La citació del dia: un article (recomanable) d’El Trujamán sobre com la correcció pateix per les ganes d’estalviar temps i diners acaba amb un bonic elogi a l’ofici. Llàstima que ja tingui quatre segles…

En fin, que mucho han cambiado los tiempos con respecto a los Siglos de Oro, cuando, según refiere Francisco Rico en ‘El texto del «Quijote»’ pp. 76-77, era común opinión que «“la mayor perfección y pureza de la impresión consiste en los correctores”, a quienes se consideraba como la aristocracia de la profesión y aun el “alma del libro”». No sólo eso, sino que «en 1622, para ponderar la rudeza de los turcos, bastaba apuntar: “como tan bárbaros, no tienen correctores que corrijan sus escritos”».
David Paradela López, «Traducir a la letra: C de corrección con B de barbarie»

Per cert, què deuria ser l’equivalent al bolígraf vermell?

Ja veieu que estic poc creativa i força desconnectada de la blogosfera, però em venia de gust apuntar-me a la celebració blocaire de l’Any de la paraula viva, una commemoració del centenari de la Secció Filològica de l’IEC. Li han posat aPARAULA’m i, com explica en Víctor Pàmies en aquest apunt, bàsicament es tracta d’«apadrinar» una paraula i fer-ne un apunt al bloc.

Sent del gremi, seria difícil que no tingués la meva col·lecció particular de paraules que m’agraden especialment o em fan especial ràbia, o que oblido i redescobreixo periòdicament, o que m’ha costat tant aprendre que no oblidaré mai, o que sempre he de buscar al diccionari o que, per un motiu o altre, em fa gràcia reivindicar.

Després de donar-hi unes quantes voltes, m’he quedat amb una d’aquestes últimes: carabassa. No per referir-se al fruit de la carabassera, que em sembla prou conegut, ni a les males notes o als fracassos amorosos, sinó al color. En la meva parla familiar, el color que va entre el vermell i el groc és, per defecte, el carabassa, però trobo que és una opció relativament minoritària davant del taronja present, per exemple, en la majoria de llibres infantils. No sé si és per influència d’altres llengües (naranja, orange…, que a més es poden il·lustrar totes amb la mateixa imatge de la fruita i vendre el llibre arreu), o si realment taronja és la forma més habitual en el conjunt de territoris de parla catalana, però em fa la sensació que el color cucurbitaci està perdent pistonada, i no és el més normal com em semblava a mi de petita. De fet, veig que ni tan sols el DIEC no em dóna la raó! Mireu:

carabassa

f. [LC] [AGA] [BOS] Fruit en pepònide de la carabassera, molt divers segons les races, que s’usa en l’alimentació de les persones i en la del bestiar. Carabassa de cabell d’àngel. Carabassa de rabequet.
m. [LC] Color groc ataronjat característic d’aquest fruit.
adj. [LC] Una cartolina carabassa.

taronja

[…]
m. [LC] Color de taronja, un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el vermell i el groc.
adj. [LC] Un jersei taronja.

Carabassa remet a ataronjat, mentre que  taronja parla de l’espectre i la barreja de colors. Oh!

Per tot això, m’enfilo un moment a la cadireta virtual del bloc i  reivindico el carabassa com a forma normal, genuïna i original d’anomenar la barreja de vermell i groc. De moment, conscientment o sense pensar,  faig servir la paraula a les meves traduccions (on, per descomptat, quan cal també hi ha coses taronges i sobretot ataronjades). I la nena, que ha après els colors a còpia de triar la roba que es posarà cada matí, ara sap perfectament que té una samarreta carabassa. Més endavant, quan al parvulari treballin els colors més a fons i aprengui a llegir, ja veurem de quin color serà.

Per compensar el pessimisme de l’última entrada, una metàfora bonica sobre la traducció. Perquè es veritat que traduir o traslladar, i que sovint et quedes amb la sensació que s’ha perdut o trencat alguna cosa de l’original… Però quan fas trasllat també descobreixes coses que no recordaves que tenies, o trobes el lloc on fer lluir aquella peça que abans quedava arraconada.

Los traductores nos pasamos la vida visitando planetas lejanos. No nos importa, sabiendo que toda traducción es un traslado y que “siempre se rompen cosas en las mudanzas”.
Miguel Sáenz

Llegit a «Siempre se rompen cosas en las mudanzas», un dels articles de l’especial sobre traducció literària que va sortir al Babelia demà farà quinze dies. Si us interessa, en podeu trobar una ressenya en aquest apunt de Malapartiana, un dels blocs que penso posar a la llista d’enllaços el dia que la reorganitzi.

