15 Octubre 2009
La gràcia i la pega d’aquest negoci és que de llibres bons n’hi ha més dels que ens sembla i de llibres prou dolents per vendre n’hi ha molt pocs, perquè o bé són molt dolents o bé no ho són prou.
Bernat Puigtobella, editor, citat en un article de l’Avui sobre la fira de Frankfurt
I és que això que hi ha un punt just de dolent en alguns llibres és ben veritat…
4 Octubre 2009
21 Setembre 2009
Quan et dediques a això de la correcció, anar pel món fixant-se en la retolació que ens envolta pot causar bastant d’estrès, si no aprens a prendre-t’ho amb calma o desconnectar el xip professional de tant en tant. Per això em vaig alegrar quan als lavabos d’uns grans magatzems (sí, un dels efectes secundaris de l’embaràs és que visites uns quants lavabos més que de costum) vaig veure un cartell que ben escrit; tant, que li vaig fer una foto per no estar penjant sempre nyaps al bloc:
Fixeu-vos que tant el castellà com el català sonen naturals (tenint en compte que el cartell estava damunt d’una aixeta no crec que en castellà sigui imprescindible afegir un «de ella» o similar al final) i que el català porta tots els pronoms febles, preposicions i comes que toquen. (Hauria de ser normal, però tal com està el món de vegades sembla un luxe.) Algú podria dir que hi falten els punts finals i segurament tindria raó, però en consignes i textos tan curts personalment no els considero imprescindibles. L’únic problema que hi ha és realment una tonteria: hi falten les cometes d’obertura en català; segurament és més fruit del descuit que del desconeixement i ens pot passar a tots, però després d’haver fet un bon text encara fa més ràbia… No hi havia, cap allà a l’edat mitjana, qui afirmava que la perfecció era només de Déu i que les obres de la humanitat havien de ser sempre imperfectes? Ho dec haver sentit o llegit per alguna banda, i pífies com aquesta m’hi fan pensar.
17 Setembre 2009
Varias cosas se necesitan para traducir del francés al castellano una comedia. Primera, saber lo que son comedias; segunda, conocer el teatro y el público francés; tercera, conocer el teatro y el público español; cuarta, saber leer el francés, y quinta, saber escribir el castellano. Todo eso se necesita, y algo más, para traducir una comedia, se entiende, bien, porque para traducirla mal, no se necesita más que atrevimiento y diccionario: por lo regular el que tiene que servirse del segundo, no anda escaso del primero.
Mariano José de Larra, via Malapartiana
No calen gaires comentaris, però en cas que ens hi poséssim, «sentit comú» i «res de nou sota el sol» serien un parell de tòpics útils, segur…
15 Setembre 2009
Magí Morera i Galícia, a qui l’Institut d’Estudis Catalans va encarregar una traducció una traducció en vers dels sonets de Shakespeare publicada el 1912 (la primera traducció moderna en català, si no m’equivoco), escriu al final de la introducció:
[…] diría palesament el per què [les traduccions en castellà, francès i italià són escasses], sinó fos preferible parlar per boca d’altri en causa qu’ara m’atany bon xic. «Sigam lícit observar a tal propòsit —escriu Darchini,— que una traducció mètrica dels sonets shakespirians es empresa molt ardua, per no dir impossible. Sobre les dificultats inherents a qualsevulga traducció, hi hà en aquest cas especial la concisió propria de la llengua anglesa, y el fet que un vers anglès, per la brevetat de les arrels saxones, conté boy sempre un nombre de paraules major que’l d’un vers, d’igual mesura, en altra llengua, especialment si es neo-llatina; tot lo qual, afeginthi la condensació, la elipsis de forma i de pensament peculiars de Shakespeare, obliga al pobre traductor que vulga mantindres fidel al original, a un acrobatisme de llenguatge, desmayat y fadigós, que compromet irremeyablement la claredat i eficacia de la forma poètica.»
Mes tan se val : la devoció pot molt y m’hi só arriscat. En el vagar estiuenc, tot llegint y admirant, he anat vestint a la catalana, y pera mon plaer, els ensucrats sonets, posant de banda’ls que’m reeixíen ab menys tara de poc fidels o de desmanyats. Son els XXIV del present recull, que dono a l’imprempta perque amics benevolents s’han complagut en dirme que calía que ho fés així. Y si jo’n pateixo, no hi fa rès. Y si algú, entre tants que poden, els millora, tant de bò.
Des d’aleshores segur que la traductologia ha avançat molt, per no parlar de l’evolució de la retòrica i de l’ortografia… Però hi ha observacions i sentiments que, gairebé cent anys més tard, diria que encara tenen validesa.
Per cert, què és pot regalar a una correctora en un aniversari senyalat? Doncs llibres amb ortografia prefabriana; així segur que no hi troba errates… Però em van encantar, que consti!
