De temporada

 

Des de petits

Ja ho veieu, promocionen la traducció entre les criatures i alhora els diuen que ja ho fa una màquina…

Llibre vist l’altre dia a l’Abacus (on mirem més la secció infantil que altra cosa). I no el vaig comprar, tot i que algun “diccionari” per a petitons sí que m’ha temptat.

 

Fem un sorteig

Per començar, tenim un sorteig convocat: el de quatre exemplars d’Un bon partit, l’última traducció que m’han publicat (si no sabeu de què va, mireu l’apunt d’aquí sota). També tenim un retard lamentable, que això s’havia de fer la setmana passada (l’excusa és de les de tota la vida: a banda de fer de mare a temps complet fins que torni a començar el curs, se m’ha girat feina de la remunerada, i ja us podeu imaginar com queda de ple el dia). Em sap molt greu, sobretot pels que heu participat.

Però bé, finalment els hi posem i tenim uns quants paperets amb un nom escrit a cadascun:

Tenim també una mà innocent (almenys mentre no hi hagi xocolata implicada):

Després del procediment de sorteig pròpiament dit (amb la sofisticada tècnica del «dóna’m un paperet, reina»), tenim quatre guanyadors, a l’esquerra de la fotografia. A la dreta, sense girar, hi ha tres suplents, per si de cas (alguns dels qui vau comentar no vau deixar clar si us interessava o no el llibre, però com que sóc generosa de mena us hi he inclòs igualment).

Les guanyadores, per ordre d’aparició són:

• la Sílvia F.;
• la Maria;
• la Martine;
• i l’Olga.

Moltes felicitats! Aquest cap de setmana em posaré en contacte amb vosaltres per fer-vos arribar els llibres.

Sorteig a banda, també tenim ganes d’escriure al bloc i almenys un parell de temes, però —com sempre— la qüestió és si tindrem temps.

 

Senyores i senyors… el novel·lot!

El llibre publicat

Així és com es coneix per casa Un bon partit, de Vikram Seth, la meva última traducció publicada, gràcies a la familiaritat fruit de llargs mesos de convivència. I no és broma: des del primer correu electrònic de l’editorial amb la proposta de traducció fins que el llibre ha arribat al carrer han passat aproximadament dos anys. Temps per aconseguir el vistiplau dels titulars dels drets, acabar un embaràs i tenir la criatura, descobrir que compaginar nadó i feina et resulta més difícil del que esperaves, renegociar dràsticament terminis (encara avui em fa vergonya), canviar de persona de contacte i de segell editorial, alegrar-se, desesperar-se, animar-se, deprimir-se, despistar-se, gaudir del text i barallar-s’hi… Fins i tot sense circumstàncies especials, les hores dedicades a traduir 1700 pàgines de llibre, la feina més grossa de la meva carrera (mireu la foto de baix), crec que justifiquen certes confiances.

Ara bé, també em podria posar més formal i dir que es tracta d’una senyora novel·la. Perquè l’és, i com les d’abans. A l’Índia dels primers anys cinquanta, la senyora Rupa Mehra vol buscar marit per a la filla petita. A partir d’aquesta família anem veient personatges i ambients dels que  fan treure la pols al clixé aquell d’«un gran fresc que retrata un país i una època», amb alguns personatges memorables i esdeveniments dignes d’un bon serial: amors i desamors, noces, naixements, morts, judicis política… Sí, calia tot aquest bé de Déu de pàgines per explicar-ho. I estan ben escrites, a més, per un autor angloindi molt conegut (de fet, recordo que quan fa anys es va publicar aquest llibre en castellà se’n va parlar força). Curiosament, però, per ser una novel·la índia a mi m’ha sonat britànica a no poder més: un altre blocaire, l’Allau, la situa entre els hereus del seu admirat Dickens, mentre que jo, que sóc més de Jane Austen, hi trobava més aviat la ironia i la capacitat d’observació d’aquesta autora. En qualsevol cas, si aquest agost teniu vacances, temps i ganes de llegir una novel·la clàssica, és una bona recomanació.

Impressiona, oi? La pila de galerades, amb l'original que treu el nas per l'esquerra.

Esteu pensant que traduir-la devia ser una feinada? Doncs sincerament, sí. Per l’extensió, per l’esforç que sempre suposa situar-te en un país llunyà i per la sensació que l’autor hi entén de tot, perquè tant et fa versos com et redacta una sentència judicial o t’explica un procés industrial amb pèls i senyals. Aquesta riquesa de temes, amb els corresponents canvis d’estil, és el que més em va costar i més em va fer patir (i em fa patir ara que algú deu estar llegint el que he escrit), fins i tot més que el lèxic propi de l’Índia (avui dia Internet ajuda molt en aquestes coses, i també hi hem posat un glossari al final per ajudar el lector d’aquí). A més, només tenia l’original en paper, i després d’uns quants originals digitalitzats em va suposar tornar una mica al passat. Però és la meva feina, i m’agrada. Com sempre que escric aquesta mena d’apunts, només puc dir que espero haver-me’n sortit.