Em fixo en la següent frase de Seth Godin, megaguru de tot això de l’emprenedoria i Internet, en una entrevista sobre el sector editorial publicada a Núvol:

[…] tota aquesta gent abnegada que participa en la cadena de negoci, com que no són un personal escàs, cada vegada se’ls podrà remunerar a preus més baixos. […]

Trist, oi? Doncs això encara, que quan ahir la vaig llegir en anglès em va fer la sensació que enviava uns quants oficis del llibre en direcció al canyet, almenys com a manera de guanyar-se la vida:

[…] are the first to go. Second: all the hard-working people in the book production chain, because the lack of scarcity makes it hard to pay them to do the work they do.

Sort que la versió nostrada és més optimista, ni que sigui per contradir alguns tòpics sobre el pessimisme català i l’optimisme nord-americà.

Del tema en qüestió permeteu-me que no en parli, que poca cosa us podria dir. Jo també em pregunto de tant en tant cap a on anem amb tot això del llibre digital i qui em pagarà (bé) per fer la meva feina si hi ha una gran sacsejada del model d’edició actual, però em quedo en les preguntes i no arribo a les respostes. I després de tant de temps sense escriure, tampoc no em demaneu que comenci amb grans arguments…

20111225-021120.jpg

Ja ho veieu, promocionen la traducció entre les criatures i alhora els diuen que ja ho fa una màquina…

20110830-121113.jpg
Llibre vist l’altre dia a l’Abacus (on mirem més la secció infantil que altra cosa). I no el vaig comprar, tot i que algun “diccionari” per a petitons sí que m’ha temptat.

Per començar, tenim un sorteig convocat: el de quatre exemplars d’Un bon partit, l’última traducció que m’han publicat (si no sabeu de què va, mireu l’apunt d’aquí sota). També tenim un retard lamentable, que això s’havia de fer la setmana passada (l’excusa és de les de tota la vida: a banda de fer de mare a temps complet fins que torni a començar el curs, se m’ha girat feina de la remunerada, i ja us podeu imaginar com queda de ple el dia). Em sap molt greu, sobretot pels que heu participat.

Però bé, finalment els hi posem i tenim uns quants paperets amb un nom escrit a cadascun:

Tenim també una mà innocent (almenys mentre no hi hagi xocolata implicada):

Després del procediment de sorteig pròpiament dit (amb la sofisticada tècnica del «dóna’m un paperet, reina»), tenim quatre guanyadors, a l’esquerra de la fotografia. A la dreta, sense girar, hi ha tres suplents, per si de cas (alguns dels qui vau comentar no vau deixar clar si us interessava o no el llibre, però com que sóc generosa de mena us hi he inclòs igualment).

Les guanyadores, per ordre d’aparició són:

  • la Sílvia F.;
  • la Maria;
  • la Martine;
  • i l’Olga.

Moltes felicitats! Aquest cap de setmana em posaré en contacte amb vosaltres per fer-vos arribar els llibres.

Sorteig a banda, també tenim ganes d’escriure al bloc i almenys un parell de temes, però —com sempre— la qüestió és si tindrem temps.

El llibre publicat

Així és com es coneix per casa Un bon partit, de Vikram Seth, la meva última traducció publicada, gràcies a la familiaritat fruit de llargs mesos de convivència. I no és broma: des del primer correu electrònic de l’editorial amb la proposta de traducció fins que el llibre ha arribat al carrer han passat aproximadament dos anys. Temps per aconseguir el vistiplau dels titulars dels drets, acabar un embaràs i tenir la criatura, descobrir que compaginar nadó i feina et resulta més difícil del que esperaves, renegociar dràsticament terminis (encara avui em fa vergonya), canviar de persona de contacte i de segell editorial, alegrar-se, desesperar-se, animar-se, deprimir-se, despistar-se, gaudir del text i barallar-s’hi… Fins i tot sense circumstàncies especials, les hores dedicades a traduir 1700 pàgines de llibre, la feina més grossa de la meva carrera (mireu la foto de baix), crec que justifiquen certes confiances.

Ara bé, també em podria posar més formal i dir que es tracta d’una senyora novel·la. Perquè l’és, i com les d’abans. A l’Índia dels primers anys cinquanta, la senyora Rupa Mehra vol buscar marit per a la filla petita. A partir d’aquesta família anem veient personatges i ambients dels que  fan treure la pols al clixé aquell d’«un gran fresc que retrata un país i una època», amb alguns personatges memorables i esdeveniments dignes d’un bon serial: amors i desamors, noces, naixements, morts, judicis política… Sí, calia tot aquest bé de Déu de pàgines per explicar-ho. I estan ben escrites, a més, per un autor angloindi molt conegut (de fet, recordo que quan fa anys es va publicar aquest llibre en castellà se’n va parlar força). Curiosament, però, per ser una novel·la índia a mi m’ha sonat britànica a no poder més: un altre blocaire, l’Allau, la situa entre els hereus del seu admirat Dickens, mentre que jo, que sóc més de Jane Austen, hi trobava més aviat la ironia i la capacitat d’observació d’aquesta autora. En qualsevol cas, si aquest agost teniu vacances, temps i ganes de llegir una novel·la clàssica, és una bona recomanació.

proves d'impremta

Impressiona, oi? La pila de galerades, amb l'original que treu el nas per l'esquerra.

