes tan se val : la devoció pot molt y m’hi só arriscat.  En el vagar estiuenc, tot llegint y admirant, he anat vestint a la catalana, y pera mon plaer, els ensucrats sonets, posant de banda’ls que’m reeixíen ab menys tara de poc fidels o de desmanyats.  Son els XXIV del present recull, que dono a l’imprempta perque amics benevolents s’han complagut en dirme que calía que ho fés així. Y si jo’n pateixo, no hi fa rès. Y si algú, entre tants que poden, els millora, tant de bò.

Des d’aleshores segur que la traductologia ha avançat molt, per no parlar de l’evolució de la retòrica i de l’ortografia… Però hi ha observacions i sentiments que, gairebé cent anys més tard, diria que encara tenen validesa.

Per cert, què és pot regalar a una correctora en un aniversari senyalat? Doncs llibres amb ortografia prefabriana; així segur que no hi troba errates… Però em van encantar, que consti!

 

D’errates

Manolo Saco […] sostiene que en un periódico «las erratas son las últimas en abandonar el barco».
Ramón Lobo, «Los correctores saben lo que es una cantata»

Una frase enginyosa, treta d’un bonic article sobre els correctors dels diaris (espècie en vies d’extinció, pel que sembla). I si us ve de gust mirar la resta del bloc (del qual no us puc dir gran cosa, no el segueixo habitualment i l’enllaç m’ha arribat per una llista de correu), una mica més avall trobareu un esment a la mort d’un intèrpret a l’Afganistan, en una operació militar d’ahir.

 

Qui els fa, aquests avisos?

Això és el que vaig pensar quan em vaig aturar a llegir la perla d’aquí sota per saber quina boca del metro em tancaven.

Perquè en castellà, si deixem de banda el detall que les frases acaben amb un punt (manies que té la gent!), l’ortografia és correcta, però en català gairebé només se salva el títol. Si fins han aconseguit escriure accés de dues maneres diferents! I tenint en compte l’ús de l’apòstrof, malament les dues vegades, és clar.

La pregunta me la vaig plantejar perquè, si de fer aquests avisos s’encarrega alguna mena de servei central de TMB com ara comunicació o atenció a l’usuari, se suposa que allà hi ha de treballar gent una mica més ben alfabetitzada (llicenciats en comunicació i coses d’aquestes per exemple), i que també haurien de disposar d’algun mecanisme de control de qualitat, encara que a l’agost siguin menys i tot es relaxi… D’altra banda, si el nyap no ve d’uns serveis centrals sinó que deixen que el personal de les estacions o de manteniment (que potser ja no són gaire de lletres, per molt que hi hagi de tot) s’espavili tot sol a partir de quatre orientacions, doncs també els podrien ajudar una mica més: per exemple, se m’acut que els podrien donar bons textos en català de mostra, o ensenyar-los a fer servir un corrector ortogràfic senzillet (molts processadors de textos en porten, o el de la Generalitat mateix  serviria) per evitar almenys escriure fasana o septembre. Tampoc no deu ser tan difícil, i aquestes coses fan molt lleig…

 

Una altra de sabaters mal calçats

Normalment el cartell d’avui no sortiria al bloc. D’una banda, perquè procuro centrar-me en rètols «professionals», aquells en què la gent es gasta els quartos, i no en els que es fan en un moment amb l’ordinador de casa o del despatx. I de l’altra, perquè tampoc no està tan malament: un número d’ordre misteriós, el «por favor» repetit i l’absència de comes serien pífies disculpables comparades amb les coses que es veuen pel món…

La gràcia, en aquest cas, té a veure amb el lloc on estava col·locat: una porta del Centro de Ciencias Sociales y Humanas, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. (Sí, aquest bloc té corresponsals a l’exterior i tot.) És un centre on treballen uns quants lingüistes, filòlegs i similars, als quals se’ls suposa més sensibilitat per aquestes coses. N’hi deu haver algun amb ganes irresistibles d’agafar el bolígraf vermell i arreglar-ho, o fer directament un cartell nou? O hi pot més la necessitat de fumar i ningú no s’hi fixa?