Cal esmentar especialment la correctora amb qui em va tocar revisar les proves, tota una professional i l’única persona que sé positivament que també s’ha llegit sencera la traducció. Ha estat un plaer treballar amb ella: perquè de seguida ens vam posar d’acord amb les coses bàsiques, perquè ha polit tots els detalls i ha vetllat perquè totes les petites expressions fossin correctes, per tocar de peus a terra, i per les xerrades entre col·legues sobre la conveniència d’adaptar segons quin vocabulari (o no) o sobre el significat exacte del verb eixugar. Sort que l’editora no ens va sentir l’últim dia, quan comentàvem que, amb vista a una possible segona part, podria ser que el títol no estigués prou ben traduït…

I per acabar, excepcionalment tenim un premi. Com que l’editorial em va enviar cinc exemplars d’Un bon partit i amb un per a l’arxiu ja faig, he decidit repartir els altres entre els que teniu la paciència de llegir aquest bloc (que està una mica abandonadet, pobre). Com ho farem?

• Si voleu un llibre, digueu-ho en un comentari a aquest apunt. WordPress us demana una adreça de correu electrònic per poder comentar: deixeu-ne una que funcioni, la faré servir per posar-me en contacte amb vosaltres.
• Tinc quatre exemplars per repartir. Si els interessats sou més faré un sorteig, de la manera que cregui convenient i amb resultats inapel·lables (al capdavall, és el meu bloc).
• Teniu fins al diumenge 31 de juliol. La primera setmana d’agost publicaré els resultats del sorteig (si n’hi ha) i em posaré en contacte amb els guanyadors.
• Podem quedar a Barcelona perquè us doni el llibre. També us el puc enviar per correu, però només si viviu a Espanya o Andorra (tinc un pressupost limitat, que hi ha crisi).

Em sembla que ja està tot. Ara sí que plego, que m’ha sortit un apunt tan llarg com la novel·la.

 

Indignació estesa

“Volem canviar el món, fem el que podem amb l’ortografia”. Com a eslògan no sona malament, però sospito que no té gaire futur…

(Les fotos són de fa uns quants dies, no sé si les pancartes i cartells han canviat.)

 

Una altra mostra del mal que pot fer un traductor automàtic

Sense anar gaire lluny, el que ha traduït aquesta promoció converteix l’aigua calenta i freda d’un balneari en uns «escalfi» i «fregeixi» que no presagien res de bo per a un client despistat (i que espero que facin fugir corrents els destinataris de la publicitat, tant si han vist massa pel·lícules de terror com si no). I perquè acabi de quedar clar que això no ho ha llegit ningú que sabés català i pensés una mica, els símbols dels graus del castellà es converteixen en ordinals, un error que pot cometre fàcilment una màquina però que a una persona no li hauria de costar veure.

En fi, com va dir la meva cosina quan em va enviar la foto, un cas de «posi una persona professional i qualificada a la seva vida i al seu negoci» (sembla que hagi llegit aquest bloc, oi?). Jo afegiria, també, que si vols fer publicitat i vas just de pressupost cal vigilar amb segons quines retallades, que després poden sortir nyaps com aquest. I (ara vaig a escombrar una mica cap a casa) en aquest bloc mateix es pot trobar una traductora i correctora amb coneixement i experiència.

 

Per a l’antologia de nyaps

A hores d’ara, tots ja sabem que els productes dels basars xinesos no destaquen precisament per la qualitat. I encara menys per la de les etiquetes i instruccions que els acompanyen, que semblen traduïdes pel primer (ésser humà o lloc web) que passava per allà… Però de tant en tant encara em trobo alguna cosa que em fa agafar la càmera i afegir-li a la col·lecció…

A banda del surrealisme general (començant pel «Lava a la ropa la cesta» tallat de la primera línia, que gairebé podria funcionar com a vers), punts extra per l’ús de l’alemany, poc habitual en aquests casos.

 

Feliç Sant Jordi

… Per la part que ens toca a tots els que ajudem a fer llibres (traductors, correctors i altres bestioles).

Aquest any estic especialment contenta per una companya, la Tina Vallès, que a més de traductora i correctora aquest any el celebra com a autora, i a sobre amb unes crítiques boníssimes (per exemple aquesta). Felicitats!