Esteu pensant que traduir-la devia ser una feinada? Doncs sincerament, sí. Per l’extensió, per l’esforç que sempre suposa situar-te en un país llunyà i per la sensació que l’autor hi entén de tot, perquè tant et fa versos com et redacta una sentència judicial o t’explica un procés industrial amb pèls i senyals. Aquesta riquesa de temes, amb els corresponents canvis d’estil, és el que més em va costar i més em va fer patir (i em fa patir ara que algú deu estar llegint el que he escrit), fins i tot més que el lèxic propi de l’Índia (avui dia Internet ajuda molt en aquestes coses, i també hi hem posat un glossari al final per ajudar el lector d’aquí). A més, només tenia l’original en paper, i després d’uns quants originals digitalitzats em va suposar tornar una mica al passat. Però és la meva feina, i m’agrada. Com sempre que escric aquesta mena d’apunts, només puc dir que espero haver-me’n sortit.

Cal esmentar especialment la correctora amb qui em va tocar revisar les proves, tota una professional i l’única persona que sé positivament que també s’ha llegit sencera la traducció. Ha estat un plaer treballar amb ella: perquè de seguida ens vam posar d’acord amb les coses bàsiques, perquè ha polit tots els detalls i ha vetllat perquè totes les petites expressions fossin correctes, per tocar de peus a terra, i per les xerrades entre col·legues sobre la conveniència d’adaptar segons quin vocabulari (o no) o sobre el significat exacte del verb eixugar. Sort que l’editora no ens va sentir l’últim dia, quan comentàvem que, amb vista a una possible segona part, podria ser que el títol no estigués prou ben traduït…

I per acabar, excepcionalment tenim un premi. Com que l’editorial em va enviar cinc exemplars d’Un bon partit i amb un per a l’arxiu ja faig, he decidit repartir els altres entre els que teniu la paciència de llegir aquest bloc (que està una mica abandonadet, pobre). Com ho farem?

  • Si voleu un llibre, digueu-ho en un comentari a aquest apunt. WordPress us demana una adreça de correu electrònic per poder comentar: deixeu-ne una que funcioni, la faré servir per posar-me en contacte amb vosaltres.
  • Tinc quatre exemplars per repartir. Si els interessats sou més faré un sorteig, de la manera que cregui convenient i amb resultats inapel·lables (al capdavall, és el meu bloc).
  • Teniu fins al diumenge 31 de juliol. La primera setmana d’agost publicaré els resultats del sorteig (si n’hi ha) i em posaré en contacte amb els guanyadors.
  • Podem quedar a Barcelona perquè us doni el llibre. També us el puc enviar per correu, però només si viviu a Espanya o Andorra (tinc un pressupost limitat, que hi ha crisi).

Em sembla que ja està tot. Ara sí que plego, que m’ha sortit un apunt tan llarg com la novel·la.

“Volem canviar el món, fem el que podem amb l’ortografia”. Com a eslògan no sona malament, però sospito que no té gaire futur…

20110607-121618.jpg

20110607-121703.jpg

(Les fotos són de fa uns quants dies, no sé si les pancartes i cartells han canviat.)

Sense anar gaire lluny, el que ha traduït aquesta promoció converteix l’aigua calenta i freda d’un balneari en uns «escalfi» i «fregeixi» que no presagien res de bo per a un client despistat (i que espero que facin fugir corrents els destinataris de la publicitat, tant si han vist massa pel·lícules de terror com si no). I perquè acabi de quedar clar que això no ho ha llegit ningú que sabés català i pensés una mica, els símbols dels graus del castellà es converteixen en ordinals, un error que pot cometre fàcilment una màquina però que a una persona no li hauria de costar veure.

En fi, com va dir la meva cosina quan em va enviar la foto, un cas de «posi una persona professional i qualificada a la seva vida i al seu negoci» (sembla que hagi llegit aquest bloc, oi?). Jo afegiria, també, que si vols fer publicitat i vas just de pressupost cal vigilar amb segons quines retallades, que després poden sortir nyaps com aquest. I (ara vaig a escombrar una mica cap a casa) en aquest bloc mateix es pot trobar una traductora i correctora amb coneixement i experiència.

Pàgina següent »

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 225 other followers