10 Setembre 2009
Manolo Saco […] sostiene que en un periódico «las erratas son las últimas en abandonar el barco».
Ramón Lobo, «Los correctores saben lo que es una cantata»
Una frase enginyosa, treta d’un bonic article sobre els correctors dels diaris (espècie en vies d’extinció, pel que sembla). I si us ve de gust mirar la resta del bloc (del qual no us puc dir gran cosa, no el segueixo habitualment i l’enllaç m’ha arribat per una llista de correu), una mica més avall trobareu un esment a la mort d’un intèrpret a l’Afganistan, en una operació militar d’ahir.
30 Agost 2009
Això és el que vaig pensar quan em vaig aturar a llegir la perla d’aquí sota per saber quina boca del metro em tancaven.
Perquè en castellà, si deixem de banda el detall que les frases acaben amb un punt (manies que té la gent!), l’ortografia és correcta, però en català gairebé només se salva el títol. Si fins han aconseguit escriure accés de dues maneres diferents! I tenint en compte l’ús de l’apòstrof, malament les dues vegades, és clar.
La pregunta me la vaig plantejar perquè, si de fer aquests avisos s’encarrega alguna mena de servei central de TMB com ara comunicació o atenció a l’usuari, se suposa que allà hi ha de treballar gent una mica més ben alfabetitzada (llicenciats en comunicació i coses d’aquestes per exemple), i que també haurien de disposar d’algun mecanisme de control de qualitat, encara que a l’agost siguin menys i tot es relaxi… D’altra banda, si el nyap no ve d’uns serveis centrals sinó que deixen que el personal de les estacions o de manteniment (que potser ja no són gaire de lletres, per molt que hi hagi de tot) s’espavili tot sol a partir de quatre orientacions, doncs també els podrien ajudar una mica més: per exemple, se m’acut que els podrien donar bons textos en català de mostra, o ensenyar-los a fer servir un corrector ortogràfic senzillet (molts processadors de textos en porten, o el de la Generalitat mateix serviria) per evitar almenys escriure fasana o septembre. Tampoc no deu ser tan difícil, i aquestes coses fan molt lleig…
11 Agost 2009
Normalment el cartell d’avui no sortiria al bloc. D’una banda, perquè procuro centrar-me en rètols «professionals», aquells en què la gent es gasta els quartos, i no en els que es fan en un moment amb l’ordinador de casa o del despatx. I de l’altra, perquè tampoc no està tan malament: un número d’ordre misteriós, el «por favor» repetit i l’absència de comes serien pífies disculpables comparades amb les coses que es veuen pel món…
La gràcia, en aquest cas, té a veure amb el lloc on estava col·locat: una porta del Centro de Ciencias Sociales y Humanas, del Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. (Sí, aquest bloc té corresponsals a l’exterior i tot.) És un centre on treballen uns quants lingüistes, filòlegs i similars, als quals se’ls suposa més sensibilitat per aquestes coses. N’hi deu haver algun amb ganes irresistibles d’agafar el bolígraf vermell i arreglar-ho, o fer directament un cartell nou? O hi pot més la necessitat de fumar i ningú no s’hi fixa?
1 Agost 2009
Ara que el Gazophylacium, se’n va de vacances, trobo per casualitat una anècdota de lexicògrafs que crec que li agradaria:
The DARE project, as it is known, was initiated in the 1950s by Frederic Cassidy, a well-known linguist who sent field workers out across the country in “word wagons” to interview people. Cassidy’s catalogers talked to nearly 3,000 people over six years, making recordings along the way in order to capture pronunciations.
The first volume of the DARE was released in 1975, with additional volumes following in time. But the final volume still had not been published by the time of Cassidy’s death in 2000, and the linguist’s tombstone reads, “On to Z!”
Now, after five decades of research, “S to Z” of the DARE will be published next year.
(NPR, via Mighty Red Pen)
No em negareu que això de la làpida té un aire de llegenda urbana… (i una cerca ràpida a les imatges del Google no ho confirma, però tampoc no vol dir res).
25 Juliol 2009
… passen coses. Com les de la foto de l’esquerra, una senyora mostra del que està passant aquests mesos en les nostres vides i la meva panxa. I també una explicació de per què últimament tinc el bloc una mica descuidat, em temo, que a tot se li ha de dedicar temps i atenció i ja sabeu què passa…
De vacances a l’agost no en faré, però en algun moment del setembre, quan arribi la criatura, el més possible és que desaparegui unes quantes setmanes. Mentrestant, miraré d’anar escrivint sobre els temes de sempre, potser amb alguna cosa relacionada en la meva recent entrada al fascinant món de la puericultura i el seu llenguatge. I si teniu ganes de llegir coses sobre embaràs i maternitat, us recomano aquests tres apunts de Ganxet sota les pedres: la Tina porta més nenes (i més obres) que jo, però moltes de les coses que diu també les diria una servidora, i a sobre ella les escriu molt bé.
RSS - Posts