A més del cartell, us deixo amb el vídeo a joc que han fet dues altres companyes d’APTIC; tots dos que els han quedat realment bé.

 

Només mango, si us plau

Això va passar per l’Onze de Setembre (sí, estic traient la pols del rebost del bloc), quan la petita família de la correctora va anar a fer una volta com mana la tradició i va visitar la fira d’entitats que munten a l’Arc del Triomf. Al cap d’una estoneta em va tocar buscar un racó discret per atendre les necessitats de la pubilleta (encara no havia fet l’any, ja us ho podeu imaginar) i des d’allà vaig poder observar la part del darrere d’algunes parades.

Com que a alguns això de la lletra ens perd, em vaig acabar fixant en els rètols d’uns que venien llaminadures d’aquelles de goma (segurament en podrem dir gominoles, però els diccionaris no m’ho confirmen i ficar la pota aquí quedaria molt lleig). Els diferents gustos estaven escrits en uns cartellets reversibles i el venedor, conscient de la clientela que tenia, havia posat el català de cara al públic, de manera que jo veia el castellà: Limón, Regaliz, Frambuesa, Melocotón… I, allà amagat, el «Manec» que em va instar a treure el mòbil i fer  la foto.

Suposo que el que va fer els cartells deuria tirar de traductor automàtic o diccionari sense saber-ne gaire, i què és el primer que surt si busques mango? Exacte, el «mànec» que de tant en tant ens fa passar bruscament de la secció de fruita a la de ferreteria (en aquest mateix bloc n’hi ha un exemple antic, però diria que aquest error ja és un clàssic). Per sort suposo que, tenint en compte el lloc on érem, algú els deuria avisar de la pífia i els deuria explicar que en aquest cas en tenien prou amb un costat del cartell. I espero que se’n recordin, i que puguin continuar venent caramels de mango o del que vulguin, però sense invents lingüístics estranys.

 

De nou a les llibreries

Bé, el títol m’ha quedat una mica pretensiós, però el cert era que entre una cosa i l’altra feia molt de temps que això no passava… Fins que fa unes setmanes vaig poder veure en algun taulell Ombres cremades, de l’escriptora pakistanesa Kamila Shamsie, una novel·la que vaig traduir el 2009 (a la panxa hi tenia una nena que ara corre pel pis, em dic a mi mateixa) i que per aquestes coses que passen es va publicar el mes passat.

Per desgràcia, l’actualitat m’ha fet pensar en el llibre per un altre motiu: la protagonista, japonesa, sobreviu a la bomba atòmica de Nagasaki i, de rebot, la novel·la em va deixar veure alguna cosa sobre aquests supervivents i com aquell desastre els va afectar tota la vida (per començar, les ombres del títol són cremades produïdes per l’explosió). Però aquest no és el tema principal de la novel·la. Els protagonistes viuen també altres esdeveniments que han marcat el darrer segle, amb l’atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l’Afganistan amb un paper destacat, però pel que recordo tampoc no diria que la història sigui el tema central. A mi em va semblar sobretot una història de persones: membres de dues famílies entrellaçades que es troben, es perden, es retroben, es salven i es traeixen (o no), empesos pels esdeveniments o per les emocions de tota la vida (l’esperança, l’amor, la por…). També hi té una gran importància el tema de les identitats, de com saber o decidir qui o què ets en un entorn complex. Per exemple, un dels personatges principals és fill d’indi musulmà i japonesa establerts si us plau per força al Pakistan, ja us ho podeu imaginar…

Sona força dramàtic, però cal destacar que el llibre no es fixa tan sols en les desgràcies (del món o del cor de les persones), sinó també en les coses bones, en com ens recuperem dels cops i com es pot gaudir de la vida i assolir alguna mena d’equilibri entre tot plegat. De fet, l’únic comentari del meu pare (un senyor que llegeix de tot), després de dir que li havia agradat, va ser que estava bé que, malgrat tot el que passava, «no hi havia sang i fetge».

Després de tant de temps, del procés de traducció poca cosa us puc dir. En canvi, sí que ha estat interessant la correcció: tot i el temps transcorregut, no tan sols vaig poder fer un cop d’ull a les correccions, sinó que l’editora em va transmetre els comentaris de la correctora (que feia unes propostes molt assenyades i i va quedar contenta perquè no li havia donat massa feina), es va llegir els meus i fins i tot vam poder argumentar un punt en què la correctora i jo no estàvem d’acord (al final veig que l’editora m’ha fet cas, iupi!). En resum, que m’alegro que el llibre no fos víctima de la crisi i acabés oblidat en un calaix.